Bartali, el ciclista que va evitar una guerra civil

10.08.2017

Fa uns mesos publicàvem un article sobre la gesta d’un dels millors ciclistes de la història, Gino Bartali, que va salvar la vida de 800 jueus durant la Segona Guerra Mundial. Avui, en l’interludi estival que separa el final del Tour de França del començament de la Vuelta a Espanya, ens tornem a aturar a la mateixa època, tres anys després del conflicte: en feia deu (1938) que Bartali havia guanyat el seu primer Tour i tothom estava convençut que encetava un llarg període dominador, però no comptaven que la guerra esmussaria les seves ambicions. El 1948, amb 34 anys, el ciclista italià tornava a terres franceses amb l’objectiu de revalidar el títol. Segurament ignorava que amb el seu triomf alliberaria Itàlia d’una guerra civil.

Gino Bartali seguit per Fausto Coppi

Bartali és un mite del ciclisme i de l’esport del segle XX, però també és un símbol que traspassa l’esfera competitiva amplificat per les circumstàncies històriques que li va tocar viure, igual que Jesse Owens als Jocs Olímpics del 1936 o Muhammad Ali durant la Guerra del Vietnam. Són figures ideològiques construïdes a través de l’opinió pública, els mitjans de comunicació i els moviments socials i polítics, tot i que la transcendència que han tingut no hauria assolit aquesta volada sense la seva subratllada idiosincràsia. Bartali no tenia el carisma intuïtiu, irreverent i fulgurant d’Ali ni havia guanyat una medalla d’or a l’Alemanya nazi als nassos del Führer, però les seves incomptables pedalades als grans ports de muntanya van servir per aturar un conflicte que hauria pogut tenyir el seu país de sang.

L’any 1948, Itàlia estava immersa en una tensió política que anava de mal en pitjor, que se sumava a les greus conseqüències econòmiques d’un país especialment castigat per la postguerra. Després del règim de Mussolini i del final de la monarquia de la Casa de Saboia, la constitució de la República Italiana moderna (1946) arribava marcada, a banda de les pèrdues colonials, per la lluita pel poder entre Democràcia Cristiana, per un cantó, i el Partit Socialista i el Partit Comunista, en coalició, per l’altre. En un ambient alterat pels interessos i les controvèrsies de la Guerra Freda, els ciutadans van demostrar a les urnes la profunda divisió que vivia el país.

Davant el temor que Itàlia caigués sota la influència de la URSS, els Estats Units i el Vaticà van forçar la sortida del govern dels comunistes amb càrrecs ministerials. D’aquesta manera, van aplanar el camí a Democràcia Cristiana com a força preponderant… i van provocar un augment evident de la tensió social i política, que va arribar al límit l’estiu del 1948, just després d’unes noves eleccions. Democràcia Cristiana, aquest cop sense tripijocs exteriors o aparents, havia revalidat el seu mandat.

I ara ens hem de situar al 14 de juliol d’aquest any. Festa Nacional francesa, dia de descans al Tour abans d’afrontar les etapes de muntanya dels Alps, abans de l’última setmana, amb un Gino Bartali poc inspirat, troppo vecchio, deia la premsa, distanciat a més de vint minuts del líder de la cursa, Louison Bobet. A l’altra banda de la frontera, el mateix 14 de juliol, un jove estudiant havia atemptat, pistola en mà, contra el líder del Partit Comunista, Palmiro Togliatti, que havia ingressat a l’hospital greument ferit. La seva vida corria perill. Itàlia, coaccionada per la misèria i la inestabilitat, també. Gairebé tothom es preparava per una guerra civil. Però el líder de Democràcia Cristiana, Alcide de Gasperi, va tenir una idea.

Portada del diari l’Unità el dia de l’atemptat contra Palmiro Togliatti

 

L’esport com a solució

Lluny d’aquella atmosfera prebèl·lica, Bartali va rebre una trucada a l’hotel on recuperava forces per disputar les darreres etapes del Tour. Era De Gasperi en persona i li demanava, així de senzill, que guanyés el Tour de França. Li va explicar la situació. Estava convençut que l’esport, amb la seva èpica i la capacitat per despertar emocions, podia apaivagar els ànims d’una població que, per molt dividia que estigués, celebraria unànimement l’èxit d’un ídol com Gino Bartali i, d’alguna manera, deixaria aparcada la tensió en la qual s’havia instal·lat. De Gasperi, parlant en plata, passava tota la responsabilitat al ciclista. La pressió esportiva es transformava en pressió política, i Bartali havia de preparar-se per fer un paper inèdit: pacificador nacional. La seva rectitud, el seu sentit del deure i una sòlida convicció democràtica no li deixaven altra opció: estava disposat a ser-ho.

Però com s’ho faria, si perdia més de vint minuts a la general? “No puc prometre-li el Tour”, va dir, “però li asseguro que demà guanyaré l’etapa”. I l’endemà, preparat per donar-ho tot, per morir matant si feia falta, va posar-se a pedalar amb l’únic objectiu d’arribar a la línia de meta de Briançon abans que ningú. I ho va fer. Sense oposició. Però no només això: un dia més tard, camí d’Aix-les-Bains, va treure tant de temps als seus rivals que es va posar líder del Tour. Itàlia (aleshores sí, raonablement unida) embogia. Al cap de sis dies, Bartali tornaria a pujar a dalt de tot del podi de París, amb dues etapes més al sarró. Ho faria una dècada després de la seva última victòria, amb 34 primaveres a les espatlles. Ningú més ha estat capaç de conquistar la cursa per etapes més important del món amb tanta diferència d’anys.

La idea de De Gasperi d’encomanar la conciliació social a l’èxit esportiu havia funcionat: Itàlia concentrava l’exaltació en el ciclisme i s’oblidava de la política. Togliatti es va recuperar i va celebrar el triomf de Bartali amb el mateix entusiasme. “Has salvat el país”, va dir-li De Gaspieri, agraït. Potser aquella telefonada del 14 de juliol havia esperonat l’orgull d’un ciclista que alguns ja no veien capaç de tornar a ser el número u. Ell es va mantenir prudent, impertèrrit, sense de deixar mai de banda la modèstia, la naturalitat i la clarividència: “No vull ser recordat pels meus mèrits en l’esport. Els autèntics herois són uns altres, aquells que han sofert en l’ànima, el cor, l’esperit i la ment per les persones que estimen. Aquests són herois reals, jo només soc un ciclista”.

 

La rivalitat inevitable

La devoció i el fervor són capteniments volubles, influenciables, capritxosos, i la passió unànime per Bartali va durar poc. El juliol següent, Itàlia tornava a estar dividia: mig país li donava suport, però l’altra meitat apostava per la victòria del seu gran rival, Fausto Coppi, més jove, que acabaria agafant el seu relleu al palmarès del Tour. Afortunadament, malgrat els afanys polítics per aprofitar-se’n, la rivalitat es va mantenir en els termes raonables de la competició: intensa, realment intensa, fins i tot frenètica, però esportiva al cap i a la fi. De Gasperi, amb la tranquil·litat de la intuïció reeixida i la benvolença de l’atzar, gaudia d’aquest cèlebre duel des de la còmoda butaca del primer ministre. El país s’havia calmat, o millor dit, s’havia distret.

Concedir tot el mèrit a Bartali potser seria exagerat, reduccionista, premeditat, però no hi ha dubte que la seva proesa va contribuir decisivament a aplacar la tensió en un moment molt crític per Itàlia. A més, Bartali ja era un mite (i això que ningú sabia que havia salvat prop d’un miler de jueus de l’Holocaust nazi), i un mite sense relat hiperbòlic ja no és un mite.