La revolució Acorar arriba a l'(a)phònica

15.06.2015

Acorar no és un èxit, és un fenomen. Després de gairebé tres anys girant pels Països Catalans, l’espectacle dirigit per Rafel Duran torna al Festival (a)phònica de Banyoles en una funció única aquest divendres 19 de juny (Teatre Municipal de Banyoles 20.30h). Un imprescindible, tal com asseguren Sergi Pàmies en un article a La Vanguardia que vam recollir aquí i Antoni Riera Vives, autor de L’estenedor, que també ens havia avançat les seves impressions. 

Antoni Gomila interpreta ‘Acorar’

 

Antoni Gomila és un bon actor. Té vocació i la desenvolupa tan bé com sap. Creu en el que fa. I això, fins ara, ho ha sabut veure el seu públic i també la indústria audiovisual mallorquina, que l’ha inclòs tot sovint en el repartiment de les seves produccions. Ara, però, s’imposa un parèntesi en l’anàlisi de la seva tasca actoral. Gomila ha elaborat un text per ser dit i interpretat. Ha estat, també, l’autor de l’obra que interpretava. Acorar, li ha posat de títol. És una obra valenta i fonda, que arriba endins, que diu, perquè és pensada, i que fa pensar perquè diu.

Acorar és un text que es mou entre la reflexió i la temeritat, o potser entre la valentia i la nostàlgia, o qui sap si entre l’anàlisi i la revolta. O, molt segurament entre tot sis paràmetres. La valentia, amb un punt d’audàcia i fins i tot de temeritat, d’Acorar rau en el fet de presentar una reflexió acurada (acorada) sobre els perquès de la involució de la identitat mallorquina des d’un lloc comú costumista i sentimental. El títol del text de Gomila no és, en absolut, gratuït. “Acorar” significa “ficar una cosa fins al cor”, en sentit físic. Però també en sentit metafòric. L’actor/autor manacorí ens vol acorar el ganivet de la consciència identitària. Una identitat feble, tremoladissa, tènue, incapaç de sobreviure als embats globalitzadors i, tampoc, a l’agressió permanent de la veïna Espanya. Així doncs, no és perquè sí que “acorar” també significa “aniquilar, fer desaparèixer del tot”. Tornem on érem: un dels grans mèrits de Gomila es presentar-nos aquesta reflexió profundíssima des de la darrera de les realitzacions essencials de la nostra identitat: les matances. Gomila no té por de fer-ho des d’una escenificació costumista, tot i el risc que això comporta. No dubtam que aquesta escenificació és volguda i pensada pel mateix autor. No estaria gens malament que en sortir de l’espectacle es fes una demoscòpia entre l’univers d’espectadors d’Acorar. Què han pensat? Com han llegit les paraules de Gomila? Els és igual si els mallorquins som, o no som? Han vist un espectacle nostàlgic de record de “lo nostro”? Si és així, potser caldria també, en sortir de l’obra, una colonoscòpia a l’univers de culs sodomitzats de l’estirp mallorquina, conformada a parar, a rebre i a callar.

Acorar corre aquest risc, però se’n surt, perquè tresca en els ancestres més fondos per mirar de trobar una explicació de tot plegat. Els talaiots, els romans, la tradició judeocristiana o la vinculació atàvica amb Déu, ésser superior i senyor de totes les coses, serveixen a Gomila per desgranar els tòpics i els estereotips d’una societat que no s’estima.

Toni Gomila, autor i actor a ‘Acorar’

El text té tanta força i la interpretació de Gomila és tan natural, sincera i fonda que l’espectador surt (o hauria de sortir) amarat d’un sentiment d’indignació i revolta tan profund que no li permet de valorar el muntatge com a espectacle teatral. Les projeccions i les aportacions sonores s’han d’entendre més com una mostra de modèstia o de pudor del mateix Gomila que no com una aportació necessària a l’espectacle. El monòleg és un dels grans colossos del món dramatúrgic. L’actor s’enfronta tot sol al text, a l’escenari i al públic. Tot i que no hi desdiuen les aportacions escenogràfiques, Gomila està capacitat per enfrontar-s’hi de manera encara més despullada. El terra enrajolat de diaris, notaris de l’acorament del nostre poble com ho és també el mateix Gomila durant tota l’obra, és omplit de manera descomunal per la capacitat interpretativa d’un actor total. Hom, en veure’l, entén el que ha de ser el teatre i el que ha de fer un actor. Comunicar, ser capaç de convertir en vida la ficció que interpreta, parlar amb pulcritud i puresa fonètiques, mostrar-se com es mostra el seu poble, escarnir, trobar l’expressió transcendent, criticar, mirar, moure’s i, sobretot, fer pensar. És a dir, transformar. Gomila no fa una obra d’entreteniment, sinó un assaig, o un poema èpic que reclama, amb tots els artificis de què disposa, un cop damunt la taula, un “ja està bé” que contrasti amb l’ancestral, submís i passiu “tanmateix”.

Reflexions de caire filosòfic sobre la vida (anestèsica) i la mort (el que dóna sentit, a la fi, a la nostra existència), enfilalls infinits de mots emmidonats extrets de la part fonda de la caixa, llenguatge puríssim que traspua autenticitat, contrast de registres entre els moments més editorials (periodísticament parlant) i els instants que es mostren com a mirall d’una tradició moribunda però encara viva, consciència dels esforços més o menys inútils per afrontar els nostres dies de manera sostenible i globalitzada amb eufemismes (ecològic, biològic, biodinàmic) per no anomenar les maneres de fer tradicionals pel seu nom. La visió de la Mallorca tancada, rància, poruga, ignorant, aquella que no coneix més món (ni el vol conèixer) que la Península, París, Bones Aires i terra de moros. Un convit a pensar per què avui sabem els noms de les andròmines caduques que ens han fet creure que són essencials (els cotxes, els mòbils, els ordinadors) i en canvi anomenam genèricament els elements perennes, els eterns, els que sempre hi són, un convit a pensar per què hem canviat el paisatge i per què hem baratat de paisatge. Tot això, i més, té lloc a Acorar.

Per això, si qualcú ha sortit de l’obra amb els ulls humits de tant de riure i amb la cara desencaixada, és que no ha entès res. Si un altre n’ix amb els ulls plorosos recordant les matances que feia amb els padrins, també s’equivoca de sentiment. Acorar és un plany profund per un poble que no sap existir, una crítica mordaç a una manera d’entendre la vida que, alhora que podem recordar-la amb nostàlgia, ens ha menat a l’autodestrucció. Un atac furibund a la ignorància i a la curtor de mires. O a la curtor, i punt. Un convit a la revolta, fet des d’una concepció tel·lúrica, filosòfica, filològica i sentimental de la nostra identitat.

Per veure-la dues vegades. O les que facin falta.

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Afortunadament (o no), som dels que sortien amb el plany profund per un poble que no sap existir. Em va sorprendre positivament “Acorar” perquè no m’esperava el coratge del text, però, malgrat això, hi vaig trobar una manca de concreció. Si bé és cert que toca temes trascendentals com a poble no acaba mai d’involucrar-se personalment per una opció i ho vaig trobar a faltar. La manca de concreció fa que surtis de l’obra sense saber cap on ha tirat l’autor. Sí, t’esbossa la realitat, te la insinua, però no et diu “despertau, mallorquins, que vos estan enganant, no és aquí on heu d’estar, teniu una història, teniu una llengua, teniu una cultura pròpies i comuna, deixau-vos estar de beneitures”. Tal volta, seria una manera massa diàfana de presentar-se davant el públic, però sempre m’han agradat les coses clares i les opcions decidides. No obstant això, excel·lent obra i excel·lent crítica. Enhorabona, Antoni Gomila i Antoni Riera.

    • És una de les obres (text, posada en escena,interpretació…) més radicalment commovedores dels darrers temps. Amb l’ombra de Dario Fo com a magnífica companyia
      i la concreció d’una recepta com a pretext. Teatre intel·ligent, per riure i per viure.