Bowling for Arquimedes

7.07.2012

Un moment de la representació de 'El principi d'Arquimedes'.

Per mi és l’escena clau de El principi d’Arquimedes: Som en una piscina municipal, i la directora del centre ha enxampat un pare que s’ha colat al vestuari dels treballadors. Diu que busca en Jordi, el monitor que durant la sessió del matí ha abraçat i fet un petó a un nano que plorava desconsoladament perquè no volia nedar sense la bombolla. Suposem que el busca per atonyinar-lo –“és gay aquest tal Jordi?”–, però només aconsegueix parlar amb la directora, i en un monòleg alterat el pare acaba revelant la tensió continua en la que viu d’ençà que és pare, com pateix cada segon que no és amb el seu fill i com vigila i escruta cada mirada que algú dirigeix al seu nano. Sense voler-ho ens descriu, en definitiva, la paternitat com un estat de paranoia constant.

Escoltant aquest pare totalment equivocat, vençut per la por i sotmès a un estat d’alerta innecessari, no podia parar de preguntar-me: Com hem arribat fins aquí? Quan vam deixar de creure els uns en els altres? Com hem deixat que la societat s’erosionés fins a aquest nivell, donant per bona aquesta dictadura de la desconfiança preventiva?

En gran mesura, la resposta a aquestes preguntes ve d’Amèrica, tal com avançava en aquesta entrevista al Núvol Josep Maria Miró i Coromina, l’autor de l’obra. Bowling for Columbine i la dictadura de la por constant i la paranoia permanent. El sacrifici, d’uns anys ençà, d’importants graus de llibertat a canvi d’una vaporosa ‘seguretat’. En definitiva, la implantació, lenta però sense aturador, d’un vell conegut puritanisme. Les vies d’adopció d’aquestes pors fa tants anys que són obertes que ja ni ens n’adonem: No va ser el Pentàgon, qui va iniciar-ho tot, va ser Hollywood i el seu bombardeig d’actituds i valors. Diumenge a diumenge, American way of life a la vena. L’arribada de la televisió no va fer més que accelerar aquest procés d’americanització mental: només en aquest context s’entén que Nordamèrica regalés sèries com Dallas perquè les emetessin a l’Europa de l’Est: deixant que en Bobby i en J.R. llauressin els cervells comunistes, preparaven el terreny per l’entrada massiva de McDonald’s d’anys després.

I aquesta doble moral, la de censurar els pits a la tele però ser la primera indústria del porno mundial no ha fet més que créixer, aquests darrers anys: avui en dia totes les nenes volen ser Hannah Montana, totes volen ser altes i rosses, entrar a l’equip d’animadores i, uns anys més tard, ser escollides la reina del ball. Abans les coses no eren ben bé així, durant molts anys les heroïnes de Disney van tenir pits i sexualitat i, en conseqüència, les nenes no volien ser faves castes, volien portar jupes de cuir i plantar cara als mascles en plan Olivia Newton-John. La diferència és subtil però devastadora. Sense voluntat de convertir aquest text en un manifest generacional, abans dels atemptats de l’11 de setembre i el negoci de la por confiàvem en els monitors, deixàvem que la canalla tornés amb els genolls esgarrinxats de tant jugar i ens banyàvem en pilotes. Ara els joves ja no és que reneguin del nudisme, és que quan es remullen porten calçotets a sota el banyador.

Blog d’Albert Forns: El voraç consumidor cultural    Twitter: @albertforns_