Aubergi

18.10.2012

Aubergi. Quan era petita, la mare s’enfadava perquè no volia menjar aubergis. Ni aubergi, ni plàtan, ni massana, ni res que s’assemblés remotament a una fruita. Era una ximpla, perquè mira que en són de bons los aubergis. De gran ho he sabut. Los de les fruiteries són bons però no es poden comparar amb los que creixen als horts de la vora del riu. Tenen la pell d’un color taronja de sol que es pon i estan coberts d’un borrissol que fa venir tiricia, són durs com còdols de riu i cruixen, però són dolços i et deixen un regust de mel molt suau a la boca. Quan te’n menges un -si pot ser a la fresqueta dels xops mirant la gent com pesca- t’has d’arromangar perquè tota l’aigua que s’han empassat del riu per crèixer et regalimarà braços avall. El que no m’ha agradat mai, ni de petita ni ara, és el pinyol que tenen, que sembla un cor ensangonat, d’un roig intens i ple de filets que en surten. M’imagino que és una bestioleta que hi viu a dins i em sap com a greu menjar-me’l. Ei, però me’l menjo, mare, de debó.