Bigorrada gens bigarrada

Segons els estudis de l’historiador Albert Garcia Espuche, dels quals extrec les paraules que proposo cada mes al projecte Reborn, una bigorrada era una anella de ferro. Aquest mes les hipòtesis han anat per altres viaranys, bàsicament relacionats amb l’aglomeració d’elements.

Víktor Bautista i Roca fa una aproximació cromàtica: “La primera intuïció és que simplement és una forma alternativa de bigarrada, o sia, o bé una barreja poc harmònica de colors, o una pila o munió desordenada de coses diverses”. En una línia similar, Maria Donlo escxriu: “Si tanco els ulls i penso en una ciutat bigorrada, imagino un espai on s’amuntega la gent en un cert desordre.

Danae aposta per una hipòtesi igualment atepeïda, però més festiva: “La bigorrada era la festa popular de la Barcelona del 1700, on guanyava aquell qui tenia els bigotis més llargs i el que bevia més cervesa.

Rosa Marill i Guillem Rubió ens delecten amb una hipòtesi a mans plenes que sembla partir de la plenitud però va una mica més enllà: “Aventurem la següent hipòtesi sobre la paraula bigorrada: gràcies a un amic nostre, gabier d’ofici, sabem que bigorrella és una expressió marinera que designa una costura rodona que uneix dos panys de vela per les vores encarant l’una amb l’altre. Ara bé, no va saber trobar una relació directa entre bigorrella i bigorrada motiu pel que el nostre amic feu mutis. De altre banda sabem de l’ús del mot bigor per referir-se als artillers de la armada francesa en els temps del Antic Regim, i es coneguda la afició dels francesos a agafar coses a mans plenes de forma despreocupada o, parlant clar, de gorra, fet que donarà origen a la expressió bigorrada per translació del terme mariner català conjuminat amb el mot francès per descriure l’acció figurada de prendre coses”.

I Feliu Torrents escriu: “En català, el sufix -ada- significa “col·lectiu,conjunt de…”, com per exemple “teulada”, conjunt de teules. Així que, “bigorrada” seria un conjunt de “bigorres”. I què és un/una “bigorra”? És el nom d’una regió de la nació germana d’Occitània, més concretament d’una zona de la Gascunya (en occità amb una [o] ben oberta: Bigòrra) Així, doncs, una “bigorrada” seria un conjunt considerable d’habitants d’aquesta regió, a l’estil de “gentada”. Us preguntareu: Què té a veure un munt de gascons occitans amb la Barcelona del 1700? Doncs… els reis, des de sempre, per a poder guerrejar precisen soldats i, en conseqüència, els recluten, normalment, a les zones més deprimides i entre els súbdits més pobres; matant, d’aquesta manera, dos ocells d’un tret: tenen carn de canó i eviten possibles revoltes socials. Lluís XIV no devia ser una excepció i, com a comte de Gascunya, devia fer soldats a un munt de gascons; un de molt famós, que el va servir a la ficció, va ser D’Artagnan (D’Artanhan en grafia occitana). I com que els soldats s’han de vestir i, en aquells temps, el que privava era lluir (“mira quantes tropes tinc!”) i no pas anar de camuflatge, els uniformaven -sense gaire gust, tot sigui dit- amb robes de colors llampants i variats. Això va originar l’adjectiu “bigarrat/da” (amb una primera [a] derivada de la [0] oberta d’abans) que designava, a principis del S.XVI, un tipus de calces llargues de la soldadesca de diversos colors, a l’estil de l’uniforme de la Guàrdia Suïssa vaticana. Amb el temps, va passar a significar “combinació desordenada i discordant de colors” i, per extensió: “conjunt desordenat i heterogeni de…” (soldats, roba, etc.) Així que, a aquestes tropes franco-castellanes se les devia veure d’una hora lluny i els catalans, lògicament, exclamaven: “Vaja bigorrada! (per la gentada i per les coloraines). Expressió pejorativa que l’inefable Felip V (i IV d’Aragó) va prohibir amb el Tractat de Nova Planta. Un segle després, quan Napoleó no va pair bé els aromes de Montserrat, el mot va ser substituït per “gavatxada”, invent dels catalans del nord per a referir-se a tots aquells que no parlen català i ens vénen a tocar els nassos. En l’actualitat, els que ens vénen a tocar els nassos ja no duen colors cridaners a les seves robes o banderes. Fins no fa gaire, vestien camises monocromes d’un intens blau-marí, i ara, en els nostres dies, han rebaixat el color i l’han fet blau-cel (què bonic!), però àvids de nostàlgia no han pogut evitar brodar, a les seves ensenyes, dues aus, evidentment, marines. Deslliurem-nos, doncs, de bigorrades, gavatxades i gavinades; viurem molt més tranquils i lliures”.

Si voleu saber quin és el mot REBORN del mes de juny, feu clic aquí.