Arreu

30.10.2012

Al penúltim fragment del seu llibre autobiogràfic Valencia (1941), que es titula “Blanes y Senta”, Azorín retrata dos éssers catalanoparlants que l’han allotjat en una barraca, que viuen en absoluta harmonia amb la terra, com si d’ella haguessen emanat, i que representen el model essencial i ancestral d’una vida tranquil·la i feliç a la vora de la Mediterrània. Vegem, per exemple, com descriu Senta: “Cuando contemplo a Senta, sin delectación morosa, naturalmente, imagino que es una antigua estatua de pulido mármol, exhumada por sabias manos de arqueólogo. Aquí está frente a mí, cual Ceres, Minerva o Juno, sentada y en actitud de sosiego profundo. […] El escultor helénico o romano ha sacado ya de puntos el modelo en el informe bloque. […] Los vuelcos y eversiones de los imperios harán que la estatua se pierda. Y un día, después de muchos siglos, remanecerá en alguna excavación erudita, o bien tropezada por el arado en campo que el labrador está rompiendo. Senta vive ahora en Valencia, como antes viviera en Atenas o en Roma”.

 

Azorín

 

És a dir, que per la llengua que ambdós fan servir per a adreçar-se al seu hoste Azorín, Senta i Blanes són presentats com dos ninots indultats, com dues curiositats arqueològiques, per via folklòrica i tipista, que contenen l’essència de la cultura catalana del País Valencià. (D’altra banda, no sembla casual que algú com Azorín, que devia la seua rehabilitació en l’àmbit de les lletres en l’Espanya dels quarantes a falangistes lletraferits, compare, com un nou Virgili de les Geòrgiques, els dos prototipus de la valencianitat: minifundistes laboriosos amb barraca, amb els models grecs i romans de la mitologia.)

Si, d’altra banda, atenem al català de València que Azorín posa en boca dels seus amfitrions i en la seua pròpia, la imatge no millora. Blanes, cada colp que ha de comentar les paraules del seu hoste, fa servir una expressió que és barreja d’estoïcisme i idiotisme: “—¡Arreuet, arreuet!—exclama Blanes.//Y esta exclamación, repetida a lo largo del día y con cualquier motivo, compendia toda la locución del labrador. Valencia entera está en tal sobriedad. ¡Arreuet, arreuet! Arreo quiere decir “sucesivamente, sin interrupción”. Arreuet es diminutivo de arreo, es decir, de arreu. El valenciano es tan maleable que admite diminutivos donde la lengua castellana no los sufriría. […] Arreuet, arreuet pasa la vida. Pasa sin discontinuidad, sucesivamente, sin interrupción que nos detenga. Blanes, con solas dos palabras, es más sabio que los sabios con sus discursos o escrituras elocuentes.”

 

 

Passem per alt el prejudici de la condició molla de l’idioma autòcton, pretès reflex dels seus parlants, del seu clima i de les hortes exuberants, així com l’enginy llec del bon salvatge Blanes, i fixem-nos en la pura transcripció i explicació del català. Perquè, per difícil que semble, en una frase de dues paraules s’acumulen dues errades: primer, el signe d’exclamació que obri la frase; i, segon, l’accepció d’arreu que dóna Azorín no és la que aquest adverbi té en boca d’un valencià, com demostra el Diccionari català-valencià-balear, que si bé recull com a primera accepció adverbial del terme la que cita quasi literalment Azorín: “Successivament i sense interrupció”, indica que la quarta és l’específica en terres valencianes: “Sense atenció ni esment; amb deixadesa”. Tanmateix, a l’escriptor de Monòver, que ens presenta els dos llauradors com essències eternes de la valencianitat, li interessava insistir en aqueixa continuïtat de les tradicions que ni una guerra civil ni el pas dels segles havien pogut interrompre, i no en la mostra de meninfotisme que evidencia la paraula de Blanes en aquell context. Una actitud, val a dir, la meninfotista, la de ser algú un arreu, que hi ha qui considera expressió de la idiosincràsia valenciana i que, gràcies a l’Alcover-Moll, podem comprovar que sí que era l’actitud del famós literat de Monòver; si més no, pel que feia a la llengua autòctona del seu poble.