Una altra direcció

Es va distreure un moment i el món va continuar girant. Aquesta obvietat no treu importància al fet que en Joel, per despistat, no es va adonar que per l’altra banda del carrer hi passava ella. Si ho hagués fet, segurament, aquesta hauria estat una història d’amor, potser breu, però bonica de totes maneres. Hi ha alguna història d’amor que no sigui bonica? Algun dia d’estiu que algú enyori la boira? Segurament, hi pot haver dies d’estiu que algú enyori la boira, però segur que serà un dia de boira que remeti a una història d’amor bonica. A un petó inesperat al bell mig de la plaça de Vic, ben emboirada, sense que en l’escenari de fons de la fotografia, que algú aliè al romanticisme de la parella els hi faria i penjaria l’endemà a Internet, no es veiés un borrall ni dels amants ni de les voltes d’edificis que surten quasi cada vespre a l’espai del temps del telenotícies de TV3. Ben mirat, algú també pot enyorar un dia de boira sense que hi hagi amor pel mig. Tothom té els seus records, els seus propis somriures. En tot cas, en Joel no la va veure i això va provocar que un seu trosset de vida es modifiqués lleugerament, seguint, sense permís ni ordre, una altra direcció.

Pel carrer, hi anaven passant els cotxes, tranquil·lament, sense pressa. De tant en tant, però, algú premia l’accelerador i accelerava, a la vegada, les ganes d’assolir un objectiu determinadament inconcret. El desig de ser el primer d’arribar a la meta, al destí final,  potser a la mort, sense pensar-hi gairebé mai. Aquell dia, si en Joel no s’hagués distret un moment, l’hauria vista a ella i ella probablement l’hauria vist a ell. S’haurien conegut com es coneixen dues persones que acaben sent parella, o alguna cosa que s’hi assembli, i tot hauria semblat una casualitat escrita en un guió premeditat. La vida hauria semblat molt més fàcil del que és quan som feliços. Hauria pogut passat. Per què no? Una presentació, un cafè, un ja convido jo, un intercanvi de telèfons, uns quants missatges, una nit, una altra nit, tres nits més, una setmana sense veure’s, una altra nit i una altra, un cafè, un dinar, un sopar i un viure junts. Una història d’amor, en definitiva, que podia acabar bé o malament, però que es mereixia començar. O potser no, vés a saber.

Per separat, les seves vides faran la seva. La d’ell, molt típica, a la feina, a casa, al gimnàs, amb els amics, amb una altra parella, amb els amics, al gimnàs, amb una altra parella i amb una altra. Una vida sense complicacions. Les normals d’estar viu i trobar el propi camí. Sembla impossible que es pugui escriure un relat amb tanta quotidianitat, però es pot. Com era, ella? Ella era totes les definicions de dona simplificades en una dona sola. Era una dona que va ser nena i potser un dia es sentirà vella i pensarà en allò que no va ser. Seguirà els batecs del temps i enfrontarà sense por tot el que vingui. Serà feliç, i ell també procurarà ser-ho. Cap dels dos no trobarà res a faltar de l’altre perquè no es van conèixer. Potser ho trobaran a faltar tot. Passaran els mesos i en Joel no pensarà en aquella dona ni en aquell intercanvi de mirades que no hi va haver, però potser sentirà un buit perquè la gent en general vol que li passin coses, especials i quotidianes. Sense saber-ho es preguntarà: Per què no ens vam mirar? Per què no vam fer res per viure’ns, per descobrir-nos? La resposta és al principi: perquè es va distreure un moment i el món va continuar girant.