Benvolguts professionals del periodisme (futbolístic) de Catalunya

8.06.2015

El motiu d’aquestes ratlles és transmetre-us la meva perplexitat davant del que hem pogut veure les darreres setmanes. Sóc conscient que els fets excepcionals demanen una cobertura excepcional; entenc que conquerir tres títols futbolístics és quelcom que no passa cada temporada; sé que la vostra feina està sotmesa als vostres superiors –directors generals, directors de les cadenes, caps de programació– i que, per tant, sovint teniu poca veu i menys vot en l’assignació de temps i recursos. Ho comprenc però, de veritat creieu que no n’estem fent un gra massa?

Messi-Bayern-Munich_TINIMA20150506_0854_5

Ras i curt, el periodisme (futbolístic) d’aquest país està perdent els papers. Ja fa temps que va perdre les formes incorporant a les retransmissions l’ambient de rauxa, patata fregida i litrona de qualsevol bar a l’hora del futbol —tu quoque Puyal? Quan el periodisme es converteix en part del que narra comença a patinar i per això el periodisme esportiu fa temps que va deixar de ser periodisme (sense deixar de ser un gran producte, però això és un altre tema). És possible que aquesta deriva emocional i adolescent sigui el preu que s’ha de pagar per inflar un tema –el futbol– que dóna pel que dóna i, siguem sincers, no dóna per massa. Ompliu tertúlies amb el pentinat de Neymar, amb les marcianades d’Alves i amb les rareses de Messi quan no acostumeu a esmentar ni el nom d’un sol jugador de l’Espanyol i encara menys els seus pentinats, neures i manies. Aquesta asimetria, per si sola, ja és impròpia d’un tracte periodístic professional —i que consti, per als fins de pell que se l’agafen amb paper de fumar, que no sóc de l’Espanyol, del Barça ni del Madrid. Dediquem unitats mòbils i connexions en directe només per explicar que l’equip acaba de pujar a l’avió quan la notícia seria que no arribessin a baixar-ne. Bona part de la xerrameca és simple futurologia aliena a la competició —a qui fitxaran, qui entrenarà, qui s’ha barallat, qui es presentarà a les properes eleccions— i eleva les especulacions del periodisme polític al nivell de les ciències exactes, que ja és dir.

Si la monomania de les últimes setmanes fos una raresa jo no tindria res a dir, però és que els papers ja fa temps que es van perdre cada dia de l’any a tota la graella. Si repassem la de Catalunya Ràdio —emissora pública— i la de RAC1 —privada amb vocació de servei públic— veurem que tots els butlletins de noticies inclouen esports al migdia, al vespre hi ha programes d’esports de mitja hora o una hora que, en el cas de RAC1, superen en durada els seus equivalents de notícies generalistes (que al seu torn ja inclouen esports) i a la nit, tornem-hi. Molts programes no específicament esportius també inclouen una mica d’esports. I això sense finals a la vista. Així és com un ionqui que ja va de merda fins al nas cada dia de l’any necessitarà una sobredosi quan vulgui flipar en dates assenyalades.

Si les graelles dels mitjans fossin elàstiques no hi hauria massa problema, però resulta que els dies tenen vint-i-quatre hores i, en l’essencial, la programació ha de tenir-ho en compte. Això vol dir que hi ha un cost d’oportunitat: cada hora de futbol és una hora que no dediquem a qualsevol altra cosa. I ja sabem quin és el parent pobre als mitjans de comunicació, oi?

La presència de la cultura als nostres mitjans públics —i amb vocació pública— és escassa i a dies, nul·la. De causes n’hi ha moltes i bona part no són responsabilitat dels periodistes esportius. Recordeu Catalunya Cultura, la ràdio cultural pública? Va durar quatre dies perquè tenia quatre oients i perquè era infumable, insofrible, pedant i embafadora. Els primers culpables que la cultura sigui la ventafocs dels nostres mitjans de comunicació són els mateixos periodistes culturals i professionals de la cultura, molts dels quals no poden evitar, com Catalunya Cultura, fer un periodisme amb veu de tieta llepafils i cara d’ensumar merda. Apassionant. És clar que hi ha excepcions —‘Òpera en texans’ era un bon exemple i els programes ‘En guàrdia’ o ‘La finestra indiscreta’ de Catalunya Ràdio, també—, però han acostumat al personal a bufar de mandra cada vegada que sent parlar de programació cultural. Perquè la fan avorrida.

La cultura no és avorrida si s’explica bé, és a dir, si es divulga com cal. Per fer-ho hem de perdre la por a sintetitzar i vulgaritzar, a treballar per a un públic que no és especialista ni vol ser-ho. Tenim un públic que va al teatre, va a concerts, omple les biblioteques i, malgrat la crisi i la plorera, déu n’hi do els llibres que encara compra. De veritat creieu que si féssim una programació cultural realment atractiva en prime time la gent no respondria? Recordeu que aquest país ha convertit en tot un fenomen mediàtic anar a caçar bolets. Doncs amb la cultura, que dóna per a molt més que el futbol i el Barça, la cosa hauria de ser més fàcil.

messi xiulada

És fàcil? No, gens. Manca voluntat política? Sí, i tant. Per això m’agradaria que els periodistes esportius ens donéssiu un cop de mà i féssiu una passa enrere, tan sols una, per donar més espai a la cultura. I una passa endavant, tan sols una, per ajudar a la cultura a arribar al gran públic renovant formats. Vosaltres ho feu molt bé, però us esteu quedant amb tot l’espai disponible. No us pot semblar just.

A la resta de periodistes, començant per la Mònica Terribas i en Jordi Basté, us demano un xic de fredor de cap i que feu una ullada a la quota d’audiència de les retransmissions de les grans finals: les veu —i escolta— una massa enorme de gent, però el percentatge que no les veu és encara més gran. De veritat creieu que omplint fins dalt els vostres programes la setmana anterior a qualsevol gran final esteu parlant a tothom? O tan sols a una sorollosa minoria que ja disposa, tot l’any, de més programació de la que es pot omplir amb continguts rellevants?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

48 Comentaris
  1. Soc del Barça (i de la Roma), i acostumo relaxar-me llegint premsa deportiva (això sí, per internet), dit això estic completament d’acord tant per les crítiques a l’excès i qualitat dels programes dedicats a l’esport (però no ens hauríem d’oblidar del que fan les televisions estatals, que és un bon punt de comparació-termòmetre) i sobre la pogramació cultural. Al punt que algunes persones que he conegut que participaven/dirigien programes d’aquest tipus eren interessants i animades en convereses privades i es tranformaven en enmidonats, conformistes i gens interessants.

  2. Totalment d’acord. El periodisme deixa de ser-ho quan es partidista i greixos, impossat o de lliure el.lecció, fanàtic i mercantil.
    I el periodista que es ven ha de recordar que un dia serà venut.

  3. Això que els periodistes esportius fan bé la seva feina, no ho sé. Potser era irònic i no ho he captat.

    No miro el futbol a la tele, però si que l’escolto sovint a la ràdio. Les meves impressions són que els periodistes de Rac1 i de CatRàdio són més aviat uns holligans culers que no pas periodistes: no transmeten ni analitzen el partit, com es fa, per exemple, a Argentina, sinó que xerren entre ells de banalitats que han llegit a internet i fan broma entre ells i per a ells (i sovint es perden les jugades que precedeixen els gols).

    L’admirat Puyal ja fa temps que es comporta com un maleducat que interromp els seus col.laboradors per no dir res: com si fos un robot només va dient noms de jugadors… Alves… Messi… Alves… Neymar… Iniesta… perquè són els que toquen la pilota. I se suposa que tu t’has d’imaginar la jugada que et dona la gana perquè no saps ni on són.

    Els de Rac1 diuen, perdó, criden, oh, oh, oh, i després canten un gol orgàsmic com els cantava jo quan tenia 23 anys i anava al Camp Nou. Criden tant que fins que distorsionen l’àudio dels auriculars i tu no saps ni què ha passat, només saps que guanyem 0 a 1 i que ells estan molt contents.

    I excepte el Puyal i el Pere Escobar, els periodistes esportius parlen catanyol com ningú més no ho sap fer a la radiofusió catalana (i mireu que hi ha competència!). A part, a RAC1 (tots els que fan esports?) allarguen les vocals per tenir temps de pensar la resta de la frase i com a oient m’irrita.

    De debò que no entenc qui tria els professionals de seguir i predicar el Barça a les nostres ràdios.

    Però l’article d’aquest tal Bernat Ruiz no va d’això. Va de programació cultural i l’he trobat molt encertat. A mi, que m’agrada el futbol i llegeixo el Núvol, també m’agradaria veure més cultura a la ràdio.

    No cal banalitzar ni riure tot el dia, que ser interessant no està barallat amb no enfotre-te’n de tot, però què us semblaria un programa amb tertúlies de llibres, per exemple, amb un presentador tipus Grasset, simpàtic i respectuós, però incisiu si cal ser-ho?

    Les entrevistes amb escriptors també poden ser interessants, sense que hagin de ser banals (ni a l’altre extrem, de tieta llepafils). Al Cafè de la República, el Barril havia fet entrevistes amb escriptors que encara que no sapiguessis qui era aquell tio (o tia) ni t’haguessis llegit cap llibre seu, te les empassaves totes, de ben fetes que estaven. I l’endemà et compraves el llibre.

    • Totalment d’acord amb el que dius d’en Puyal. Interromp els seus col·laboradors de forma abrupta i innecessària. Per això he deixat d’escoltar-lo. No m’agrada veure com algú maltracta els seus treballadors. Aquesta costum d’interrompre denota, al meu entendre, un ego força gran. Un altre exemple d’aquest ego és que ara de la transmissió de Catalunya Ràdio se’n digui “La transmissió d’en Puyal”. Abans era “Futbol a Catalunya Ràdio”. Ara és el programa d’en Puyal. Això em recorda “El matí de Josep Cuní”. Desconfieu dels periodistes que posen el seu nom al títol del programa.
      També és veritat que en Puyal interromp a tots els seus col·laboradors menys a un: en Ricard Torquemada. Amb ell no s’hi veu amb cor. El respecta perquè en Torquemada és una autoritat en matèria de futbol. Amb els febles en Puyal s’hi atreveix; amb els forts, com en Torquemada, no.
      En Xavi Freixes, de La nit a RAC1, fa una cosa semblant. Es dirigeix a tots els seus tertulians pel cognom: Lasalas… Bernardos… Sierra… Sallés… Aira… Cot… Adreçar-te a algú pel cognom és un acte de superioritat. És el que fan els professors amb els estudiants i els oficials amb els reclutes. Però com li passa a en Puyal, en Freixes no s’atreveix a faltar-li el respecte a tothom. Amb les patums no s’hi veu amb cor. A en Lluís Foix, en Quim Nadal o l’Antoni Dalmau no els anomena mai pel cognom. Espero amb delit el dia que algun convidat li digui: “Escolta, no em diguis pel cognom, digue’m pel nom si us plau”. No entenc com ningú encara no li ho ha dit. És ben bé que són molt educats, els tertulians.

      • per a reblar el clau: a la «transmissió d’en Puyal» s’ens recorda sovint que la col.lecció de periodistes esportius que van fent els seus comentaris i conyetes estan pagats (suposo que generosament) per …… l’Obra Social de La Caixa !!!
        El pa i circ de tota la vida …. amb diners procedents d’Obra Social. Veure-ho per a creure-ho.

    • Com més va menys m’agrada el Puyal, això no obstant no tinc la impressió que interrompi gaire, més aviat em sembla que mentre algun col·laborador va xerrant ell pot anar informant del partit tot dient els noms dels jugadors; d’entrada sembla que els trepitgi, però de fet no és així.
      Amb tot, la transmissió s’ha convertit en un guirigall de gracietes i rucades que l’estan fent insofrible. També m’empipa (i no sé si això està pensat) que diu molt poc el resultat. El minut de joc el diu contínuament, però pot estar tranquil·lament deu minuts o un quart sense dir el resultat, cosa que em desespera perquè de vegades no vull escoltar la transmissió sinó tan sols saber el resultat i apagar la ràdio.
      Acabo dient que la presència que té el futbol i l’esport en general en la nostra societat és insuportable per la seva magnitud. I per cert, perquè criden tant els periodistes esportius? Colla d’energumens.

  4. La cultura és víctima d’ella mateixa: tanta gravetat vàcua, tanta solemnitat encarcarada, tant cànon i tant xantatge, no podien acabar bé. Cadascú recull el que sembra. Ningú va content a un enterro.

    El futbol et dóna emoció, intensitat, espectacle, rivalitat, dinamisme, competició, diversió. Passió i entreteniment. I ho pots compartir amb molta gent. La cultura, cada dia menys la pots compartir. I quan una obra arrasa, és menyspreada.

    “Arribar al gran públic renovant formats”. Dir-ho és molt bonic, però fer-ho és molt complicat. No veig que estiguin gaire per la feina. Poden renovar formats al Canal 33 o a La 2 i apujar l’audiència, cosa que no és gens senzilla.

  5. Per fer bon periodisme cultural ens cal primer ser cultes, periodistes, dirigents, membres del club i audiències. L´atenció que hom dispensa al món de l´esport és del tot exagerada i ve de lluny, i retrata molt bé les misèries de la nostra societat.

  6. Estic d’acord amb aquest comentari d’en Bernat. I afegiria com es possible que en alguna retransmissió d’esports, TV3 i Esport3 puguin fer exactament el mateix ho trobo ridícul i ofensiu.

  7. Quina alegria llegir algú que qüestiona la “religió” de la pilota!

    Sembla mentida que tants intel·lectuals, comentaristes, polítics i etc., puguin valorar i discrepar de tot, menys del futbol. No sols accepten el despropòsit, sinó que l’exalten i el respecten com una veritat fora de tota crítica. Una veritat que cal mantenir, com un valor universal.

    Ja no és actual, el mot “alienació”?
    I ull, amb els que son mes que un club, en aquest cas el verí pot ser letal.

    Salud

  8. Al final tanta propaganda monotema acaba sent embrutidora, sigui del tema que sigui. Ocupa tot l’espai de comunicació quant hi ha molts altres temes que es deixen de banda.
    Una mica mes de llenya al foc:

    Profesionals els periodistes esportius ? Perdó, només en cònec un, en Josep Maria Puyal.
    De la resta si treiem els tòpics i frases fetes: “obrir la llauna, fals nou, encara hi ha partit”…i les simplicitats i obvietats, si treiem tota la palla, només queda un impressionant vuit informatiu.

    Per reblar el clau, per fer de portaveus dels clubs, per copiar i enganxar les imatges i les delcaracions oficials no cal estudiar cap carrera.

    Per cert, què estudien els que fan periodisme ?

    Parlar, parlar no ho fan massa bé, de lèxic , allò que en diuen sinonims non n’ha sertit parlar … Escriure, pocs ho fan bé, llavors…

    En fi, ens quedarem amb “El manacorí” sempietern per mandra de dir l’illenc, el tenista balear, el tenista o l’esportista senzillament, i si voleu i més del vostre estil: “El rei de la raqueta ”
    … en fi callo, no voldria fer intrussisme

  9. Òpera amb texans és un programa nefast que feia servir la lírica d’excusa per alimentar l’ego del seu presentador. Que hi vau sentir mai més de 30 segons seguits de música? No, oi?

    • Òpera amb texans era un programa immens que va acostar la lírica al gran públic. Pocs programes han sabut acostar un art culte al gran públic com òpera amb texans. Jo no veia al presentador gens d’ego, ans al contrari, era un entusiasta de promocionar l’òpera per sobre de tot.

      • El programa no va acostar res, perquè l’òpera no és allò que sortia al programa. Una ària dura més de trenta segons i no hi ha un pallasso parlant-hi a sobre, per exemple.

        • No cal insultar a la gent. Un programa teu segur que no el veuria. Em quedo amb el Ramon Gener. El programa tractava de divulgar òpera, no d’oferir-la sencera. El programa va acostar l’òpera a la gent perquè va gaudir de força èxit. Que vagi bé.

        • L’òpera no és allò que sortia al programa i tampoc és allò que molts escoltem a casa. Hem de saber distingir cada àmbit i moment per comprendre el format adequat. ‘Òpera en texans’ no era un programa per a entesos en òpera i potser ni tan sols per aquells que, sense ser entesos, podem gaudir d’una ària o un preludi –però mai hem anat al Liceu ni n’he escoltada cap de sencera–. Era un programa que va permetre que molta gens hi fiqués el nas per primera vegada i potser, només potser, tingués la curiositat de seguir estirant del fil. Un format adequat i ben resolt per al públic al que anava dirigit, no per a entesos.

    • No puc pontificar perquè el programa només el vaig veure un parell de cops. Però sí que em va semblar que era un programa que, amb l’excusa de l’òpera, parlava sobre les aficions del presentador, no necessàriament operístiques.

  10. S’ha de separar el que es esport del que es un entreteniment híper-mercantilitzat. L’esport com una eina per fer salut i com un preventiu per malalties quan s’arriba a la vellesa, per exemple. L’entreteniment “esportiu” com un sistema per provocar un deliri col.lectiu, místic, al redòs d’una bandera o escut, més que un estri per adormir a les masses. Cada individu d’aquestes es espremut econòmicament i enganyat per que els amos de l’entreteniment s’enriqueixin fora mida. Els “periodistes” esportius son fanàtics, si ja no ho son de mena. Pels amos dels mitjans de “comunicació” públics i privats els resulta una font de riquesa absoluta. L’esport com a gaudi cultural pot ser admirar “El discòbol” de Miró (escultura clàssica grega) o la bellesa d’una jugada col.lectiva.

  11. El Barça mou massa diners com per no tendir a ocupar cada vegada més espai televisiu, radiofònic i mental. Molts milers de persones viuen exclusivament del Barça (alguns molt millor que altres, és clar) i uns quants centenars de milers o alguns milions, també hi viuen espiritualment. El món de la cultura també mou molts diners i molta gent, però està molt dispers; mai no tindrà un focus d’atenció tan intens com les dues dotzenes de jugadors del Barça.
    Mireu de publicar aquest article a l’Sport, El 9 o El Mundo Deportivo a veure quina cara fan els seus lectors (i quins comentaris escriuen). Pot ser interessant.

  12. Deixant de banda la crítica als periodistes futbolístics, de l’article substituiria “futbol” per “política”, a tota hora els programes parlen de política amb politics, economistes, la tieta Conxita, jardiners i el que calgui per a omplir programes. I en molts d’ells usen els mateixos tòpics i repeticions que podem trobar en programes de futbol.
    I per ser polítics, economistes o el que sigui amb les seves mentides i demagogia també m’irrita i no em distreu.

  13. Jo faria la distinció entre periodisme del Barça i periodisme esportiu, perquè d’aquest darrer, com del periodisme cultural, n’hi ha ben poc o gens.

    Perquè en aquest país el periodisme esportiu se centra únicament i exclusiva en el Barça i deixa totalment de banda la resta de clubs i, més greu encara, la resta d’esports. Quants segons dedica TV3 o Catràdio a l’hoquei patins, al waterpolo, a l’atletisme, al handbol..?

    No fa massa dies enrera, en plena ‘prime time’, Catalunya Ràdio es dedicava a desgranar els resultats de totes i cada una de les categories inferiors del Barça de futbol, mentre ignoraven els resultats de les primeres divisions de la resta d’esports. Es veu que en aquest país preferim saber per quant ha perdut o guanyat l’Aleví C del Barça que no pas saber com va la classificació a la lliga Asobal, qui lidera l’OKlliga o qui està guanyant a l’ACB.

    Així doncs, si a l’esport ja el maltracten així, imagineu-vos amb la cultura! Tenim mala peça al teler.

    • Jo encara diria més: No vaig escoltar cap comentari dient que l’equip de bàsquet de Manresa, finalment, es quedi a la lliga ACB. Moltes jornades ni per TV3 ni per RAC1 ni per Catalunya Ràdio he escoltat ni el resultat, i als diaris? Cap comentari començant per El Periodico, el senyor Perez de Rozas no deu saber on queda Manresa. Si hi ha un error arbitral a favor o en contra del Barça o del Real Madrid en parlen un dia i en altre i un altre més, si l’error ha estat a favor o en contra de equips més senzills: Espanyol, València, Deportivo, Celta… no importa.
      Jo escoltava el Cafè de la República i l’altra programa que Joan Barril presentava a BTV, l’illa del tesor. Però ara només presenten escriptors que venen a “parlar del seu llibre”. I així ens va. Per sort encara hi ha força gent que llegeix llibres.

  14. Completament d’acord amb el teu article.
    Jo fa anys que he deixat d’escoltar programes d’esports, només m’interessa quan juga el Barça i si el fan en obert o he de baixar al bar. I això no ho puc tenir, ni tan sols escoltant les notícies generalistes.

  15. Només dir que no s’ha de confondre periodisme futbolístic amb periodisme esportiu. L’esport no és (encara que per a molts mitjans ho sembli) només futbol.

    • És cert: Des de sempre, Catalunya ha tingut -també- grans publicacions i periodistes experts en les més diverses especialitats esportives, només cal recordar “Stadium”, “Xut” i noms com Canto Arroyo, Có de Triola, Emili Lluch i tan d’altres, d’abans de la guerra.
      La progressiva proliferació dels mass media ha convertit molts esports, JJOO inclosos,- en espectacles esportius d’entreteniment, patrocinat per grans corporacions i la complaença dels polítics, originant el gran negoci del oci, on un col·lectiu periodístic essencialment acrític -estomacs agraïts-, intenta trobar un modus vivendi privilegiat i confortable, impensable per a la mala anomenada “afició”

  16. En dues frases tòpiques:
    “Algú ho havia de dir” i JA ERA HORA!!
    “Es pot dir més alt, però NO MÉS CLAR”
    Senyors… que només són una colla de xicots (que no volen deixar de ser nens) darrera d’una pilota, als que hem convertit (entre tots, mitjans mediante) en màquina de fer diners. I ara qui ho para, això?.
    Felicitats Bernat
    E. Espinàs

  17. Estic completament d’acord amb l’article i bona part dels comentaris. I em fa por que l’estil de les transmissions d’esports colinitzi altres àmbits. En poso un exemple recent.
    L’altre dia vaig assitir al lliuramet del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Dr. Joan Veny. El conductor de l’acte va ser J.M. Puyal. Excepte algunes acertades intervencions, l’acte va resultar frívol i poc rigorós, ben allunyat de la categoria intel·lectual de l’homenatjat. La causa: l’estil futbolero-personalista del seu conductor.

  18. Tant de bo la cultura tingués l’espai que es mereix! I no seria gaire difícil, perquè temes ni ha per remenar i per vendre, sense cap necessitat d’acudir a l’anecdotari domèstic dels protagonistes com es fa amb el futbol. A la gent de cultura no l’interessa si en Jaume Cabré s’ha torçat un turmell o si en Miquel Barceló s’ha esquitxat el nas amb un pinzell, encara que si els hi ho diguessin segurament també ho agrairien. Quant als comentaris pejoratius sobre Puyal, em semblen molt injustos. En Puyal sempre ha fet unes retransmissions modèliques, incorporant-hi molts elements culturals de tota mena. I tampoc és cert que mostri cap superioritat vers cap dels seus col·laboradors. Si en Ricard Torquemada sembla merèixer més atenció i respecte per part seva és perquè les seves aportacions són més significatives, més tècniques, i requereixen un espai especial. Voldria acabar fent una felicitació a l’autor de l’article, tan encertat i tan provocador: basta veure la gran quantitat de comentaris que està rebent. Visca el Barça i Visca el Núvol!

  19. per fi algú diu que l’emperador va despullat !

    estem enmig d’una psicopatologia col.lectiva anomenada futbol. Un exemple? L’ambient de «rauxa, patata fregida i litrona», als matins de Rac1, esperonat per un «periodista esportiu» reciclat. Sobresaturació de banalitat, xafarderia i vulgaritat suposadament periodística.
    Caldria repensar-ho tot … o no.

  20. Subscric amb entusiasme moltes coses que dius sobretot al principi. Però de sobte em provoques una mica de l’efecte de patata fregida (oliada), que dius, per les paraules amb què carregues contra “els mateixos periodistes culturals i professionals de la cultura, (…) un periodisme amb veu de tieta llepafils i cara d’ensumar merda”, on et poses exactament al nivell d’alguns -tampoc tots, siguem justos- periodistes esportius que han acabat confonent el mitjà amb el menjador de casa seva. A l’altre plat de la balança, el periodisme especialitzat en cultura de TV3 i CR no es mereix aquesta vomitada de menyspreu: ja saps, oi, la lluita sorda i darrerament agònica que tenen les bases d’aquests mitjans, contra les seves pròpies direccions a nivell d’estratègia empresarial, per defensar la quantitat i la qualitat de les emissions culturals? Parlem de material sensible: parlem-ne amb rigor o la cultura pren mal.

  21. Bernat, t’agraeixo el coratge a l’hora d’escriure un article al NÚVOL sobre els excessos del periodisme esportiu a Catalunya. Hi estic totalment d’acord. Però, a més, t’has deixat una subordinada molt important: els nostres fills, sobretot si voregen els 10 anys. El sistema audiovisual català els hi està fent creure que aquest és el camí: 30′ de notícies generals, 30′ d’esports i 2′ -al final i a corre-cuita- de cultura. És una absoluta exageració que provocarà, ben aviat, problemes de tota mena.
    T’agraeixo personalment el teu article. Per què?, et preguntaràs. Perquè fa mesos -per no dir anys!- que ho dic a casa, que expresso la meva crítica als excessos -formals, verbals, musicals, etc- del periodisme esportiu català, i se’m diu que no visc en aquest planeta, que sóc “gaga” i que no toco de peus a terra…
    Per contra, crec, com tu, que -per posar tan sols un exemple- els periodistes esportius dels informatius de TV3 estan del tot sobredimensionats; ras i curt: reduïm les corresponsalies al món, unifiquem els corresponsals de ràdio i TVC (alerta: algun dia tindrem un disgust per haver concentrat tanta feina; aquesta gent pateixen d’un stress del tot inhumà i amb jornades maratonianes i sense festius si hi ha connexions en directe) i, davant de tanta retallada, enviem uns quants periodistes de TV3 a Qatar (a Qatar!!!) per a veure com en Xavi Hernández es posa la seva nova samarreta… Lamentable. El dia menys pensat a TV3 connectaran en directe (amb tot l’equip tècnic, és clar!) amb l’altra punt del planeta per a dir-nos: “…aquí, a Austràlia, tot continua igual…” S’ha perdut, com bé dius, l’oportunitat i el sentit de la notícia.
    De tot plegat, però, em continuen preocupant, sobretot, els vailets que, indefensos, no saben/no poden/no volen adonar-se de la bestiesa que suposa aquesta exageració esportiva en els nostres informatius. Pels pares que encara hi pensem és com un tsunami contra el qual no podem lluitar. Un darrer exemple: a l’escola del meu fill (una escola pública, laica i catalanista de Sarrià, Barcelona), el setembre i octubre del 2014 es posà de moda que, quan els nens s’enfadaven entre ells, es mossegaven…, per a imitar el Suárez, és clar!
    Això és el què volem pels nostres fills…? Aquest és el futur que els estem deixant…?
    Ah! I si n’hi ha algun de malpensat, des de petit que sóc culer; fins i tot, soci del Barça durant gairebé 50 anys. Però, com en tot, hi ha d’haver uns límits ètics i morals. I el periodisme esportiu a Catalunya fa molt de temps que s’ha passat de la ratlla i viu, com en una fugida endavant, més enllà de tota lògica.
    xavier

    • Gràcies per la teva sentida reflexió, Xavier: crec que nostre món mediàtic futboler es refugia en la més tronada banalitat formal per amagar llur espectacular ignorància cultural i manca de sentit crític. Segueix lluitant: no estàs sol.

  22. És cert que els periodistes que tracten el futbol professional en fan un gra mass, perô l’autor de l’article també malgrat el testiominiatge de posar el el títol “periodisme (futbolístic)”. La cosa és que si posa sota sospita que sigui futbolístic, aleshores no s’hauria d’amoïnar que no es parli de l’espectacle que fan els de les ratlles blaves i blanques.
    La premsa de paper és cada vegada més prima fins que desaparegui del tot i sigui com l’estimat nuvol.com
    La televisiva és un safareig o, més ben dit, una mena d’allargament de la premsa de cor o del paper couché, però que per raons mascles no ha passat mai pel paper couché de manera física, però sí amb el seu estil. El safareig mascle és el món de l’espectacle de masses anomenat esport, però en el que l’esport no és el tema. Ja seria interssant veure a càmera lenta un gol de Messi, però això és perdre el temps i resulta més interssant una entrvista a un candidat per presidir el Barça o com es va contractar a Neymar; tanmateix, si la cosa fos tan esportiva potser seria avorrit per molts i no seria convenient pels que vendre el diari és un negoci. Aixî doncs que si és negoci, entrteniment, entertainment, espectacle, llavors no pot ser futbol, ESPORT.

  23. M’ha agradat molt llegir tot aixo del periodisme esportiu, perque ja fa temps que semblo un ‘raro’ queixant-me d’aquest tema. Deixo a continuacio algunes de les meves critiques.

    Penso que hi ha un excés de temps dedicat a parlar d’esports, que es dedica quasi tot al futbol, i que dins el futbol es dedica majoritariament al barça.

    Darrerament hem tingut un bon empatx amb els finals de lliga, copa i champions. El que no és normal que durant l’estiu, sense cap competició en marxa hi hagi les mateixes apassionades tertulies, i hores dedicades al futbol.

    Algú te dades per fer una estadistica dels darrers anys? Hi ha qui diu que això s’ha disparat amb la crisi.

    No segueixo les transmissions del Puyal, pero algun cop m’he preguntat si una persona que segur que és molt vàlida, ha de aconseguir el cim de la seva carrera i el reconeixement general imitant el mes bé possible com canten els gols algunes transmissions sudamericanes.

    Es de vergonya aliena veure periodistes que deuen haver estudiat a l’universitat, fer dia rere dia les mateixes preguntes a les rodes de premsa d’abans i després dels partits, sabent que obtindran les mateixes respostes. Això empitjora per moments i aviat tallaran qualsevol programa per connectar amb aquestes rodes de premsa en directe.

    Els telepredicadors dels programes de la nit enceten amb unes homilies i el to general és tal que si no entenguessim el que diuen pensaríem que està passant alguna cosa greu.

    L’ambient general s’ha fet tan asfixiant, que persones que poden haver anat a una entrevista perque son politics que han de decidir el nostre futur, investigadors importants, economistes, doctors o activistes al final de l’entrevista han de deixar clar que per damunt de tot ells son del Barça.

  24. Deixo de banda el futbol, perquè fa temps que no el segueixo. M’agrada que guanyi el Barça i si pot ser que el Madrit baixi a segona, però més que això no puc dir.

    Un apunt sobre la qüestió de la cultura a la TV, a la ràdio, als mitjans. Jo crec que és que ens falten Messis i Gasols. Em direu: hi ha en Cabré, en Monzó, la Barbal, no sé qui… Sí, però en un context gris. Potser no sols a casa nostra: a tot arreu.

    Mireu què passa amb la gastronomia (part de la cultura): hi ha estrelles (et poden agradar més o menys, tampoc hi entenc, però es veu que són revolucionaris, realment innovadors) i en parlen pertot.

    Jo diria que en el món de la cultura i les arts clàssiques (literatura, pintura, dansa, teatre, música…) ens falta gent de primera. Fins i tot al cine passem una temporada grisa! (és el que penso). No dic a Catalunya (tampoc caldria que els programes de cultura parlessin només de gent d’aquí, per descomptat): passa arreu. Estem en una situació que jo diria que ens hauria de preocupar molt més que el fet que se’n parli poc o molt. Estem en crisi de creativitat, o no sé com se n’hauria de dir.

    Les televisions i les ràdios són mitjans de comunicacions de masses i necessiten que hi hagi masses al darrere. Em direu: si no se’n parla, com vols que hi hagi masses? Doncs si fossin bons de debò, allò que se’n diu immortals (passeu-me la hipèrbole), se’n parlaria. Se’n parlaria, si n’hi hagués. La gent bona de debò arrossega masses.

    Ens falten Messis, Neymars del món de la cultura. A Catalunya, a Europa i potser al món. I quan dic Messis i Neymars no em refereixo a Madonnas i Beyoncés, esclar.

    De manera que el meu comentari és substancialment això: d’acord que se li ha de parar més atenció a la cultura (d’acord!), però també hem de pensar si no hi ha raons per les quals es para poca atenció a la cultura (a la cultura de debò!, no a determinats exemples que he esmentat unes quantes ratlles amunt) en els mitjans de comunicació de masses.

    • Gràcies Albert:
      Al món es fa molt bona Cultura: ho vàrem poder gaudir fa uns anys en el Fòrum de les Cultures, tanmateix, les arts plàstiques i escèniques són cares i per gaudir-ne en profunditat, demanen esforç mental, reflexió… i sovint: mal temps ! .
      La majoria de gent està fatigada i vol distraccions barates i sense complicacions i, en el millor dels casos, opta per la mal anomenada “Cultura Popular”.

  25. És l’audiència qui fa el programa o el programa qui fa l’audiència? Encara que no es jugui el partit, a molta gent li agrada que se’n parli, i si a algú no li agrada, només ha de deixar d’escoltar o de mirar certs programes, que és el que faig jo. Els periodistes saben prou bé el que els dóna audiència o telespectadors.
    Fer programes culturals per masses és un somni poc realista. Avui per avui la cultura encara interessa minoritàriament.
    Ara, el que sí trobo imperdonable són els barbarismes, catanyolades i altra mena de disbarats que s’ha d’escoltar durant la retransmissió d’un partit i que arriba a milions de telespectadors i de nens. Està molt bé que posin un ex-futbolista de comentarista, però, si us plau, cal exigir-li com a mínim el nivell c-2 de català. Amb això sí que la TV i la radio poden fer una gran contribució a la llengua i la cultura del país.

    • Bàsicament d’acord amb la teva reflexió, Enric, tanmateix recordeu que en la història dels mitjans massius, hi han hagut propostes culturals com ara els concursos de coneixements monotemàtics, seguits per apassionades i multitudinàries audiències durant mesos a casa i al carrer, que incomprensiblement varen sortir de les graelles.

      A part d’una incultura esplèndida, el lèxic mediocre emprat amb alegria per molts comunicadors en català és conseqüència -també- d’una absoluta manca d’autoestima personal i el rigor professional inherent a corporacions prestigioses. Una de les primeres xacres que hem d’eradicar si volem fer un país com cal.

  26. És clar que el periodisme futbolístic és molt pesat, però a què ve ara demanar espai per la cultura? Per escoltar els mateixos tòpics de sempre sobre les propietats salvífiques d’una exposició lamentable del MACBA o un mal llibre dels plors d’en Vargas Llosa i d’en Jordi Llovet, ens hem d’empassar aquesta retòrica pseudo-nostàlgica, rància i paternalista? De la mateixa manera que es pot fer burla de la premsa esportiva, la premsa cultural té un nivell caricaturesc que dona per molt més que per una columna com aquesta.

  27. No estic gaire segur, Bernat, del sentit de la teva reflexió. Demanar contenció als periodistes (?) esportius (i per afavorir la cultura, a més!) ja entenc que és una broma, però és que em costa entendre la relació entre una cosa i l’altra. És clar, esports i cultura comparteixen bona part dels mitjans en què es difonen, però voler lligar una cosa i altra em sembla com comparar guies telefòniques i poesia. Formalment hi pot haver semblances, un i altre es presenten en paper o en pàgina web… però això és tot. Els esports (el futbol, de fet) juguen en una altra divisió, la de la premsa del cor, la dels realities televisius, els grans espectacles d’argument prefixat i repetitiu, precuinats i predigerits, que ens volen fer creure que hi ha alguna cosa important en joc (l’empresonament de la cantant, el futur de la monarquia, les banyes del qual, el guanyador del Gran Hermano o el títol de lliga), però on en realitat no passa res ni ens diuen res que vagi més enllà del propi espectacle.

    • Per a mi és exactament això que dius. Soc aficionat als esports, però sempre he considerat el periodisme esportiu com un sub-producte del periodisme (en principi, rigorós i objectiu). Les xerrameques incessants i inútils de les tertúlies esportives son comparables a les de la pitjor premsa rosa o groga destinada a emboirar les ments i a despertar emocions i sentiments tòxics per a l’esperit.

  28. T’aplaueixo amb les orelles i tot el que faci falta. I sóc molt futboler i molt del Barça, però se’n fa un gra massa, molt massa!
    La claves tant en l’anàlisi de la degradació del periodisme esportiu (i sí, ell quoque, en Puyal) com en l’últim apartat referit a la “programació cultural” en el mitjans de comunicació. Jo també estaria disposat a salvar el Via Llibre (amb reserves) i el Página 2 (en majúscules), però ja es veu: ara és hora del Tria, una cosa ben curteta, que no molesti i no es pugui dir que no en fem, de cultura, a la tele… I, mentrestant, l’apartat de llibres dels diumenges a Can Catalunya “Coppulo” Ràdio, que era breu però tenia gràcia, perquè, cadascú amb el seu estil, el Márquez i la Borràs, són bons recomanadors… ja fa el mateix tuf de tertúlia banal que les retransmissions de futbol (canvieu litrona i patata fregida per cafè amb llet i pastes): importen el twitter i les bromes privades entre els que estan a l’estudi.
    Hem confòs entreteniment amb banalització.
    Espero que si construïm un país nou, comencem per retrobar els papers.

  29. No entenc la concepció de “divulgar la cultura” i que aquesta no pugui ser atractiva si no se’n liqüen els continguts. És que potser som tots molt entesos en la resta d’àrees d’un diari? Em sembla una bajanada plantejar-ho així, amb aquest paternalisme. Segur que ningú no s’atreviria a demanar al redactor d’economia que inclogués una llegenda de termes tècnics, o al de política que expliqués cada palabro (i mira que déu n’hi do). Però amb la cultura, sí. Aquesta sí que ha de ser “fàcil” i “adaptar-se a les necessitats de l’audiència”. Per a la resta, bé que la gent s’espavila i no posa excuses.

  30. El periodismo deportivo que se hace en este pais, es como el periodismo que se hace para las marujas, pero para marujas con polla.