Benvinguda sigui la Zafonització

5.12.2016

Fa uns dies vàrem saber que els tres llibres més venuts en català segons les llistes dels diaris El Periódico i La Vanguardia són traduccions d’autors que escriuen en castellà. Arran d’això, en Bernat Puigtobella va escriure aquest article. Aquesta és la resposta d’en Bernat Ruiz. 

Ildefonso Falcones

Ildefonso Falcones

En Bernat Puigtobella resumia la reacció de bona part de la gent més llegida[…]. Ruiz Zafón, Ildefonso Falcones i Dolores Redondo han pensat i escrit unes obres en una llengua que tots els catalanoparlants entenen, però que prefereixen llegir en català. La dada és un símptoma inequívoc que hem entrat en una fase de colonització mental irreversible.

Alguna cosa devem haver fet bé aquests últims trenta anys perquè una part important dels lectors del país prefereixi l’obra traduïda en català d’uns autors que poden llegir en versió original. Això no ens acosta a la colonització mental, ens n’allunya.

No tothom llegeix llibres com nosaltres i ja m’enteneu; qui llegeix sense més pretensió que passar l’estona té un concepte de lectura diferent al nostre i la qualitat de la traducció no li importa massa perquè el que cerca quan llegeix és distreure’s. Hi ha cinema que és una llàstima doblar però en alguns blockbusters el doblatge és un gest de clemència cultural; hi ha llibres que no ens hauria d’importar massa que es traduïssin. Que ningú hi vegi cap tic de superioritat cultural: els llibres també són un producte de consum i, en part, estan sotmesos a lògiques semblants.

Ruiz Zafón, Falcones i Redondo són de mala qualitat? Hi ha qui ho pensa. Jo opino que fora de l’Acadèmia la qualitat depèn de la percepció. A mi no m’agrada cap d’aquests autors –ni tan sols acostumo a llegir novel·la– però pels lectors que hi troben satisfacció són un bon producte. Els agrada o ja en tenen prou. És lícit.

 

El català, una llengua integrada

Després de trenta anys de normalització lingüística una part important de lectors es decanta, en el moment d’entrar en una llibreria, per la versió catalana d’un llibre escrit en castellà. Això trenca la colonització mental perquè iguala la llengua catalana a la castellana. Recordeu quan als anys vuitanta del segle passat la gent gran i no tan gran –com la meva mare– deia que el cinema doblat al català no se’l creia tant? Això era colonització mental, una colonització que ja durava més de quaranta anys quan TV3 va començar les seves emissions.

En J.R. Ewing doblat al català va fer una molt bona feina i va ajudar a fer que el català s’integrés als hàbits culturals, primer els audiovisuals i ara, finalment, també lectors. Deia Puigtobella:

No negaré que hi ha una cultura popular en català, però és purament televisiva o radiofònica, i en afortunades ocasions també, musical o teatral. En el camp literari, els editors que la podrien generar han preferit enfilar-se a l’onada del mercat castellà i traduir. I els petits editors, que cultiven l’hort amb esforç i dignitat, no tenen prou múscul o sort o astúcia per generar un fenomen de grans vendes.

La mateixa colonització mental del franquisme va interrompre l’evolució de la cultura popular catalana sense tantes importacions d’altres llengües. Al català li manquen una pila de paraules per descriure fenòmens de la cultura de masses; arribat el moment de normalitzar la situació arrossegàvem dècades d’endarreriment. No sempre hem tingut a mà un Pere Quart per convertir el bucadillu en entrepà però fa anys que no sento dir a ningú esquina, assera o busson. El català de la meva infància era ple de paraules castellanes. La majoria han desaparegut, si més no al meu entorn.

El català és un arbre crescut sota la tramuntana que, tanmateix, se’n surt i es fa fort. La seva deformitat és tan genuïna com l’invent fabrià i aquest és tan legítim com el que nosaltres parlem ara perquè, gramàtiques a banda, una llengua és el que volen els seus parlants i una literatura el que volen els seus lectors; altrament i per coherència, hauríem de deixar de parlar català i recuperar el llatí. O l’iber; el llatí fou una imposició imperial.

Els petits editors en llengua catalana no tenen prou múscul industrial i comercial per generar fenòmens de grans vendes. Sense sortir d’Espanya els editors en llengua castellana ja disposen de més de quaranta milions de parlants, quatre-cents quan sumem l’Amèrica Llatina i els Estats Units. Parlants –i lectors potencials– en llengua catalana no n’hi deu haver més de cinc milions –lluny de la idealitzada xifra de deu milions que els més atrevits acostumen a donar– i tots són bilingües. Molt pocs catalanoparlants no entenen el castellà: un grapat al Rosselló i quatre gats a l’Alguer. A vegades oblidem, a més, que Catalunya és un recent oasi en comparació amb el País Valencià, les Illes i la Franja, on la llengua no gaudeix del nostre –encara precari– grau de protecció.

Carlos Ruiz Zafón | Foto: Factoria Historica

Carlos Ruiz Zafón | Foto: Factoria Historica

Hi ha coses que els lectors en català no es poden permetre

Potser algun dia els catalans ho tindrem tot pagat però no hem de carregar els editors en llengua catalana amb la mancança de best-sellers de la mida de Zafón i companyia perquè la llengua del país no se’ls pot permetre. La industria en castellà és capaç d’oferir a la seva llengua uns costos molt més baixos que una que s’ha de moure amb una xifra de lectors deu vegades inferior, cent si comptem Amèrica. Aquesta realitat no la canviarem. Fins i tot els holandesos, que sumen més de vint milions de parlants i tenen grups transnacionals, ho passen malament davant l’anglès, el francès i l’alemany.

Mirem-ho des de l’angle invers: els nostres editors independents es veuen obligats a editar amb estàndards de qualitat superiors als dels seus homòlegs castellans si volen tenir èxit perquè saben que no poden confiar en la loteria del best-seller. Cap petita editorial en català pot confiar que un sol títol li pagui la temporada, es juguen el sou en cada novetat i mantenint viu el catàleg sencer. Aquest escenari tan desagraït ens ha donat una corrua d’editorials lleugeres, àgils, eficients i molt resilients –maleïda benedicció, deuen pensar i amb raó, els editors que estiguin llegint això– que no poden fer llibres com a xurros.

Aquesta frugalitat obligada té dues derivades interessants: com que no poden competir en la compra dels drets de grans escriptors –grans en lectors, s’entén– descobreixen autors i rescaten perles oblidades, oferint-nos-les renovades en un garbellar constant que les dota d’uns catàlegs molt originals. No és un fenomen únic a la nostra llengua, força editors independents en castellà també s’hi veuen obligats. Feliçment, m’atreviria a dir.

La segona derivada té a veure amb la bombolla editorial, la sobreproducció i excessiva rotació de títols, un fenomen genuïnament castellà perquè, com ja dèiem, la majoria dels editors en català no es poden permetre certes frivolitats. Els llibres de paper en català comparteixen magatzems i furgonetes amb els seus cosins en castellà però no pressionen els llibreters de la mateixa manera o no ho fan amb els llibreters que treballen bé el llibre en català. Les lògiques digitals són diferents i ara no venen al cas.

Aniol Rafel, editor i fundador de Periscopi, editorial guardonada amb el premi Fernando Lara, descrivia força bé la situació en una entrevista a El País:

[…] la concentració editorial cada cop és més gran i [als grans grups] els cal assegurar una part cada cop més grossa del mercat; això fa que certa literatura quedi òrfena; ells necessiten vendes de 5.000 o 10.000 exemplars; nosaltres, amb estructures més petites, amb 1.000 els números ens surten; això ens permet fer una literatura més arriscada. A priori no és tan comercial, però el repte, i moltes vegades la sorpresa, és que hi ha una massa crítica de lectors per a aquests llibres.

L’angle invers és més cert: ni que volguessin, la majoria de petites editorials en català no podrien imprimir 10.000 exemplars de cop sense posar en perill la seva viabilitat amb les temudes devolucions. Amb 1.000, 2.000, 3.000 a tot estirar, surten els números perquè són els números possibles.

Aniol afina la punteria quan diu això:

[…] Fins fa poc, l’edició en català ha publicat fent prevaler la quantitat per sobre de la qualitat; en aquest sentit, els ajuts inicials de la Generalitat, amb el suport genèric, no van fer cap favor: es van publicar coses que van fer que molts lectors no tornessin a llegir en català; durant temps, el sector editorial en català no ha sabut crear lectors; cal canviar el xip d’uns determinats lectors que han d’anar a buscar una determinada literatura en castellà. Hi ha xifres d’això: el catalanoparlant llegeix meitat i meitat en català i castellà; el castellanoparlant llegeix un 90% en castellà.

No oblidem la incompetència –per no dir paraules més gruixudes– d’alguns prohoms del país en fer funcionar grans grups en llengua catalana. La diagnosi de l’anèmia de la industria –que no de l’edició– del llibre en llengua catalana ocuparia desenes de pàgines, però la dissecció de Rafel va al moll de l’os; l’ús polític –via subvenció– que es va fer del Grup 62 i, en menor mesura però mateixa intenció, del Grup Enciclopèdia Catalana foren més un llast que la desitjada crossa. Avui el primer és una marca espectral buida de projecte; el segon tentineja cercant un futur. No està clar que el trobi.

El que demana Rafel ja està passant, ja hi ha lectors que van a buscar determinada literatura en català però qui la pot servir és qui està industrialment en condicions de fer-ho. Que siguin traduccions del castellà ens pot semblar delirant però dos dels autors són catalans i les tres edicions estan fetes a Catalunya.

Felicitem-nos! Hi ha un gruix important de catalans que decideix llegir en català sense que això impliqui un actiu compromís militant; reconeguem que la producció de best-sellers és una feina que està en unes mans industrials catalanes –tanmateix no catalanistes– comercialment molt competents i netament exportadores. Els camins de la normalització de la nostra llengua poden ser així de misteriosos i ens han de permetre gaudir de diverses maneres d’entendre els llibres igual de legítimes. Totes en català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

21 Comentaris
  1. Bé. Dues puntualitzacions al meu entendre: podem dir que la “zafonització” és una moneda amb dues cares. Una és que ens atansa allò que funciona en altres llengües i l’altra és que ens pot colonitzar la nostra ment. Serà que ja n’estem de colonitzats i fem el possible per no deixar-ne d’estar? Potser el problema rau en la manca de massa crítica de mercat en la nostra llengua i de públic lector. Em semblaria bé que recordéssim Joan Sales en la seva faceta d’editor que va dir que en el cas català hi havia un sostre d’edició de dos mil unitats. I què en podem dir dels autors en altres llengües fora del castellà que omplen espais que la llengua catalana podria ocupar? No hi ha també una colonització mental? No, és clar, això no és colonització, oi? Siguem clars: El català és una llengua que si ha resistit és per la voluntat dels seus parlants i això d’entrar a discutir si els supervendes en castellà han d’estar traduïts o no a la nostra llengua és pensar si realment estem en condicions de resistir un altre cop al davant de totes aquelles coses que no han fet desaparèixer la nostra voluntat. O és que no passa el mateix en altres casos?

  2. Totalment d’acord. Jo sóc un d’aquells que llegeix la Laura Gallego i Carlos Ruiz Zafón en català quan la versió original és en castellà.

    • Jo sóc d’aquells que llegeixen, quan podem, els llibres en versió original. No hi ha punt de comparació entre un llibre en versió original i un de traduït.

  3. Lamentables són les editorials catalanes. I axò no ho diu ningú. No aposten per ningú, no arrisquen i donen premis sempre a amics i coneguts (fixeu-vos en els últims prems vaixell de vapor i gran angular: tots dos a escriptores amb més de 4o llibres publicats). Si jo fos escriptor no perdria el temps amb les editorials del país. Els envies originals (ho sé perquè conec molta gent que ho ha fet) i ni responen. No es llegeixen originals, no en valoren la qualitat. Prefereixen publicar els autors de sempre, encara que alguns siguin traduïts del castellà i facijn veure que han estat escrits en català. Cas Jordi Sierra i Fabra, per exemple, En fi… un despropòsit editorial per a un país de merda.

    • Jep no tens ni idea del que dius, com tants que creuen posseeixen el dominio de la veritat absoluta. Possiblement t’hauran tornat algun original i ja tot és merda per a tu. Anem a pams i no tinc tot el dia per respondre tantes bufonades. Les editorials no aposten per nous autors perquè costa molt de vendre qualsevol llibre i amb un nou nom el risc és alt de no recuperar la primera inversió. Els concursos es reparteixen entre originals signats per pseudònims per tant es premia l’obra, no l’autor. Hi ha molta gent que escriu i ho fa malament carregat de faltes ortogràfiques . I t’ho diu qui ha estat membre de molts jurats. Esgarrifa la vanitat de molts de creure que allò es publicable. S’envien tants originals que cap editorial pot empassar tant paper . I sí estic d’acord que es premia obra traduïda del castellà com el cas Sierra. No tot es perfecte en aquest país però es ben lluny de la merda que proclames. les devolucions de llibres arriben al 50% i els números no surten pels petits editors que pateixen de mala manera. És un tema cultural, social i d’educació el fet pel qual la gent no llegeix. I la socialització dels llibres a les escoles està acabant amb el sector. Relaxa’t una mica si et plau i pensa abans d’escriure. Alguna pregunta més…?

  4. Molt d’acord
    – Aniol la clava

    D’acord
    – Sí a Best-sellers en català en que ens normalitza
    – Sí a traduir best-sellers al català
    – Cal acceptar que el llibre també és un producte de consum
    – 10 milions és “optimisme”

    Dubto
    – Fomentar o no traduccions es>ca independentment del contingut
    – Interessant concepte de colonització mental aplicat a l’edició/lectura. Vull reflexionar sobre el tema. M’afecta en temes wikis
    – Com gestionar atròfia que Goliats edició ES i Davids en CA comparteixen ciutat i mercat. Calen Goliats en escenari actual?
    – Prefereixo Criteri en publicar (CA) que sobreproducció (ES). Tenint en compte que possiblement en CA també hi hagi sobreproducció.

    Interessant
    -Tema neerlandesos. Molaria veure com ho fan altres països.
    – El somni de l’edició en català genera monstres. És un tema que cal parlar més. Fa anys que vaig fent articles sobre història del grup GEC a la viquipèdia i és un entramat que dóna per a novel·les i batalletes que mai coneixeré. 62 encara no hi he entrat. No arribo a tot.

    No comparteixo
    – Final del paràgraf “tornem a l’íber o llatí”. Ok a català sota la tramuntana, però el final del paràgraf crec que es desvia massa. Potser hi ha ironia però crec que no encaixa amb resta del text.

  5. Se’m refot si els “folletines” zafonistes i d’altres còmplices són en català o estonià. Qui vulgui llegir femta no cal que aquesta sigui de fil d’or.

  6. I malhauradament hi ha molts que mentre veiem com es reediten llibres de traduccions al castellà,el Grup 62 no reedita les obres de filosofia traduïdes al català que molts voldríem llegir i que ens obliga a llegir-ho tot en castellà. I la filosofia a Catalunya està millor que mai: Pensa,Merlí,una xarxa formativa i cultural potent,etc., però no tenim les obres traduïdes en la nostra llengua.

  7. Vostè diu: “El català de la meva infància era ple de paraules castellanes. La majoria han desaparegut, si més no al meu entorn.” D’acord, però les han substituïdes unes altres, cada generació adopta els seus castellanismes. I ara no solament castellanismes sinó anglicismes. Francament, preferiria tornar a quaranta anys enrere, amb tots els castellanismes tipus: bocadillu i busson, però amb els pronoms febles intactes i la fonètica immaculada d’aleshores.

    Estic bastant d’acord amb l’article. Una literatura és el que volen els seus lectors. Doncs miri, jo només llegeixo en català, de trenta a quaranta llibres l’any, novetats i clàssics, molts dels quals comprats de segona mà. No he llegit mai Zafón, Falcones o Redondo, per tant, no en puc jutjar la qualitat. I l’únic llibre que he llegit traduït del castellà al català ha sigut el primer volum de Víctus (amb un ja en vaig tenir prou). Està molt bé que teoritzin, però si els lectors no ens hi posem, la literatura catalana (que per mi és solament la que s’escriu en català) té mala peça al teler. De tot del que ens passa, la culpa és nostra. Algú discreparà del que dic, però jo sóc lliure de llegir el que em roti. La vida és molt curta. I sóc feliç llegint només en català.

  8. Procuro de llegir sempre en català. És a dir, faig com si el meu país fos independent i no conegués prou bé la llengua del país veí.

    Si hi ha un llibre que em pot interessar i només es troba en castellà, passo de llarg. Ha d’interessar-me molt i molt –de vera necessitat– perquè el llegeixi.

    És el meu criteri.

    • Un servidor també lluita per la Independencia del meu país i mai llegeixo autors catalans que escriguin en llengua castellana. Ara bé, si llegeixo autors espanyols en moltes disciplines literàries . I mira que em fot molt no dominar a fons el meu idioma, com a fill de la postguerra incivil em vaig educar en llengua castellana. També tinc de dir que per mi és un gran plaer llegir el Quijote i els clàssics – i no tan clàssics- espanyols en la seva llengua,. No es que agraeixi al franquisme aquest idioma imposat, però.

      • No sé si us ha arribat que hi ha gent que afirma, amb raons de pes, que el Quixot i moltíssimes de les obres del segle d’or espanyol eren obres escrites originalment en català.

        • Documentis una mica, Jordi, si us plau. Per desgracia la creació literària en català a l’anomenat segle d’Or no arribava a la sola de les sabates d’altres cultures, inclosa l’espanyola. I com diria Francesc Pujols: encara falta molt per que els catalans anem pel món i ho tinguem tot pagat.
          En poesia anem molt bé però en narrativa estem fatal. Pel meu gust des de Jesús Moncada no hi ha res o gairebé res. Ni Cabré.

  9. Em deixava de dir una cosa.

    Els autors catalans que escriuen en castellà, no els llegeixo ni traduïts. Tret, és clar, com he dit abans, de casos d’estricta necessitat.

  10. Jo llegeixo sempre en català, que és la meva llengua. I de vegades en francès o anglès, però rarament en castellà, perquè no vull que em contamini, el risc és massa alt.

    • Doncs un servidor llegeix sovint en castellà -com no havia de llegir a FG Lorca, Garcia Marquez, Cervantes, Unamuno i tants altres autors meravellosos en llengua castellana. I quedi clar que fa anys que estic per l’alliberament dels Països Catalans. La bona literatura es patrimoni de la humanitat i el que contamina és el fanatisme excloent dels uns i els altres.
      Ara bé, les cosetes fulletonesques de Zafon, Falcones i cia ni en català ni en castellà ,ni amb cap idioma de la terra.