Arbre insubmís

S’havia llevat amb una fosca ressaca, però els ulls no l’enganyaven. A la sala d’estar, al bell mig del quadrat dels sofàs, hi havia sorgit un arbre; no era un bonsai, sinó un magnífic exemplar amb les arrels que aixecaven el parquet i el brancatge a un pam del sostre. Sensibilitzat com estava envers el canvi climàtic, ja li havien arribat veus de les espècies que últimament envaïen els racons més domèstics, però aquell li semblava un fet tan desorbitat com intolerable.

No era que fos persona de confiar en els poders públics, però abans de crear alarma social va considerar raonable exposar el cas a la policia. Un cop a les dependències centrals, va passar de funcionari en funcionari, tots presos d’un atac de mutisme, fins que el va atendre el comandant, igual d’estupefacte, que, després de fer mans i mànigues per convence’l d’estar veient visions, el va transferir al ministeri del costat.

Al palauet el va rebre una secretària que, amb paraules de vellut i un cert esglai a les pupil·les, el va conduir a una sala tota encoixinada i, tant sí com no, li va oferir un te, de gust un pèl estrany, per entretenir l’espera del director general de Ciutadania. Quan es va presentar l’alt càrrec, ell ja se sentia suspès en una mitja boira que li estovava la indignació i només li va faltar que el personatge l’embolcallés amb la mirada hipnòtica i una veu tan reposada com cavernosa. Això sí, el va reconfortar que algú tan important no s’estranyés del seu relat, ni procurés fer-lo passar per boig. En realitat, l’home estava tan avisat de l’estrany fenomen, que aviat el va fer sentir còmplice de l’extraordinària mutació que duia de bòlit les més altes esferes científiques, i de retruc polítiques, del planeta. Pel rigorós secret de sumari, l’alt càrrec no va poder entrar en detalls, però van bastar les seves jaculatòries i imprecacions per comprometre’l a mantenir el més estricte silenci, sense ni tan sols voler-se acollir a la indemnització que se li va insinuar.

Tanmateix, havia quedat tan afectat per l’envergadura del problema, que el director general li va garantir que abans d’una setmana rebria personal qualificat per aplicar mesures d’emergència, a més de traslladar les seves circumstàncies al consell de ministres, amb una sol·licitud de reconeixement per la col·laboració prestada.

Va fer el camí de tornada amb la consciència tèrbola de qui entra en una nova dimensió, però quan va ser a les envistes de la casa va aterrar bruscament. L’arbre ja havia foradat la teulada i les branques més esponeroses despuntaven sobre la blavor d’aquell cel de primavera.

Quan va arribar la carta d’agraïment del ministre, de la casa, ja no en quedava ni la primera pedra.