Bocins

7.09.2012

Per què a mi i d’aquella manera?  En el silenci nou d’un lloc inimaginat, busco un consol ràpid.  Com una bestiola solitària que es llepa la ferida,  com el qui s’empastifa de fang la fiblada d’una vespa o el qui gosa contemplar el bassal de la pròpia sang,  després que algú ens ha clavat un ganivet de vidre, a l’alçada del cor, des de darrera.

Penso en tots i totes els Primo Levi i la seva sobtada consciència de trobar-se al fons d’un pou de glaç o davant del pas barrat per una veu que anuncia un  “… tu no jugues!”.

I, enmig de totes les absències, amb l’ombra i la respiració com a úniques amigues, una empenta t’encanona i et força a ser un Crusoe entre la multitud.

No hi ha ningú a la vora per compartir un detall desagradable: el sostre de vidre, perfectament hermètic, és de Duralex. Està decorat amb una ratlla fina, com aquells bols que es compraven a Andorra i dels que asseguraven que eren eterns.

En els primers moments de desconcert, incomprensiblement, recordo el tacte aspre de la roba domèstica teixida amb fibres artificials. La que burlava l’obligació quasi bíblica de planxar, perquè no s’arrugava. També, sense saber per què, em ve a la memòria l’excés de maquillatge en el rostre d’aquella difunta, la primera i última que mai he volgut mirar.

No, no hi ha finestres des d’on llençar la post i la planxa. Des d’on cridar auxili escrivint  amb cura i al revés “Help!”, amb el pintallavis vermell. Per tal que el món ens faci cas.

Una primera autoexplicació, poc original i molt pel·liculera, és l’encadenat aquell: “… és un error, es tracta d’una confusió, jo no sóc la persona…”.  Però quan tothom desfila, un pèl desfigurat darrere el vidre industrial, i no s’atura davant la nostra gesticulació, ni s’apropa per intentar reconèixer algú,  ni tan sols saluda per quedar bé, apareix la imatge d’una cadira aïllada.

És inútil que facis veure que caus del cavall, saltes de la barca, surts volant d’un auto de xoc, perds l’equilibri, et fas la valenta, no plores gens o plores molt, com vulguis: no és cap equivocació. T’estires i molt quieta, gairebé sense respirar, t’adones ben bé que ets tu, com quan et fan un T.A.C. No és cap broma, no hi ha cap confusió i no estàs somiant.  Aïllat ve d’illa.  Dels que seuen a part, en diuen “dissidents”. Domesticat ve de “domus”, indomable és el que s’escapa del domus.

Busco en el santoral amb urgència: només recordo aquell llibre que explica la història real de la nena que, agafada a una corda, resistia sense obrir boca mentre mans anònimes  la feien baixar, a poc a poc,  dins d’un pou molt profund. La nena, anònima, era negra i  impertorbable. Els altres només volien divertir-se una estona.

Quan finalment he comprès que aquell arxiu llargarut com un passadís és una forma de confinament, que sota aquell sostre transparent, hauré d’aprendre a caminar entre estibes de fets i persones, emergeix l’holografia d’aquell escrivent tossut.

I quan, una i mil vegades,  faig meves les seves paraules:

-“I would prefer not to”

 sento el soroll d’un cop sec. És el Duralex que esclata d’aquella manera, en infinitat de bocins petits que s’escampen per l’arxiu i els papers. I que són de tan mal escombrar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Retroenllaç: Contes d’estiu a Núvol | Núvol

  2. Em sembla q ja en som uns quants com l’escrivent tossut aquell ;)
    Preferiria no comentar… però, ja que m’hi he ficat…
    És molt complicat narrar una història encadenant emocions/imatges i encara més si van lligades a referències profundes i complexes.
    No sé si t’he seguit correctament pel camí que has dissenyat, ni si n’he copsat tots els matisos. Però és innegable que m’ha provocat una sensació profunda, evocacions plaents i un cert desconcert.
    Gràcies!