Arvo Pärt

22.05.2012

Arnold Schönberg, que havia estat músic de cabaret, coneixia bé els capricis del públic: sabia com podia condemnar els esforços descomunals de l’intèrpret i del compositor amb un simple badall o una rialla mofeta. No m’estranyaria que, quan va inventar el mètode dodecafònic, flotés dins la seva ment la dolça idea de la venjança. El públic era estúpid, per tant el músic creava per a la posteritat. Com que la tradició occidental era un llegat d’innovacions, la invenció del dodecatonisme li havia de reservar un lloc d’honor entre les grans figures de la història. I així va ser: no hi ha manera de parlar de la música del segle vint sense topar amb Schönberg. En això la seva astúcia va ser tan important com el seu talent. El públic ja pot dir missa.

 

Arvo Pärt

 

L’estonià Arvo Pärt (Paide, 1935) no va començar tocant en cap cabaret, sinó component música dodecafònica. Era una època en què no hi havia cap altra manera de començar. Però si el sentit del dodecatonisme era la innovació, tard o d’hora caldria desempallegar-se’n: deixaria de tenir interès així que es convertís en un simple manierisme, si és que encara no ho era. Arvo Pärt es va bloquejar. ¿Com desencarcarar-se sense haver de tornar al llenguatge gastat de la música clàssico-romàntica? Va mirar cap a la música d’abans del classicisme, cap a l’edat mitjana i els segles quinze i setze. Era una música sobretot litúrgica: indissociable d’un ús social concret i d’un públic. No volia copiar ni fer cap reconstrucció historicista; el que buscava era renovar el seu llenguatge inspirant-se en un material que no hagués estat tan espremut com les cadències del dinou. Enfront de l’exuberància dodecafònica, ara la melodia es mantindria dins els límits de les velles escales modals del cant gregorià. Hi hauria veus que repetirien solemnement una o dues notes. L’harmonia seria triàdica, estàtica, intemporal. La matèria primera seria d’una simplicitat extrema i la complexitat es desplaçaria a l’àmbit de l’organització formal de la peça. Pärt no retornava a la ingenuïtat, sinó que aprenia a treure partit del passat sense enterrar la pròpia experiència. El resultat va ser un magnífic retrobament amb el públic. Us deixo amb un dels exemples més memorables d’aquest estil, el començament de la peça Fratres. Apugeu el volum.

Blog de Raül Garrigasait: La casa en obres    Twitter: @rgsait

Etiquetes: