Badia i Margarit, in memoriam

Diries que al ping-pong era imbatible. Servia la pilota amb la pala plana i, només fregar-la, produïa un efecte que feia que els ulls se’t giressin i et fessin mal. Veies d’on havia sortit la pilota, la perdies i ja la senties botar al teu camp, lluny del teu abast. Eren números d’efecte perquè, al llarg de la partida, anava abaixant el ritme. Ara sé que ens deixava guanyar. Teníem tretze, catorze, quinze anys, i sempre ens felicitava pel partit i somreia. Era un somriure que li omplia tota la cara. Era plenitud, satisfacció, estar bé.

Al ping-pong l’he volgut imitar, però mai, encara, he aconseguit aquella paràbola perfecta. També en els cotxes he seguit el seu mestratge. Res de Citroën o Seat, sinó que Pau i Tomàs eren els cotxes de la casa, en aquells anys. (La Maria –la Maria Cardús, la dona—condueix. Anem sols i em deu tornar a Barcelona, després d’unes setmanes a Sant Privat de Bas. Potser per matar l’avorriment, li demano si em deixa canviar les marxes. Sorpresa, no treu els ulls de la carretera i no em diu res, fins que al cap d’una estona diu, ara, i vaig començar a moure la palanca del vell Pau).

Ping-pong, cotxes i més, molt més. Un dia vaig arribar a casa i vaig explicar els pares del lèxic familiar. No varen entendre res de res. Eren com aquell de Molière que no sabia que parlava en prosa. Resulta que un any, com a regal, els fills li havien confegit un lèxic familiar –o vocabulari familiar, com escrivia la Ginzburg per aquells mateixos anys. La cadireta, el cuarto de les rates, la tia Pepa dels pets, paraules i locucions incomprensibles per a qui no és de la tribu. Paraules i locucions que fan la tribu.

En aquella casa es tocava la flauta travessera, Haydn i Mozart eren vells coneguts i Ramon Aramon, un torracollons; a l’hora de dinar, els grans parlaven del llibre Le Vatican et la Catalogne i, després de sopar, de genolls es passava el rosari. Sí, rosaris, misses i tot el que vulguis. També un d’aquells estius, en aquella casa, vaig llegir Las inquietudes de Shanti Andia i l’estiu següent Cien años de soledad. A vegades, em dic, que potser no cal haver llegit res més de la literatura en castellà del segle XX. Gràcies, doctor Badia, Portaferrissa 8, 2on. 1a. I d’allà sortia un vespre, amb una cartera negra. Adéu, adéu, tinc pressa, he d’agafar el tren de Paris, que demà tinc classe a la Sorbona. I feia un somriure, aquell gran somriure, i va desaparèixer cap a la Rambla.