Camerino

21.08.2012

Tanco la porta. Sol, per fi. Encara no sé si aquest és el millor moment de la nit. No tinc temps d’aturar-me a plantejar-m’ho que, com un autòmata, el meu cos comença a treure’s del damunt la roba que el cobreix, deixant-la caure a terra amb la seguretat que les teles no quedaran pas arrugades si aquest bunyol de roba no s’allarga més d’un minut. En aquest temps només miro al mirall el meu cos nu. I respiro. M’adono que les bombetes que envolten el meu reflex no emeten aquella llum tan concreta de les sales d’espera on una vida, la teva, queda temporalment aturada per deixar-ne pas a una altra, potser molt diferent a la que duus o potser ben semblant, però, en tot cas, una vida fictícia i irreal. Torno cap a la roba que havia deixat a terra. L’agafo, en separo les peces i les penjo al seu lloc, al costat del que m’he de posar. Ja revestit, m’assec a la cadira, quedant gairebé dins del mirall. Obro, aleshores, molt lentament, totes les potingues. Ha arribat el moment. He de deixar de ser jo. Probablement no és el millor moment de la nit. Estar sol fa pensar. I pensar massa pot ser dolent. Dolent per a mi, és clar.

El so del silenci m’espanta. Aquesta densitat tan palpable. Aquesta negror absoluta tot i les ja enceses bombetes del mirall que, per cert, són una cursileria. M’hi miro mentre empolsino l’esponja de maquillatge. Veig com la meva cara canvia. Només per fora. Els ulls em delaten. Fa temps que estan preparats per a les llàgrimes. Sempre estic a punt per fer-les rajar. Suposo que he après a plorar, i no ho dic per l’emoció de les falses vides, sinó per la de debò. Aprens a plorar. El primer cop que se’t trenca el cor, per exemple. Et fas el fort, procures estar intacte però, és tan sols qüestió de minuts. Et desfaràs ràpidament en pluja. Ara bé, no saps realment que aquelles gotes eren els bocins del teu cor fins que un altre sotrac emocional t’ataca. La gelosia. En el seu estat més pur. Desitges ferir. És aleshores quan t’adones que abans se t’havia trencat el cor i quan, per fi, et sembla entendre què és l’amor. La llàstima és que, quan ho entens, notes de debò les cicatrius encara obertes que et va deixar. I, aleshores, desenvolupes una sensació diferent, nova: la frustració. No és un sentiment negatiu del tot. Aprens a valorar tots els moments que vius. Però, quan ets amb la persona que t’ha trencat el cor, sempre et queda, molt soterrada però present, una lleu frustració. De manera que passes a convertir-te en allò que estic a punt de fer veure que sóc. Algú que plora sol, sense que ningú el vegi i que decideix fer-ne glaçons, de les seves llàgrimes, per, aleshores, beure’s la seva pluja amb alcohol i brindar per allò que mai podrà aconseguir. Intentes satisfer-te com pots, però sempre amb els ulls ben vermells, tristos, i pensant en allò que no tens.

Definitivament, no és el millor moment de la nit. En uns minuts obriré la porta i baixaré. Em trobaré, a més dels companys, amb tots aquells que, pagant uns diners, volen que els enganyi. Ho faré, ja ho crec. Sortiré de la foscor per entrar a la desordenada sala d’estar d’una casa ben il·luminada. En part és feina meva que l’escenari s’ompli de llum i les persones que ara queden tapades per la fosca negror s’omplin d’emoció amb mi. Gràcies a mi. Seran dues hores intenses. Viuré per enèsima vegada una vida que no és la meva… per ara. I la gaudiré. Per això sonaran els aplaudiments finals. L’ovació merescuda sense la qual et seria totalment impossible tornar a les bombetes del mirall, a la nit obligada de l’espill, aquella per la qual has de passar per poder tornar… a ser tu.