Arxivers de carrer

28.11.2016

D’ençà d’uns anys que sentim parlar del concepte de transparència documental, i no només als cercles d’arxivers i gestors documentals, sinó també a altres diversos sectors públics i privats. El treball de difusió del nostre col·lectiu sobre la necessitat que les institucions apliquin la transparència documental no deixa de ser una tasca de constància i tenacitat de molts de nosaltres (moltes vegades desinteressada). Amb tot, encara avui sorprèn en alguns casos la feina a iniciar, i en d’altres casos la feina a desenvolupar. La transparència documental i el dret d’accés a la informació pública, entre d’altres, són conceptes democràtics completament estesos a altres països desenvolupats. A l’estat espanyol, però, el desenvolupament d’aquests conceptes són figues d’un altre paner, ja que en un estat tan clàssic, tradicional i jeràrquic, on els poders fàctics controlen molts àmbits de la nostra societat i seleccionen de forma arbitrària moltes dades i informació que ens arriba, l’interès d’uns quants preval sobre els drets comuns de la majoria. En especial, aquests fets es donen sobre les classes socials més desfavorides i marginades, i entre grups no totalment alfabetitzats, ja siguin algunes persones d’edat avançada o determinades ètnies, entre d’altres.

arxivers de carrer - 3Respecte d’aquesta qüestió, creiem que en alguns casos determinades administracions públiques, i sobretot diverses institucions privades (com, per exemple, les empreses elèctriques), no acaben de concretar models i dissenys d’informació que siguin orientatius i didàctics, i que tinguin per finalitat arribar a tot tipus de gent. I ho diem bé, tot tipus de gent. Encara que molts de nosaltres no en siguem del tot conscients, entre les classes socials més desfavorides o marginades podem arribar a contemplar una greu ignorància i un gran desconeixement sobre els drets que tenen les persones a estar degudament informades. En aquest sentit, una gran quantitat de ciutadans encara desconeixen alguns instruments que es fan servir actualment a l’e-administració i, amb una acceleració desmesurada de la complexitat d’aquests instruments, estarem oblidant aquells que tenen menys recursos en diferents àmbits.

Per combatre aquestes desigualtats, els arxivers podem estar al seu costat per informar i assessorar de forma planera. Així doncs, a vegades som arxivers de palaus i castells, però també hem de ser arxivers de carrer que lluitin per crear i accionar camins accessibles i senzills per a tots els ciutadans. Uns camins on, per exemple, els portals de transparència, les seus electròniques, i els apartats referents als Open Data tinguin una interfície més amigable i definida. Camins amb vies i línies rectes, i no laberints o encreuats que confonguin. En aquest sentit, tenim l’experiència professional de saber que la documentació física és més fàcil d’entendre per a aquests determinats grups socials, tot i que amb l’aplicació d’una e-administració més intuïtiva podem arribar a una xarxa poblacional més àmplia.

Quant a la definició sobre el dret d’accés a la informació pública –o, en aquest punt, millor dit la indefinició– serveixi d’exemple el punt 5 de l’article número 5 de la Llei de transparència espanyola, el qual ens diu “Toda la información será comprensible, de acceso fácil y gratuito y estará a disposición de las personas con discapacidad en una modalidad suministrada por medios o en formatos adecuados de manera que resulten accesibles y comprensibles, conforme al principio de accesibilidad universal y diseño para todos”. Aquest punt no deixa de ser un exemple de l’incompliment de la llei en alguns casos, ja que molta informació i moltes dades exposades en determinats portals de transparència o seus electròniques no acaben de ser comprensibles ni de tenir un fàcil accés. A més a més, hem de criticar que en molts casos també s’obvia una adequada disposició d’aquesta informació a les persones amb discapacitats.

Des de llavors, fomentem la necessitat de la figura de l’arxiver de carrer, un arxiver de la gent i per a la gent, un arxiver que defensi la nostra professió i que també assessori els ciutadans més desfavorits contra opacitats i injustícies socials. Els arxivers i gestors documentals podem oferir aquestes eines a ciutadans desinformats, i moltes vegades inclús desorientats, i així podem donar-nos-hi  a conèixer de forma oberta. Cal donar suport a les bases ciutadanes més marginades per poder oferir-los els instruments de consulta de dades i informació que siguin més adients i entenedors.

En relació amb el que acabo d’esmentar, els arxivers i gestors documentals som una de les potes de referència per poder combatre aspectes antidemocràtics de l’actual societat com, per exemple, la taca de la corrupció, però necessitem l’ajuda i la força de tot veí d’escala, de qualsevol ciutadà de carrer, entenent així que, excepte quatre gats, gairebé tots som part d’una mateixa cosa, i que l’ajuda que nosaltres podem oferir pot retornar en suport ciutadà d’un ampli ventall de grups i col·lectius. Volem combatre els casos Nóos, Gürtel o Palma Arena, entre tants i tants d’altres, però també volem combatre els petits fraus del dia a dia, les corrupteles que provoquen les desigualtats i injustícies als més indefensos. Volem combatre els episodis Bárcenas, Rita, Camps, Correa i tants i tants d’altres, però també volem donar suport a la lluita contra la corrupció més local, com l’exemple del cas Mercuri amb la imputació de Manuel Bustos (exalcalde de Sabadell), entre d’altres.

Sincerament, crec que el ciutadà té la seva gran part de responsabilitat, però també crec que som nosaltres els que hem d’engegar actituds. Els arxivers som uns determinats professionals que complim les nostres missions i objectius, però alhora també som ciutadans, i tenim una doble responsabilitat per poder millorar i democratitzar plenament almenys una part de l’actual societat. Tenim la necessitat i l’obligació de donar més impuls a la figura de l’arxiver de carrer. Tenim l’obligació d’ampliar el coneixement sobre arxius i gestió documental entre una gran xarxa poblacional, i entre totes les classes, grups i ètnies, sense cap tipus de distincions.

Per acabar, vull puntualitzar que, respecte del que he esmentat, per norma general, el nostre sector professional realitza aquests esforços pedagògics tot i no rebre les inversions i subvencions necessàries. Amb tot, pel que fa al factor humà, sempre existeix la possibilitat de donar un petit pas més enllà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Molt interessant, però en aquest país les lleis són declaracions d’intencions que rarament es compleixen. El fet de fer la informació accessible permetria un control que ara mateix no tenim pas i que potser faria veure moltes coses que han quedat amagades

    • Aquesta és la qüestió Joan. Continuar el camí per a que les lleis es compleixin. Reactivar o iniciar una vertadera democràcia amb separació de poders. En el nostre cas, com a arxivers, des d’un petit front. Tot i que no hi ha lluita petita.

  2. Creo profundamente necesario un vínculo más estrecho entre el periodismo (mi sector) y el mundo de la archivística de la administración pública. Ya se sabe lo útil que son para el periodismo fuentes como el registro mercantil y el de los archivos municipales de los ayuntamientos sin duda también lo puede ser.

    Igual que los científicos a veces se les acusa de encerrarse en su torre de babel, lo mismo puede decirse de los archiveros que actúan como obstáculos para la información relevante para la gente. sencillamente, no puede ser en una sociedad que se enorgullezca de llamarse democrática.

    ánimo

    salut