Autodefensa lingüística o temeritat intel·lectual?

29.06.2014

Entenc la rebequeria del senyor Reig (“L’enganyifa de l’anglés”, Núvol, 22.06.2014).  La imposició de l’anglès té causes socioeconòmiques i és el resultat de la colonització i la neocolonització capitalistes. Però d’aquí a suggerir que, per a la majoria de les persones –especialment els infants valencians–, és una llengua prescindible i que seria millor no esmerçar esforços per mirar d’entendre-la hi ha una distància considerable i plena d’injustificades suposicions. Les raons de Reig són notòriament pragmàtiques –pèrdua de temps, pèrdua de diners, impossibilitat d’assolir un nivell oral competent, etc.– i, si féssim una reflexió profunda i llarga sobre els protocols pedagògics en relació amb l’aprenentatge de l’anglès que imposen els responsables de l’ensenyament a casa nostra, probablement coincidiríem que el fracàs és inevitable, per l’absurditat dels plantejaments. Ara bé, les llengües no són només eines de comunicació; contenen una quantitat ingent de coneixements que són patrimoni de tots els éssers humans –no només dels qui les parlen– i que no sempre són traduïbles, sobretot a les llengües “mercantils” que suggereix Reig. En aquest sentit, no hauríem de considerar una pèrdua de temps intentar entendre-les, ni que sigui parcialment. Tot i les bones traduccions que se n’han fet, poder gaudir dels poemes de T. S. Eliot o Paul Celan, per exemple, en la llengua original sempre serà una experiència intel·lectualment més enriquidora que fer-ho en el nostre idioma. Els catalanoparlants, coneixedors com som d’una altra llengua imposada i no pas per això menys valorada, ens adonem perfectament d’aquesta riquesa quan llegim les obres de Machado o Góngora en la llengua d’aquests autors. La postura que defensa Reig d’oposar-se a la imposició de l’anglès com a llengua franca renunciant a estudiar-lo, en lloc d’evitar que les persones no anglòfones es converteixin en “éssers humans de segona categoria”, com ell mateix denuncia, contribueix a aquesta discriminació, i barra a molta gent l’accés a noves formes de coneixement.

El que preocupa el senyor Reig, però, no és el creixement cultural dels individus, sinó la capacitat de comunicar-se entre si en circumstàncies exclusivament “comercials” –em costa imaginar una altra mena de situacions, com, per exemple, l’expressió passional entre enamorats, en una llengua artificial com la lingua franca, si no és que es considera la passió amorosa també com un simple intercanvi de mercaderies–, semblants a les que van propiciar la creació del sabir. Això és el que sembla desprendre’s, almenys, de les quatre regles que, segons ell, haurien de caracteritzar una llengua de comunicació no imposada… i que la incapacitarien per expressar qualsevol tema humanísticament interessant. Estic convençut que Reig, tot i aquesta crida antianglòfona, sap que el problema real de la llengua pròpia als Països Catalans és sociològic. Encara que les escoles dediquessin més temps a l’aprenentatge del català i en català, si la societat en què estan immersos els estudiants no és capaç de convertir la llengua en la parla imprescindible de les relacions socials, tenim mala peça al teler. I és notori que aquesta no és la situació en cap de les comunitats de parla catalana. (A Catalunya, les últimes dades de l’Idescat sobre els usos lingüístics mostren un panorama francament galdós, tot i que, incomprensiblement, els responsables polítics en fan una lectura positiva.) Davant d’aquest panorama, l’escassa dedicació a l’estudi rudimentari de l’anglès no representa una interferència lingüística significativa. A més a més, Reig no té en compte, en aquest article, fenòmens lingüístics que les ciències cognitives ja poden explicar des d’una visió completament naturalista; per exemple, el fet que un nen de tres anys, quan es troba en un context lingüístic adequat, aprengui una llengua diferent de la materna en poques setmanes i amb total competència, cosa que treu tot el sentit a afirmacions com aquesta: “L’esforç immens que l’alumne ha de dedicar a aprendre una llengua francament difícil com l’anglés, li lleva temps i dedicació per a conéixer millor la llengua pròpia de la seua terra.”

Estic d’acord en la necessitat de denunciar els abusos lingüístics, sobretot els que es fan a les mateixes universitats del nostre país amb el pretext d’una millor difusió acadèmica. Hi ha professors i investigadors de les nostres facultats que, amb l’excusa elitista del prestigi internacional, opten per difondre els seus treballs exclusivament en anglès, sense molestar-se a fer-ne una versió catalana –en alguns casos, per amagar una certa incompetència en l’ús d’aquesta llengua–. Però una cosa és denunciar l’imperialisme lingüístic i una altra de molt diferent fer propostes desassenyades que ens condemnarien a l’ostracisme cultural.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. M’agrada l’article i si quan parlem de llengües entenguessim com l’autor que: les llengües no són només eines de comunicació; contenen una quantitat ingent de coneixements que són patrimoni de tots els éssers humans –no només dels qui les parlen-, seríem capaços de respectar-les i no oprimir-les com fan i han fet els imperialismes, que saben molt bé que oprimint una llengua pots matar un poble i la seva cultura.

  2. M’ha agradat, però no entenc la relació de l’article amb la fotografia de la reina d’Anglaterra.

  3. Sí, és clar, és d’una gran misèria intel·lectual pensar que l’aprenentatge d’una llengua estrangera minva la capacitat aprendre la pròpia. Gràcies per recordar-ho Ignasi i no deixar passar com a “normals” consideracions com aquestes.

  4. Totalment d’acord, senyor Farinyes: mala peça al teler, i tant que sí! Mala peça quan falla el més bàsic d’una llengua, que és el sistema de transmissió (i d’ús). I mala peça quan considerem que l’enriquiment que ens pot aportar l’aprenentatge d’un idioma s’ha de mesurar per l’increment de la nòmina a final de mes i això fa que alguns vulguin establir un rànquing de categories en què l’idioma del país sempre és a la cua.