Arxius: Transparència + Història

9.06.2017

Avui és el Dia Internacional dels Arxius. Jaume Enric Zamora Escala, Cap d’Unitat de la Xarxa d’Arxius Municipals de la Diputació de Barcelona, fa avui a Núvol una breu història dels arxius al nostre país en els darrers cent anys, alhora que reivindica el valor de la transparència.

Un arxiu | Foto: Pixabay

Tot i que darrerament hi ha una tendència a reivindicar els valors socials, de transparència i rendició de comptes amb un sentit més instrumental que no pas historicista dels mateixos arxius en un context de governs democràtics que voldríem més nets, sense corrupció ni opacitats, és també imprescindible saber d’on venim.

Ara fa 110 anys l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), creat el 18 de juny del 1907 per l’aleshores Diputació Provincial de Barcelona, va iniciar una sèrie d’actuacions per recuperar i sistematitzar el patrimoni documental català. L’any 1908 l’IEC defensava, “la necessitat de començar l’inventari y classificació dels arxius de la nostra terra y procurar la deguda reunió en les Diputacions provincials d’aquells que romanen encara abandonats o ignorats y que van sortint de Catalunya poch a poch, y essent alguns cedits a antiquaris negociants o cremats pels propis depositaris, per creure’ls paperam enterament inútil.”

Uns anys després, el 1914, el mateix IEC constatava que “la veneració i cura dels arxius, tant civils com eclesiàstics, ha estat un fet molt general i constant a Catalunya. Moltes vegades la bona voluntat d’un particular o la iniciativa d’un arxiver, per sí soles, han produit la reorganització i aprofitament d’un d’aquells dipòsits sagrats de l’activitat pretèrita de la nostra nacionalitat.”

En el mateix any 1914 s’inicià la convocatòria d’un concurs d’arxius amb dos premis, “I. Es concediran dos premis, un de 500 pessetes i altre de 250, a l’arxiver que millor hagi ordenat la documentació d’un arxiu (no particular) municipal, eclesiàstic, notarial, etc., d’interès històric. II. L’arxiu ordenat ha de trobar-se en una població que no passi de 10.000 habitants […]. El primer premi, de 500 pessetes, fou concedit a Agustí Duran i Sanpere, de l’Arxiu Municipal de Cervera -que tres anys més tard, el 1917, esdevindria l’arxiver municipal de Barcelona-.

Des del 1907, l’IEC, a través de la Secció Històrico-Arqueològica (creada el 1911) en diferents contextos polítics com l’activa Mancomunitat (1914-25) o la regressió provocada per la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30), va mantenir una acció perseverant de proposta de criteris normatius en els arxius, de recuperació i adquisició de fons documentals, de la seva classificació, ordenació, descripció i insta·lació, de conservació i restauració i, de promoció i difusió.

Amb la proclamació de la República (1931) i amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1932), en el seu article 7è, “la Generalitat s’encarrega dels Serveis de Belles Arts, Museus, Biblioteques, Conservació de Monuments i Arxius, tret del de la Corona d’Aragó.” La Generalitat republicana posava les bases legislatives a una política arxivística de país però la irrupció de la Guerra Civil espanyola (1936-39) trencava tot els plans. Amb tot, el conflicte no impediria el salvament prou sistemàtic de bona part dels arxius catalans, de la mà d’Agustí Duran i Sanpere i un nombrós equip de col·laboradors.

Ara, tal com dèiem al principi, sembla que volem posar únicament l’accent en els valors de transparència i de total obertura dels arxius, que també, però no podem oblidar els seus valors culturals, identitaris i històrics que els nostres arxivers del primer terç del segle XX van prioritzar.

Els arxius són eines cabdals per garantir uns governs més nets i transparents, però també aquests mateixos arxius, amb el pas del temps, acumulen valors històrics i culturals imprescindibles per explicar una societat. Per tant, tractem i valorem els arxius com una globalitat, de passat i de present, per construir una societat millor del demà.

Etiquetes: