Assenyem-nos

15.11.2012

Tots tenim manies i fixacions sovint menys que més fonamentades. I més que menys nocives, sobretot per als que les han de patir, que solen ser els que tenim al voltant. Però quan el subjecte maniàtic és algú amb una certa presència pública, els afectats són, lògicament, molts més. Es pot donar el cas, per exemple, d’un columnista famós que cada dos per tres insisteix a fer-nos l’article de les tres o quatre obsessions que té més arrelades. Amb algunes hi pots estar d’acord, però arriba un moment que la recurrència te les fa tedioses i acabes dient prou.

No pretenc fer-me la misteriosa ni emboscar-me: parlo de Quim Monzó i ara em ve de gust (manies meves, que també en tinc tot un tou) comentar una de les seves fixacions, més que res perquè veig que a còpia de repetir-la ja ha fet escola; l’altre dia vaig sentir no sé quin tertulià, em sembla que a can Cuní, que deia: «ai, no, senyera no, bandera, que el Monzó em renyarà».

Efectivament, a Monzó se li ha ficat al cap que dir senyera a la bandera catalana és una aberració. Ens instrueix de tant en tant, entre algunes coses força aciençades, que en té, i les seves altres fixacions (per exemple la dels guiris que emmerden Barcelona, que sí, que d’acord, però amb tanta recurrència sembla que molts barcelonins no l’emmerdin igual o més), sobre el fet que senyera vol dir estendard, cosa que ja sabíem, però obvia del tot l’extensió de significat que té, i no ve d’ara, equivalent a bandera. També ens ha explicat una pila de vegades que El cant de la senyera és l’himne de l’Orfeó Català en honor de la seva senyera o penó. D’acord, d’acord… Però amb tot això ja em perdonarà –o no– si em permeto discrepar i esmenar-li la columna, ja que si la gent ja fa molt temps que ha tirat pel dret amb l’extensió de sentit i ha fet bandera de la senyera, o senyera de la bandera, em sembla del tot inútil i banal voler desembolicar en va una troca que prou que sabem ben embolicar per altres raons, no pas per aquesta tan menor. I va per llarg.