Carta oberta a Jaume Vallcorba

Benvolgut Jaume: Estic convençut que, quan vas comprar els drets d’edició en llengua espanyola d’Il romanzo de Ferrara (sis novel·les) de Giorgio Bassani estaves pensant en el centenari del naixement de l’autor. Malauradament, he de dir-te que hem passat el 4 de març de 2016 i amb prou feines s’ha vist una sola lletra, impresa o en pantalla, ni per aquí ni per allà, dedicada a la vida o l’obra d’aquest novel·lista. Els drets exclusius de traducció et devien costar una fortuna, no en va els hereus de l’autor estan representats, com en el cas de Roberto Bolaño, pel poderós i temible agent literari Andrew Wylie.

De ben segur que això, sent com ets, no et va espantar; al cap i a la fi hi ha consens que el teu catàleg representa el cànon literari occidental a casa nostra i que llegir els teus llibres és necessari per sobreviure en temps de misèria intel·lectual. Giorgio Bassani ha estat editat a Espanya en el curs dels anys per Seix Barral (traduccions de La novela de Ferrara per José Agustín Goytisolo i La garza per Narcís Comadira), Bruguera (Carlos Manzano), Barral Editores (Sergio Pitol), Lumen (Carlos Manzano) i ara Acantilado, ço és, tu, que t’has embarcat en una nova traducció integral i ordenada a càrrec de Juan Antonio Méndez (els dos primers volums, Intramuros i Las gafas de oro, ja són a les llibreries). En català, fins on sabem, només s’han traduït Darrera la porta, a càrrec de Manuel Carbonell (Edicions 62), i El jardí dels Finzi-Contini, a càrrec de Carme Serrallonga (Proa), en una llengua de pedra picada.

Estic convençut que pensaves que podries fer amb Bassani un servei a la comunitat de lectors com els que has fet amb Stefan Zweig i Imre Kertész. Per desgràcia, la mort et va sorprendre pocs mesos abans que sortís la primera novel·la a Acantilado. No dubto que haguessis mogut cel i terra i queixals per explicar avui el centenari de Bassani i la grandesa de la seva obra. Que t’estaries fent creus davant del festival de celebracions literàries i culturals lligades als moviments dels calendaris, les onomàstiques i les mogudes editorials: el pas de Bolaño d’Anagrama a Alfaguara (amb una vídua i Andrew Wylie pel mig), els 25 anys de la publicació d’American Psycho o els 150 anys del naixement de Ramon Casas ara o de Ramón del Valle-Inclán a la tardor, o els que vindran. Potser, fins i tot, en el nostre petit país desvagat i desvalgut algú se’n recordarà dels 35 anys de la mort de Josep Pla, el mateix dia climatèric que correspon a Miguel de Cervantes i William Shakespeare. Tant de bo Pla hagués caigut en el teu reialme editorial!

En tot cas, em jugo una botella de Cabrida, un dels teus vins preferits, que haguessis aprofitat qualsevol perxa informativa, per raconera que fos, com la imbecilitat incomprensible sobre la fidelitat o la infidelitat dels matrimonis homosexuals dictada pel senat italià i invocada pels corresponsals com “el retard de dècades del país en matèria de drets civils”, un dels hashtags de 2016. És clar que a Itàlia el centenari ha passat amb força pena i poca glòria i, lògicament, aquí no ens ha arribat ni una espurna. Això, Jaume, no ho pots permetre. Són cent anys de Giorgio Bassani i l’hauries de posar novament en circulació, com només ho saps fer tu.

Recordo que vaig començar a tastar seriosament Bassani, a sentir la voluptuositat de la prosa poètica de Gli ochiali d’oro, de la mà (millor dit, de la veu) de Salvador Oliva, quan aquest poeta i professor publicava amb tu i ens aconseguia, arregladets de preu, els llibres de Gabriel Ferrater, Joan Ferraté i tants d’altres acabats d’enllestir a Quaderns Crema. Vaig llegir Los anteojos de oro o Los lentes de oro o Las gafas de oro amb passió; el vaig aprendre compulsivament i el vaig analitzar amb obsessió des de tots els punts de vista (narrador, narratari, capítols, adjectius, personatges, situacions i sobretot la cadència de la frase morosa amb aquell formidable començament de veritat universal en forma de vers: “Il tempo ha cominciato a diradarli…”).

Després d’aquest llibre en va venir un altre, i després un altre, fins completar la lectura de tota La novela de Ferrara. I recordo la sípia amb patates d’aquell bar fronterer del Pont del Dimoni el 17 d’octubre de 1986. Allà, mentre els xarnegos feien el carajillo i miraven bocabadats les cabrioles de Pasqual Maragall, jo feia temps com tants cops a la vida i em capbussava dins Darrera la porta ‑“Sovint he estat infeliç al llarg de la meva vida…”‑ amb la convicció de ser l’home més feliç del món.

Vaig buscar amb ànsia el text italià i vaig entendre aleshores un cop més el miracle de la literatura. No cal que et digui que el desvalgut doctor Atos Fadigati (poveruomo) i la seva davallada cap a una mort tràgica m’han acompanyat des d’aleshores. I molt més, amb l’afegit de la pel·lícula de Giuliano Montaldo, on un Philippe Noiret esplèndid broda el paper de Fadigati.

Gràcies a tu, Jaume, he pogut comprar el 4 de març i llegir ara Las gafas de oro. Han tornat al meu damunt els poderosos fantasmes literaris i els espectres amorosos de fa trenta anys i he sentit amb força el batec benefactor de la música de les paraules. He escoltat amb emoció la bellíssima lectura de l’actor Sandro Lombardi, amb tots els matisos de la prosa convertida en vers: no t’imagines com m’han tornat a fer patir el pobre Fadigati i els vells dimonis ontològics! No hi ha visió més dramàtica de l’existència humana lligada a un entorn històric que el microcosmos que representa la resclosida societat, local i universal, de la petita ciutat italiana de Ferrara. Personatges i escenaris dibuixen magistralment la història de l’Europa del segle XX, des de la Primera Guerra Mundial fins la puixança del feixisme i la pressió asfixiant sobre la comunitat jueva.

L’atmosfera opressiva que plana damunt jueus i homosexuals, i que la novel·la transmet amb una sòlida densitat poètica, la converteix en un dels monuments literaris perdurables de la literatura de sempre. Paraules belles, serenes, exactes, justes, que remeten com a mínim a la millor tradició de l’obrador literari, a Gustave Flaubert o Marcel Proust. Giorgio Bassani, que va escriure la gran novel·la de la memòria, va morir el 2000 d’Alzheimer, una malaltia antipàtica com ell i cada cop més estesa a les nostres vides.

Si us plau, Jaume, siguis allà on siguis ajuda’ns i fes que, ara que ha fet un segle del seu naixement, es tornin a llegir les novel·les de Giorgio Bassani. Per molts anys, en vida seva i teva…