Bob Dylan, la ‘beat generation’ i la Bíblia

13.10.2016

Feia anys que uns quants, no sé si pocs o molts, pensàvem que Bob Dylan es mereixia el Nobel de Literatura. Per múltiples raons. En primer lloc, perquè ell, més que cap altre cantant contemporani, expressa les noves vies de comunicació que ha trobat la poesia. Sí. Ja ho sabem. Des dels trobadors de l’Edat Mitjana –per no anar més lluny— la poesia s’ha valgut de la cançó. Però Dylan és un cantant del segle XX que és quan esclata la revolució audiovisual, i després digital, que sembla que s’ha d’endur riu avall el vell costum de llegir i escoltar la poesia. Bob Dylan demostra que no és així i que una part important de la poesia ha trobat en els ja no tan nous mitjans de comunicació un espai ideal per connectar amb el públic: els recitals multitudinaris, els sistemes digitals, etcètera. Però, a la vegada, les cançons de Dylan són validables –per dir-ho en termes econòmics— amb la poesia més valorada del segle XX. Naturalment, no és un trobar “clus” sinó un trobar “lleu”, és a dir, que té com a premissa indispensable ser fàcilment comprensible per a una majoria de lectors o oients.

Bob Dylan

Bob Dylan

Però potser el més significatiu de les cançons de Dylan és que expressen una voluntat explícita de transgressió sense abandonar, però, la tradició poètica que els correspon. Durant els anys seixanta, setanta i vuitanta, Dylan es va convertir en una de les icones més representatives del trencament social al qual aspirava, i que en bona mesura va aconseguir, la generació nascuda a principis dels anys 40. Són canvis que, naturalment, afecten la política –les grans protestes contra la guerra de Vietnam, per exemple—però que allà on triomfen és en el camp social. Primer als Estats Units i, després a Europa, durant els anys seixanta esclaten els moviments que comportaran una transformació radical no ja del segle XX sinó de pautes de comportament fins aleshores incrustades en el dia a dia de milions d’homes i dones. És el triomf del principi de la llibertat individual que es concreta en les lluites a favor dels drets de la dona, de la pluralitat de comportaments sexuals, etcètera. Aquests canvis són possibles per una multitud de causes: el declivi del pes de la religió, la bonança econòmica, invents com el de la píndola anticonceptiva, entre d’altres. Dylan és un dels apòstols d’aquest canvi. Ho canta en un dels seus poemes més cèlebres: “Els temps estan canviant”. I per sempre, podríem afegir.

Però allò que realment dóna importància als poemes de Dylan és que aquest trencament amb el passat, el cantant el fa des de la tradició. En primer lloc, des de la tradició més immediata, la que representen els poetes de la “beat generation” que són els seus predecessors més propers. Dylan és del 1941; Kerouac, del 1922. Són ells, els “beats” els qui obren camí durant els anys 50 tant pel que fa a la revolució social que prediquen, i practiquen, com a la revolució literària, que n’és una mostra o una conseqüència. Agafeu alguna de les cançons més emblemàtiques de Dylan i alguns dels poemes més coneguts de Ginsberg o de Ferlinghetti. Hi trobareu els mateixos versos llargs, la mateixa cadència repetitiva, el poema entès com una narració, la voluntat de denúncia, l’explícita moralitat si s’escau.

Prenem ara una Bíblia i centrem-nos en l’Antic Testament. Buscava l’Eclesiastès però em surten els Proverbis. També em serveix: “Un home ric que oprimeix els pobres://pluja de xàfec que no porta pa”. A l’Eclesiastès hi trobem versos més coneguts: “Un temps per a néixer//i un temps per a morir.//Un temps per a plantar//i un temps per a arrencar”. Etcètera. Bob Dylan no es diu ni Bob ni Dylan sinó Robert Allen Zimmerman, nascut en el sí d’una família jueva. Topem, doncs, de ple amb la tradició literària jueva dins la qual la Bíblia, i especialment l’Antic Testament, ocupa un paper central. És una tradició incorporada, ja des d’abans de la fundació de la nació, al nucli de la cultura dels Estats Units. I podem anar encara una mica més enllà. En el món de l’Antic Testament, i per tant del judaisme, l’escatologia juga un paper important. Els primers cristians havien de convertir-se perquè el Messies estava a punt de tornar i els havia de trobar ja convertits. Aquesta arribada es va anar posposant –de fet, s’ha posposat fins al dia del Judici Final— però la idea d’un final subsisteix. “Hi haurà un cel nou, i una terra nova” diu l’Apocalipsi. “Els temps estan canviant” canta Dylan. “Hem de construir l’home nou” proclamava Lenin, empeltat també de judaisme.

Bob Dylan

Bob Dylan

Gràcies a Gerard Quintana i Jordi Batiste podem escoltar Bob Dylan en català. “Els miralls de Dylan” són dos recopilatoris excepcionals. Ens fan avinent, entre d’altres coses, que Bob Dylan ja va ser traduït pels cantants del Grup de Folk, amb Albert Batiste al capdavant. És de justícia que ho recordem i que els ho agraïm.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

13 Comentaris
  1. Dylan és un poeta tan profund com Eliot o Auden, però molt més popular. Que hagi estat versionat des de l’Escolania de Montserrat fins a Jimi Hendrix, de Keith Jarrett a Patti Smith, demostra l’abast de la seva proposta.
    Aqui també va ser traduit per Pere IV (Joan Oliver) i em penso que Espriu també en va traduir alguna cosa.

    • ¿Dir que Dylan és tan profund com Eliot no és exagerar? ¿De veritat, ideologia a banda, podem afirmar que Dylan és comparable literàriament a poetes com Eliot? Prefereixo Dylan a Vargas Llosa, però, si us plau, siguem mesurats en les paraules, fins i tot quan lloem els nostres estimats.

    • El dia q vaig sentir cantar “Yesterday” a la catedral de Vic, amb acompanyament d’orgue, vaig tenir una epifania: el sistema ho assimila tot. Tot es dilueix i perd el sentit originari.

      • Tens tota la raó, fins i tot els excrements perden el seu sentit originari. És l’evolució, és la natura, és la transformació de la matèria. Els assimilen els sistemes?
        Els Segadors en plan heavy del més dur també és molt valid.

  2. Celebro aquest article, Agustí.
    La ‘beat generation’ poètica té un temps llarg que arriba fins a Dylan i una mica més enllà, la nostra generació, la nascuda a primers dels cinquanta. Curiosament sempre he considerat Dylan més poeta que no pas cantant. He celebrat el premi. Dius bé sobre el seu trobar, que no és clus sinó obert. No és un hermètic, però tampoc banal. Els ‘nous’ temps no demanaven hermetisme sinó una veu clara. La seva poesia és una poesia de denuncia, però va més enllà. La tradició jueva és darrere d’una poètica que té una mica de profètica. De fet, la poesia potser és dels pocs reductes en el món modern dels lligams amb el transcendent. El jurat ha destacat precisament això, la creació d’una poètica que trenca cànons però que no es deslliga de la tradició. No és el que hem de fer, ser del nostre temps i alhora transcendir-lo més enllà del personal?

  3. A propòsit de Dylan, em permetré recomanar la lectura d’un poeta transgressor, també musicat i cantat: Guillem de Berguedà (s. XII). Les seves lletres són políticament incorrectes i tècnicament impecables. N’hi ha una excel.lent edició, traduïda al català per Martí de Riquer, i publicada per Quaderns Crema.

  4. Hola bon dia,
    no entenc el perqué de escoltar a Bob Dylan en català. No te cap sentit. Només per sentir la seva obra en versió original valdría la pena aprendre el idioma de Shakespeare!
    I a partir d’aquesta recepció ja arriba el impacte del geni a nosaltres.

  5. El senyor Robert Zimmerman (àlies Bob Dylan), abans de rebre el Nobel, va passar pel Vaticà, contractat per Karol Woitiła (àlies Joan Pau II). Potser farien bé d’anar primer a Roma, els qui aspiren al Nobel. Philip Roth, p. e., potser hi seria ben rebut (és jueu, com Dylan)…

    • Recordo perfectament l’escena de Dylan cantan al Papa i em va semblar aleshores i ara, una escena d’alt voltatge literari. Perquè Dylan va cobrar. La primera vegada que el Vaticà paga alguna cosa en més de 2000 anys. Fantàstic! una altra genialitat de Dylan.

  6. Intentes argumentar-ho, però no te’n surts. Veurem com et poses el dia que li donin el premi d’honor de les lletres catalanes a Quimi Portet. Segur que t’esquinces les vestidures.

    • He vist que el Sr.Narcís Garolera m’ha demanat connexió al Likelin. Jo no en tinc d’això i ho sento. Tampoc sé que s’ha de fer per ser-hi ni perquè serveix. El que sí tinc és Fèsbuc, que de fet, tampoc sé ben bé la seva utilitat. Aprofito, però, per felicitar-lo pel seu extraordinari treball sobre El quadern gris de Josep Pla que ocupa en la meva biblioteca un lloc destecadíssim.

    • Doncs sí que al Portet li podrien donar el premi d’honor de les catalanes lletres, és molt bona idea. I a Lluís LLach i, fins i tot al Serrat – ai no, que també s’ha venut als castellanes lletres i això no pot ser,oi-

  7. Sóc nascut el 1957. I per tant era un nano quan, pels meus germans grans i els seus amics, vaig començar a tenir una mica de consciència de qui era en Bob Dylan, el Folk i la cançó protesta. Només he de dir que, aleshores, el nivell d’anglès del jovent del país era inexistent. Ningú que jo conegués no sabia aquest idioma. El francès sí, però l’anglès ningú. Tal vegada algun avançat que podia viatjar, malgrat el franquisme, però vaja…, dintre del meu entorn familiar, veïnal i de barri ningú no sabia ni estudiava aquesta llengua. Ho constato, com també recordo que el dictador es va morir el 1975, perquè ningú s’enganyi i es pensi que aquí eren tot flors i violes i que vivíem en un país tan avançat que tothom tenia a l’abast discos (i llibres i visca la pepa) de Dylan o de qualsevol altre cantant o músic americà. No. Tots érem pobrets i alegrets i la feina que teníem per sentir alguna cançó d’en Serrat o d’en Raimon. Ara potser és diferent, però m’estranya que surtin tants especialistes en Dylan, de fins i tot sota les pedres, quan el nivell d’anglès continua estant sota mínims. I per a copsar-ne, pel que es veu, l’excelsa literatura de les seves cançons, em sembla que se n’ha de saber una mica. Em fa l’efecte que més aviat es parla per boca d’ase. Ep, en general, eh?