Antònia Font amb bicicleta

17.09.2012

Siguem clars, l’intent de cobrir un esdeveniment com el Mercat de Música Viva de Vic (MMVV) amb 8 escenaris -sumem-li per aquesta peça ambiental, les contres del Sugar Il·legal Fest i El Festival Hoteler a més de les actuacions al carrer-, que s’allarga 4 dies a totes hores i amb més de 150 concerts és, com esteu pensant, impossible. Siguem clars, qualsevol intent de copsar-ne la globalitat és quedarà curt.

 

Antònia Font a L'Atlàntida de Vic

 

És per això que un servidor s’ho va prendre amb calma i com qui va a mercat, no vol veure-ho tot,  sinó que remena l’oferta i en tria allò que coneix o intueix que li agradarà. Com a bon tastaolletes, però, volia amarar-me de l’ambient, fer alguna descoberta, criticar, parlar-ne, beure i sobretot, combinar l’oficial i industrial del MMVV i l’alternativa popular de la resta.

Arribava, el divendres, just a temps per agafar l’acreditació abans no tanquessin el servei a premsa i per poder treure el cap a la zona professional, concretament, a veure els estands. Hi feia olor de sector musical… en crisi. Majoria absoluta per iniciatives de l’administració pública i només duess de privades (una sense ànim de lucre!). Managers, músics, programadors i funcionaris voltaven, parlaven, obrien idees, tancaven negocis. Per un forani com jo, va ser inevitable pensar que els temps estan canviant, que en el futur en el món de les arts hi pesarà més la coherència i l’exigència que no pas l’exclusiva i el negoci.

Mentre encara reflexionava, vaig enfilar per carrers i places on qualsevol racó, petit o gran, servia per fer-ne un escenari. Hi vaig ensumar cultura musical de base, ganes d’obrir-se camí, la il·lusió dels inicis o la senzilla felicitat de fer música en directe.

La sorpresa del mercat… Antònia Font?

Anava ràpid perquè no volia fer tard a la pre-estrena del nou disc d’Antònia Font que durà per títol Vostè és aquí. El primer directe d’un treball nou és, sempre, estrany. Però en aquest cas, el repte de fer-ne quatre línies augmentava cançó rere cançó.

Amb una puntualitat que em va posar nerviós i tot, el teló va descobrir una escenografia pensada pel disc -tot apunta a una gira per auditoris i teatres-. Una bicicleta clàssica presidia el centre de l’escenari i una quinzena de bicis més servien per fer un fons efectiu.

Em va sorprendre més la disposició dels mallorquins a l’escenari. Tots sobre plataformes, al centre de l’escenari però al darrera, Pau Debon, a la seva esquerra una mica avançat, Joan Roca i encara més endavant, a tocar de públic, Pere Manel Debon. A l’altra banda, seguint el mateix patró, Joan Miquel Oliver i Jaume Manresa.

Després de 25 minuts d’actuació, Antònia Font ja havia tocat unes 15 cançons. Va ser en aquell moment que els silencis, els comentaris en veu baixa i algun somriure irònic van evidenciar una sensació compartida, un gran consens, l’acceptació d’una sorpresa majúscula davant el que estava proposant un dels millors grup de pop en català de tots els temps.

Cançons o mini-cançons, talls, tuits o pinzellades musicals i diapositives impressionistes sortides d’altres cançons que ja han fet. Fins a 40 cançons en una hora i quart. No vaig poder detectar cap fissura evident i vam constatar la tornada dels Antònia Font menys expressius.

A dos dies del concert, encara és difícil intentar fer-ne un judici (si és que espereu que ho faci) perquè així, de cop, sense esperar-s’ho, quaranta cançons, totes noves, són massa i massa novetat.

Malgrat això, hi van sonar melodies made in Oliver que faran les delícies del gran públic. Nous Partons pour la France, Quinze quaranta, Búnquers de plom a mitjanit, Neutrins i el coitus interruptus amb N’Angelina en podrien ser exemples. També, i és el que més em va agradar a mi, experiments obscurs, sinistres o lluminosos com Poesies Malversades, Vostè és aquí, Sentinella o Goril·les vestits. Sumem-hi les parlades Abraçades són pastilles i Santa Claus per exemple, i dues perles: Cartes de Ramiro, on Pau Debon va fer emmudir el públic en cantar-la a pèl i sense acompanyament musical i la resposta enèrgicament instrumental, Los devoró la selva. El bis va ser Per jo i tots es ciclistes amb Debon dalt la bicicleta.

Llàstima d’un so que no va deixava entendre la gran majoria de lletres, però sort de la butaca per no caure de cul a terra. Antònia Font deu pensar que ja ho ha fet tot, i que per això, pot fer allò que té i vol fer. I és que servidor hi va intuir un treball polièdric i versàtil pel que fa a registres i textures, holístic i democràtic en el procés (potser per això tots estaven alçats en les plataformes i van intercanviar posicions). I el més sorprenent, tant experimental com de síntesi d’un univers singular que ja forma part del nostre imaginari comú.

Paint-ho a la contra amb l’Hereu Escampa

Serà necessari tornar-ho a veure perquè la digestió de la sorpresa sempre costa. I després d’escoltar l’últim tema del jazz trepidant de Phronesis vam compartir la jugada amb un amic i dos coneguts. Feta la cervesa, tornava a la soledat, per iniciar un canvi de paradigma. Esquivava tot el mercat per petar, de cap, als dos llocs on no hi ha negoci sinó oci, on s’oblida l’eficiència i es persegueix el nihilisme.

Al tretzè Sugar Il·legal Fest hi vaig sentir un parell de temes del veterà Eric Fuentes, que acompanyat dels Mal, tocava amb solidesa el seu rock de tall californià. I després de saludar la burra que dóna energia al Sugar, vaig enfilar-me per unes escales per tenir la primera experiència a l’Hoteler. Hi tocava un grup de hardcore de baixa intensitat (del qual no recordo el nom, perdó!). Després de dues cerveses i evidenciar que allò era underground del bo, l’Hereu Escampa  (Carles Generó i Guillem Colomer) va començar a destripar sota l’atenta mirada de Camarón de la Isla imprès en un pòster. Aquest duo de la plana és una de les perles de l’escena underground catalana, capaç de reduir a la mínima expressió el hardcore melòdic per fer-ne himnes de crits. Intensitat, budells i cor. L’ànima de l’Hoteler va explotar amb Les vaques, Consol, condol i Suor i Platja. De l’Hotel Can Pamplona altre cop al MMVV, però abans, visites ràpides al Sugar, amb els salvatges Repeater, i al Casal Independentista Manel Viusà (presidit per una bandera antifeixista) on hi tocava un grup que feia rock combatiu. Més carrers de pujada, més concerts de baixada, fins a la carpa vermella per veure a ZA!.

 

ZA! al Mercat de Música Viva de Vic

 

Salvatges ZA!

Experimental experiència  llibertaria, poques paraules em surten de la bestialitat que vam veure i escoltar. El pròleg de ZA! va començar fora de la carpa amb trompeta i les baquetes tocant tot el que es trobava pel mig. Dalt l’escenari, van prendre posicions: Papa Dupau a la guitarra distorsionada i trompeta i Spazzfrica Ehd a la bateria i sons electrònics. Efectes i textures psicodèliques, rock dur, heavy, funk, punk i molt material fruit de la improvisació, sense fronteres però treballada. De ZA! més que dir-ne, cal viure-ho. Ningú indiferent, tothom sorprès, una gran majoria convençuda de veure l’excel·lència de lo salvatge (Megaflow!) És l’últim treball que han publicat).

I de l’excitació ZA! cap al Sugar, on Joan Colomo i els seus oferien un recital de patxanga pura: Rafaela Carrà, Los Chichos clàssics de la caspa ibèrica, i fins i tot, AC/DC. El Sugar seguia al seu -bon- rotllo mentre jo marxava al cotxe i de fons, Gertrudis sonant com sempre.