Benvinguts a Minimàlia

8.11.2012

Fa temps que estic subscrit a Minimàlia. La idea no és especialment original: es tracta d’un butlletí que envia diàriament (menys els caps de setmana i amb algunes pauses per Nadal i agost) una frase. La subscripció és gratuïta. També té un compte al Twitter (@minimalia_net). És un projecte de la factoria RodaMots, que impulsa Jordi Palou.

Frases en trobem a tot arreu. Internet en va ple. Molts diaris en recullen. «La frase del dia». Aforismes, pensaments, boutades, reflexions, perplexitats. El que trobo interessant de Minimàlia és la tria. Primer, és un servei en català. Després, hi citen molts autors catalans, cosa que els distingeix d’altres reculls en què l’únic que fan és traduir-nos les típiques frases d’Oscar Wilde o Confuci. I finalment, hi ha la tria en si, que en general és prou interessant. N’hi ha moltes relacionades amb la literatura. Com hi llegíem no fa gaire, som el que hem llegit.

Amb això de les frases passa com amb tot: les músiques, els llibres, els quadres o les ciutats. A alguns els enamoren unes coses i a altres, unes altres. Un dia ens enlluerna el que l’endemà trobem adotzenat o eixarreït. Llegir una frase a les 8 del matí no és el mateix que fer-ho a les 8 del vespre. La píndola diària arriba puntualment a la matinada, llegir-la és qüestió de pocs segons: quatre, vuit, quinze? Algunes frases ens sonen. D’altres no són frases: són versos.

D’on treuen les frases? Els missatges no informen de la procedència (ja podrien fer-ho), només esmenten l’autor i contenen un parell d’enllaços, normalment relacionats amb l’autor o amb el tema de la frase. Però vaig descobrir que a la web (tota frase té un enllaç permanent) de vegades sí que hi fan constar la procedència. Furgant una mica hi trobo que n’informen sobretot quan els autors són catalans, tot i que tampoc no sempre. Suposo que moltes cites són de segona, tercera o cinquantena mà, i que al final es perd on Shakespeare o Pla van dir això o allò. De vegades fins i tot sospitem que no ho devien dir, o que no ho devien dir exactament amb aquelles paraules, però hi ha frases que han sobreviscut els seus presumptes autors i s’han escampat més enllà del que mai podrien haver imaginat.

Hi trobo a faltar un espai on poder dir-hi la nostra. En castellà hi ha un servei de frases semblant (amb una tria molt més tòpica, tot s’ha de dir) que permet que la gent la puntuï. Això és perillós, perquè ¿qui som nosaltres per puntuar un aforisme de Nietzsche o de Kafka? Obrir les frases a comentaris, en canvi, podria ser una opció més interessant. Tot i l’excés de comentarisme que plana per internet, on la majoria de comentadors les diuen sense engaltar i després passa el que passa, que tot es banalitza i arribem ràpid a la bajanada i la desqualificació.

Una amiga que és professora de literatura d’un institut m’explicava un dia que va fer subscriure tota una classe a Minimàlia. Demanava als alumnes que hi treballessin una mica: hi estàs d’’acord? Per què (no)? Què en saps o què en penses, del tema que planteja? En coneixes l’autor(a)? N’has llegit alguna cosa? T’agradaria llegir alguna cosa d’aquest autor o saber-ne més coses? I així anar fent. El que es tractava era de fer-los rumiar una mica, i sobretot fer-los posar per escrit el que en pensaven, ni que fossin dues o tres frases. Cada frase es pot descabdellar fins a l’infinit, pot despertar neguit, curiositat, tendresa, perplexitat, estranyesa, rebuig, un record, mitja rialla.

De la lectura d’unes quantes frases de Sergi Pàmies vaig anar a parar a l’esplèndid Si menges una llimona sense fer ganyotes, les de Villalonga em van fer tornar a Bearn, amb les de Cabré vaig descobrir els seus assajos literaris i les de Joan Sales m’evoquen les glorioses pàgines que ens va deixar. M’emociona que el Bloomsday enviïn sempre una frase de Joyce, com també que alguns autors tinguin data fixa, que sol ser l’aniversari del naixement o de la mort: Canetti, Gaziel, Rodoreda, Montserrat Roig, Joan Fuster… Ah, i el magnífic (i per mi desconegut) Stanislaw Jerzy Lec: quan en vaig haver rebut el cinquè o sisè aforisme no em vaig poder estar de buscar i trobar d’on havien sortit, d’un volum titulat Pensaments despentinats (publicat per una petita editorial valenciana, Brosquil), que no em canso de rellegir i recomanar.

Com us recomano ara mateix que us deixeu endur per Minimàlia. Sempre hi trobareu alguna engruna de llum, que deia l’Espriu.

 

Salvador Espriu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris