Caducs

9.08.2017

T’acabo de veure entrar de puntetes a la meva cambra, Laura, i obrir el calaix de la tauleta del pare, remenant i agafant alguna cosa. Al moment he sabut què buscaves, m’he frenat  de dir-te res i m’he amagat darrere la porta de l’estudi fins que has marxat silenciosament.

He restat immòbil, com estàtua al museu, quasi sense alè perquè ni m’intuïssis. M’he dit a mi mateixa que no era important, que devies tenir curiositat per saber sobre el tema. És normal que als 15 anys vulguis conèixer de què va la vida i no sentir-te diferent dels teus companys de colla. Ja saps que també podries preguntar-nos al pare i a mi els dubtes que et sorgeixin, tot i que reconec que en plena adolescència desitges mantenir els pares tan lluny com sigui possible de la teva vida, sobretot la més privada. Nosaltres podríem parlar-te de prevenció, de malalties de transmissió sexual, de saber dir no a un xicot que es vulgui passar de la ratlla, et podríem mostrar eines per la teva autoestima i així evitar que et puguis sentir agredida o manipulada si no és el teu desig i un llarg etcètera més molt ben explicats en els manuals de pares i mares perfectes.

De totes maneres, ara mateix no crec que pogués respondre’t res perquè les cames em tremolen tan sols de pensar que ja saps com i quan s’utilitza allò que has sostret cautelosament de la tauleta del pare. I se’m posa la pell de gallina  d’imaginar-te en un racó del poble, en un portal o en un sofà, abraçada a un noi i veure com les mans llisquen per sota la roba explorant els vostres cossos. No et puc imaginar a tu, la meva petita, que fa ben poc seies a la meva falda i jo et feia riure amb l’arri tatanet i les pessigolles a la panxa. Bé, potser sí que ha passat el temps i em costa admetre-ho.

Sento un cop de porta, deu ser la de la teva habitació. I noto un calfred que em puja per l’esquena i la forma dels lloms dels llibres del teu pare dibuixats a la pell.

No voldria que em fessis fora de la teva habitació quan vinguessis amb un noi  a casa i em diguessis que teniu molta feina de l’institut o que heu de fer un treball junts. Ja saps que soc de les que truca i entra per preguntar-vos si voleu un suc de fruita o alguna cosa per berenar i et busco els ulls per saber com estàs mentre miro d’endreçar-te les samarretes a l’armari. Si em fessis fora, si això passés, immediatament em posaria a podar les plantes de manera compulsiva a risc de deixar el jardí sense ni una flor.

I em venen flaixos de quan la meva mare intentava alliçonar-me i m’advertia amb amenaces que el no posar protecció em suposaria la pèrdua dels meus somnis. Allò em trasbalsava i ara és l’única frase que sabria articular perquè està gravada al meu hipotàlem al costat de l’altra sentència que té el relleu més prominent en la meva matèria gris, “no et pots permetre el luxe de deixar de menjar mentre hi hagi gent que passa gana”, creença que m’ha conduït al sobrepès.

Podria explicar-te algunes històries gens reeixides d’amigues meves que es van veure forçades per les parelles, o que es van endur la decepció just a la nit de noces. En trobaràs de veloços, d’estàtics, de cerimoniosos i de maniàtics.

Però dubto si tot això ho has de saber, filla meva, segur que no t’interessa, actualment esteu fets d’una altra pasta, malgrat cregui o vulgui que vagis previnguda. A vegades imagino que t’acompanyo a tot arreu amb armadura i escut com cavaller que defensa la seva princesa. No te’n riguis, ja em sento prou ridícula només de pensar-ho. I ara se m’enrampa una cama de ves a saber quanta estona fa que soc aquí, estàtica.

Mirant enrere, potser no caldria que t’instruíssim en res, ja et vindrà, com a tots ens ha vingut d’una manera o altra.

Encara darrere la porta sento el rubor a les meves galtes i no sé com parlar amb tu de tot això, Laura: deixo passar els dies? Truco a l’Anna Manso? Pico a la teva porta? T’observo a una certa distancia per si percebo canvis d’actitud estranys?

—Mare!, què hi fas aquí darrere la porta? Fas mala cara. Què et passa que estàs tan vermella?— va dir sorpresa la Laura en obrir la porta de l’estudi.

—Filla, és que t’he vist abans quan…

—Ei, que volia dir-te— va tallar-la tot posant-li dos paquets de preservatius a la cara— que com us ho feu tu i el pare si teniu tots els condons caducats de fa dos anys?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

13 Comentaris
  1. Felicitats per situar aquesta mare entre la porta de l’estudi i una tragi-comèdia natural i lògica , que ens regala un somriure final.

  2. Adaptant-nos a les noves etapes de la maternitat. Són temps d’aprendre nosaltres d’elles, més q elles de nosaltres.
    Enhorabona Judit. Ens deixes amb ganes d mes!

  3. Mil mares ens hem vist a tocar aquesta porta, amb mil preguntes al cap i sentiments ambivalents…com guiar aquest creixement personal no és gens fàcil però a la vegada molt necessari…
    El final fantàstic!!

  4. M’ha agradat, sobre tot el final que no m’esperava i m’ha tret un somriure 🙂 I ara em fixo en el títol 😀