Bona tarda Mariona, doctoranda Lladonosa

1.08.2017

Bona tarda Mariona, doctoranda Lladonosa,

comencem, de fet reprenem. Crec que ja fa massa temps que dus al damunt aquesta etiqueta tan llauna. “Doctoranda”. Més valdria que això de la tesi acabi d’una punyetera vegada. Però també és veritat que l’ambició de la teva recerca és més que considerable. I serà utilíssima. La cartografia de les diverses aproximacions contemporànies a la identitat catalana (des dels catòlics als independentistes) serà un mapa clarificador per provar d’entendre com s’ha descabdellat la relació entre política i ciutadania al llarg de les darreres dècades. Ànims i liquida-ho!

Totes les coses bones que em dius al correu de la biografia de Josep Benet te les agraeixo. Molt. El tram final de la redacció va ser accelerat i gairebé esbojarrat. Recordes que havíem de coincidir a la jornada sobre Catalanisme i revolució burgesa de la UAB? No hi vaig poder anar perquè el temps se’m tirava al damunt. Durant el darrer tram de redacció vaig perdre la perspectiva sobre si història, personatge i narració encaixaven bé a un relat que sentia que se m’escapava de les mans. Fixa’t que durant la darrera escapada a Lleida, fent temps a la biblioteca de l’Institut (per allà corretejava un nen i un dj, encara els veig), corregia els primers capítols. De la conversa que havíem tingut dinant en vaig treure una frase pel llibre i, al caps d’unes dies, encara hi vaig incrustar una part del que a la sessió amb la Gallofré jo havia llegit d’una manera apressada. Per això, doncs, gràcies.

Dius que a la imaginació la teva recerca dialoga amb la meva. Jo sovint penso què pensaries d’allò que escric. Però no és només això. T’ho diré d’una altra manera. Hi ha diàlegs intermitents, nodrits per la bona fe intel·lectual, que ajuden a aprofundir en la feina que anem fent. El diàleg que fa un parell d’anys mantenim des de la distància –sota la mirada tutelar del teu senyor pare- és d’aquests. Almenys per mi. És un diàleg enriquidor que jo m’imagino concentrat en un instant de felicitat. No t’hi devies fixar. És el somriure còmplice, de tota la vida, amb el que Joaquim Ferrer i el teu pare es van fondre a les jornades sobre la Transició. En tinc un gran record.

Dialogant amb tu, per exemple, descobreixo una de les carències del meu mètode de treball a l’hora de fer la recerca que m’he proposat els darrers anys: la manca de substrat teòric per il·luminar els fets, les idees i els personatges que estudio. Al correu cites un tal Plantinga. Em dius que aquest bon home “interpreta la relació entre memòria i passat com una manifestació lligada a l’acte de la redempció”. Ostres. És exactament aquesta dinàmica redemptora allò que per a Benet donava sentit a la història com a disciplina que podia ser usada amb finalitats patriòtiques. Jo ho havia només intuït i em descobreixes que estava perfectament formulat. Si ho hagués sabut, per tant, hauria pogut anar més enllà (una mica més) a l’hora d’entendre quins era la filosofia profunda, per entendre’ns, de l’acció nacionalitzadora de Benet. Crec que en aquella assaig que et vaig comentar, La desfeta i el redreç, responia exactament a aquest model.

Em parles de les dones al meu llibre. De la seva absència. “Quin univers més terriblement hostil per nosaltres aquestes generacions”, em dius. No puc fer altra cosa que donar-te la raó. Amb tristesa. En surten poques. Diria que no me n’he deixat cap. Però aquest és el problema. Maria Montserrat Martí, es clar, però ella sempre surt al relat de la resistència com una figura de la logística i no com una protagonista. I ho va ser. De fet la seva absència, que ja va notar la Gabancho a la seva ressenya, redobla la vàlua de figures com Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig.

Em dius que t’han quedat dubtes pendents sobre la relació Benet / Solé Tura. Malgrat que sempre m’ha semblat una polèmica sobredimensionada, que el llibre i la teoria no donaven pas per tant, en aquest cas havia d’anar amb peus de plom per provar de ser tan precís com fos possible en la comprensió dels fets. Intentant ser equànime, al cap i a la fi, sense prendre una posició. La meva conclusió és que les mancances de l’assaig de Solé Tura van ser el boc que van permetre expiar moltes temences que s’havien anat acumulant des de finals de la dècada dels cinquanta. Era evident que calia afrontar el problema del conflicte de classes –la problemàtica obrera, ras i curt- des del catalanisme perquè existia la consciència que havia estat l’assignatura realment pendent del moviment. Ho havia estat. Aleshores s’hi barrejava el pànic comunista i el pànic lerrouxista. Amenaces del combat de classe i alhora de com perviuria la identitat. I probablement encara s’hi sumava la mala consciència d’una burgesia eminentment franquista.

El combat de Benet contra el llibre era, en bona mesura, el mateix del PSUC d’aquell moment. Pensa que Solé Tura ja no formava part del partit i transitava pel camí que el menaria a Bandera Roja. Aquest és el marc d’interpretació del llibre i de la polèmica. Catalanisme i revolució burgesa postulava la classe obrera com a subjecte del canvi polític i, per tant, posava una mina a l’estratègia interclassista que els comunistes catalans havien assumit per nuar la reconciliació amb la construcció d’una unitat on serien hegemònics. Com que la reconciliació era nuclear per a Benet, l’impugnava des de posicions similars. Per fer-ho no li calia dotar-se d’una teoria més aprofundida sobre les classes populars. Es tractava de bloquejar qualsevol plantejament que trenqués amb l’interclassisme. La diferència, diria, era la de l’hegemonia. Ell pretenia que ho fos del nacionalisme d’esquerres. És un canvi en relació al Benet de 10 o 15 anys abans. A mitjans del 50 treballava perquè l’hegemonia fos catòlica. Després de Maragall i la Setmana Tràgica probablement ja no. I diria que això explica perquè la confessionalitat va deixar de ser rellevant en la seva acció civil i política.

Vaig acabant. M’assenyales una diferència diguem-ne de to entre un episodi que descric tant a El llarg procés com a Com una pàtria. El cas de l’Entronització de 1947. Ha estat un repte diguem-ne metodològic. M’agradaria pensar que ara tampoc incorro en la mitificació de l’episodi, però en tot cas l’apropament a la força havia de ser diferent. Passa aquí i passa a d’altres moment del llibre. Algun lector ha quedat desconcertat. Ho assumeixo. La diferència era una qüestió de gènere. El llarg és un assaig d’història intel·lectual que em permetia establir una distància respecte dels fets. Aquí, en canvi, més que una distància crítica, havia d’aconseguir no fer meu el relat de Benet –un relat mitificador, automitificador-, però sí assajar una certa empatia amb el personatge. Així entenc l’exercici biogràfic. Ho vaig aprendre fa 15 anys quan vaig escriure la vida d’un home de caràcter tan reconcretat com Luis Cernuda. Empatia per entendre des de dins –per intentar-ho, clar- com va sentir Benet allò que va viure. I era des d’aquí, pensant-me des de dins seu, que calia relatar-ho a la biografia.

Va, tallo. Seguim parlant. Diria que en seguirem parlant molt de temps.

Plans de feina? Poca cosa. Els articles del diari. Un pamflet que es titularà La conjura dels irresponsables. Llegir Plutarc per preparar un curs per a la Nollegiu.

Tu descansa i avança amb la tesi.

Una abraçada,

Jordi Amat