Porra o profecia?

24.10.2013

Falten poc més de vint-i-quatre hores pel Barça-Madrid. Mentre s’escampa la cera per les cames, la Pili ja ha decidit que aquesta vegada no es depila pel Natxo. Que el bombin! Ha tingut prou temps i oportunitats per demostrar-li el respecte i l’estima que es mereix una dona.

Ja està decidit: demà, abans d’anar a futbol, li deixarà anar allò de ‘Hem de parlar’. Primer havia pensat de comunicar-li la decisió tornant del camp, per no amargar-li la nit, però al final ha preferit matar-ho abans. Aquestes coses s’han de fer ràpid, com la cera. Anar amb ell a l’estadi seria prolongar l’agonia. “I amb l’excitació de can Barça encara m’hi repensaria. Sobretot si resulta que guanyem el partit”, pensa, “i després hem de celebrar els onze punts”. Sempre passa igual. Guanyem una cosa grossa i el Natxo beu fins a les celles. Després arribant a casa diu que vol fer l’amor però és incapaç de treure’s els mitjons i al llit es comporta com un cabronàs. La Pili ja n’ha tingut prou. Ha decidit que li dirà demà a la tarda, abans del partit, encara que li amargui el clàssic. Els carnets són del pare del Natxo, o sigui que anirà com sempre a la seva puta bola.

No s’ho espera. Segur que quan li digui li vindrà de nou. Ell li preguntarà si és pel tema dels fills. Fa tres anys que viuen junts i encara s’hi han de posar. Ella està cansada de demanar-li, i ell de repetir-li que encara no és el moment. Però ha arribat un punt que amb ell mai no és el moment de res. La Pili no li parlarà de l’Albert, tampoc. L’Albert és un tio de la feina que fa dies que li va al darrere. Ella se l’ha espolsat sempre de sobre com ha pogut, però ara li vénen ganes de posar-s’hi de cara. L’Albert és atent, i simpàtic sense necessitat de fer-se mai el graciós. Té una mirada que traspua bondat i una veu afable i fonda. Parla amb frases impecables, que es dibuixen amb pulcritud com volutes en l’aire.

Sí, ara es depila per l’Albert.

 

 

Dissabte a la tarda es planta davant del Natxo i l’hi diu. Això nostre no funciona i s’ha acabat ximpum. No diu ximpum, però té el discurs tan assajat que li surt com un recitatiu, una mica rimat i fals. El Natxo, d’entrada, no ho registra. Porta un auricular per seguir l’avantmatx i només l’escolta amb una orella.

-Però véns al camp o no? -li pregunta-. Vinga, Pilar, que farem tard.

-No em diguis Pilar.

-Què t’ha agafat ara?

El Natxo no vol fer tard. Es treu un carnet de la cartera, nerviós, i li deixa damunt la taula.

-Té. Ja vindràs tu soleta, si vols. Jo començo a passar. Adéu.

Quan està sola, la Pili truca a l’Alícia, la seva millor amiga, però li salta el contestador. No li deixa cap missatge perquè sap que es posaria a plorar. Després prova de trucar-lo. L’Albert s’hi posa de seguida. “Pilar, quina sorpresa!”. A la feina tothom li diu ‘Pilar’.  La veu diàfana de l’Albert l’eleva a una altra dimensió. El cor li batega fort, és la veu que bressolarà els seus fills, pensa. L’Albert la convida a casa seva a veure el partit. No ha estat mai a casa l’Albert. Treballen al mateix departament, però no han intimat tant. L’Albert viu a prop, al mateix barri de Les Corts, com ella, però ha de travessar una riuada de gent que puja Travessera, contracorrent. Mentre s’obre pas entre la multitud, la Pili s’imagina un gol del Messi, una abraçada encesa, una rebolcada al sofà. Pensa que l’Albert ha trobat l’excusa perfecte per convidar-la. Visca Gol TV. Amb el Natxo també va anar així, gols i cervesa, però ara curiosament no se’n recorda.

Quan arriba a ca l’Albert, el partit acaba de començar. Però resulta que no estan sols. Us presento la Pilar. Al living hi ha tres amics (Kiko, Pepe i Oriol) arrepapats al sofà, amb els peus sobre la tauleta, que està plena de llaunes de cervesa, cendrers i bols de cacauets. L’Albert li ofereix una Moritz, però ella fa que no amb el cap.

-No vols res? Segur? Tinc aigua, vichy, cacaolat…

-No cal, no cal, de debò.

-No facis compliments, dona. Vols una fanta?

L’Albert deu pensar que una noia que es diu Pilar només es mereix beure una fanta. Estic bé, gràcies. L’Albert s’apoltrona al sofà i ella s’asseu en una cadira. Els cendrers fan pudor de maria. L’Oriol vol cargolar-se un porret, però l’Albert li diu que aquesta vegada surti al balcó. Deu voler que ella se senti bé. El Kiko, de tant en tant, la repassa de reüll i ara la Pili pensa que potser va massa escotada.

I quan el Cristiano Ronaldo marca el primer gol, sembla que una gran manta de son els hagi petrificat al sofà. El Pepe se la mira de dalt a baix, com si ella fos la culpable de tot. La Pili pensa que el Natxo s’ho deu estar passant ben malament a l’estadi, tot sol. Quan s’acaba la primera part, s’aixeca de la cadira, accionada mecànicament per una mena de moviment reflex.

-Te’n vas? -diu l’Albert.

-Sí.

-Estàs bé?

-Sí.

Va cap a la porta. Esclar que estic bé, capullo. Ahir em vaig depilar. Surt esperitada. Baixa corrent les escales sense esperar l’ascensor. I tira cap al Camp Nou. No ha de passar pel pis perquè abans de marxar de casa (no s’explica per què) ha agafat el carnet que li havia deixat el Natxo sobre la taula.  Ara els carrers són deserts i pot travessar l’avinguda sense gairebé mirar si passen cotxes. Quan s’acosta al gol nord la segona part ja ha començat i sent un clamor immensa d’alegria. Han empatat. El Natxo deu estar més tranquil. Encara trigarà uns minuts a enfilar-se fins a la tercera graderia. Es pregunta si no s’està equivocant entregant-se d’aquesta manera. Què coi, és un Barça-Madrid!

Però quina cara farà el Natxo quan la vegi arribar tan arreglada i maquillada? I ella, què li dirà? D’entrada té molt clar que ha de mantenir la sang freda. No pensa retirrar res del que li ha dit aquesta tarda. Arriba a la porta de gol esbufegant. Només sortir a la zona de grada li arriba de cop el baf de puro i s’enlluerna amb l’esclat del rectangle verd de la gespa. El Barça ataca al gol sud. A penes té temps de localitzar la pilota arran de l’àrea que tothom s’aixeca amb un esglai d’alegria per veure com el Xavi xuta la pilota i la fa entrar per l’escaire dret de la porteria del Madrid. Tothom crida gol a l’uníson mentre ella enfila els graons fins a la fila 24. Quan finalment veu el Natxo, ell ja fa estona que li fa senyals i holes agitant la mà teatralment. El Natxo li fa un petó i l’estreny tan fort que gairebé li fa mal.

Com és que has trigat tant a venir, reina?

-És que m’he depilat. Quant van?

-Ho portàvem fatal, però ara sembla que hem remuntat -diu ell-. On vas tan guapa?

El Natxo la torna a abraçar. Sap què vol dir la Pili quan l’avisa que s’ha depilat. I per una vegada és conscient que haurà de cedir. Aquesta nit a casa s’haurà de treure els mitjons.

-Si és un nen, li posarem Xavi -li diu a cau d’orella-. I si tu no vols venir al camp, ell ja farà servir el teu carnet.

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. M’ha agradat la història, Bernat. M’ha agradat per dos motius perqùe la majoria d’homes -i més en aquests temps- som uns eterns adolescents (paraula d’origen llatí que vol dir: “mancat d’alguna cosa”) i només tenim dues coses al cap: l’esport i el sexe; per dir-ho educadament…La meva dona s’acaba de llegir el teu relat i ha exclamat: “Ai, els homes!”.
    I la segona cosa és perquè el final m’ha fet riure. Conec una parella que esperaven un crio i van decidir el nom del nen, Samuel, (ell el va decidir) a rel de la primera champions de Guardiola. “Ai, els homes!!

  2. Ostres, ostres!!! Quin conte més divertit, real, ingeniós, fresc, amb moltíssim ritme…. genial!!!! Un conte que t’enganxa des del primer moment.
    La seva lectura m’ha provocat un punt d’inflexió en aquesta tarda de diumenge un xic melangiosa. Gràcies per aquest regal literari!

  3. Em temia un relat futbolístic i em feia mandra llegir-lo, però ha valgut la pena vèncer la resistència. A més de que crec que està molt ben escrit, em fà pensar com, obrir el focus, sovint ens ajuda a valorar més el que tenim. Salut, Bernat!

  4. Molt ben portat. És divertit, té molt de ritme i els diàlegs estan al seu lloc. D’altra banda trobo molt encertat aquest presentar els tòpics “dolçament”, sense fer-ne sang. Moltes felicitats