Bestiari il·lustrat

25.10.2012

L’irresponsable augment de l’IVA tot d’una ha convertit el teatre en una aventura de risc: amb els preus actuals cal saber escollir bé, si no volem que trontolli la nostra permanentment amenaçada economia familiar. Com sempre, doncs, el quid de la qüestió està en com escollir bé. O el que és el mateix, com encertar-la? És millor guiar-nos pels consells dels crítics? O es preferible permetre que sigui la vox populi qui ens orienti?

 

La Bête de David Hirson al Teatre Nacional | Foto de David Ruano

 

Segurament, com acostuma a succeir, el punt mig és el més adient, aquell que combini amb saviesa els dos criteris. Amb tot, si això no és suficient, potser podríem afegir-n’hi un altre, no pas infal·lible —només existeix una certesa: ningú és inerrable— però si força aclaridor: assegurar-se que l’obra compta amb els tres fonaments essencials del triangle escènic, un bon text, uns bons actors i un bon director. Amb la confluència d’aquests elements la proposta teatral no tan sols no acostuma a fallar, sinó que resplendeix amb una llum que gairebé enlluerna.

Tal i com vam tenir el privilegi de poder comprovar en el seu assaig general, al Nacional s’hi reuneixen, amb escreix, aquests ingredients: un text fantàstic, La Bête, de David Hirson; uns actors de primera categoria, Jordi Bosch, Jordi Boixaderas i Carles Martínez; i un fantàstic director, l’inimitable Sergi Belbel, que sap treure el bo i millor de l’un i dels altres, convertint el menú teatral del seu comiat com a director artístic del Teatre Nacional de Catalunya en una veritable meravella, en un goig complet per als sentits; en un espectacle fascinant que serà llargament recordat.

Si a això hi afegim la tasca sensacional que ha dut a terme Joan Sellent en la traducció del text en rima de David Hirson, que flueix amb una naturalitat absoluta, fent oblidar els versos que la sostenen i l’actuació realment portentosa que —més que ben secundat per tots els seus companys, des del primer fins el darrer— desplega davant dels nostres ulls en Jordi Bosch (el seu monòleg inicial de trenta minuts ens deixa amb la boca oberta… i després ens resulta difícil cloure-la), entenem que ben poc més cal dir-hi.

Podríem, és clar, parlar de l’escenografia —tan acuradament simple com escaient i càlida—, de l’argument o de l’amplitud de temes que abasta —caracteritzats, en general, per una oposició de contraris: teatre culte i teatre vulgar, comèdia i drama, genialitat i estultícia, poder i abús del poder, ambicions i possibilitats, fidelitat i traïció propis, fracàs i èxit, posteritat artística i imperiositat del present…— però preferim deixar que sigui el mateix espectador o espectadora el que, deixant-se seduir i amarar per un text tan perspicaç com sorprenent, tan mil·limetrat com eficaç —algunes de les rèpliques de Valere i Elomire són, pràcticament, insuperables— els que tinguin el plaer d’anar-los descobrint tal i com ho ha volgut l’autor.

És per això que creiem avinent no dir-ne res més. O sí,… Potser, només: aneu i veieu! O, millor encara: aneu, veieu i gaudiu!

Per si encara en restava algun dubte, la magistral representació de La Bête evidencia que tant l’il·lustre ministre Wert —el (pen)últim dels espanyolitzadors— com el seu partit tenen raó: la cultura és un luxe —un luxe magnífic del qual no ens podem permetre prescindir