Una quebequesa a 62

8.06.2012

Entre desembre de 1998 i el març de 2000 vaig ser redactor d’Edicions 62, que a efectes pràctics volia dir que era el redactor de l’Anik Lapointe. Ara se’n diu ‘editor de taula’, traducció de l’anglès ‘desk editor’, que té més dignitat. Però aleshores se’n deia redactor. I això volia dir que redactaves els textos de contracoberta, coordinaves les correccions, encarregaves i supervisaves les traduccions, i sobretot comptaves espais, molts espais. Aleshores els llibres de la col·lecció El balancí tenien un format més reduït, però les cobertes de cartoné li donaven una consistència de tapa dura.

 

Anik Lapointe

 

M’hauria agradat que l’Anik Lapointe ens hagués escrit un article sobre el seu pas per 62, però problemes de timing li ho han impedit. Lapointe va ser l’aposta de l’Oriol Castanys, que va decidir rellevar l’Àlex Broch de la direcció editorial d’Edicions 62 per posar-hi una joveneta quebequesa, d’una timidesa enganyosa. El nomenament de l’Anik Lapointe va ser, en aquell moment, insòlit, perquè significava donar el càrrec editorial de més gran càrrega simbòlica de les lletres catalanes a una noieta estrangera. Era un salt generacional i de gènere, i alguns ho devien veure com un autèntic salt al buit sense xarxa. Que Edicions 62 passés a mans d’una americana, quebequesa, sí, però americana al capdavall, no deixava de ser una mica bizard. Anik Lapointe venia de Quaderns Crema. L’efecte d’oxigenació va ser gran. I encara avui, gràcies també a la tenacitat de les seves successores, el llegat de contractacions de l’Anik segueix ben viu: Paul Auster, José Saramago, Nick Hornby, John Irving, Cormac McCarthy, Andrea Camilleri, etc. Anik sabia combinar bé la frivolitat d’una Bridget Jones o Peter Mayle amb la solidesa d’un Italo Calvino. Entre els autors catalans garbellava molt. Va descobrir Toni Sala, va publicar la primera novel·la de Sebastià Alzamora, va acompanyar la Imma Monsó, va editar a fons El cor del senglar, de Baltasar Porcel, que sempre va reconèixer públicament la intervenció decisiva de l’Anik Lapointe en aquesta novel·la tan important. També va connectar amb el Biel Mesquida, que sempre que venia al despatx es presentava amb un ram de flors, com si fos una diva. El José Carlos Llop també l’adorava, sense remei. També tenia devoció per valencians com l’Ignasi Mora o el Josep Piera, que han publicat llibres exquisits al balancí. Per ser un bon editor cal sobretot saber dir no i l’Anik Lapointe també va saber dir no a molts autors, que se n’anaven amb la cua entre cames -què s’ha cregut aquesta noia?-, però ella se sentia avalada pel Castanys i podia trepitjar fort.

Un dia l’Anik em va agafar al mig del passadís, justament davant de la biblioteca on desàvem un exemplar de cada títol publicat. Em va fer una repassada de tots els llibres que havia editat al balancí des que era editora d’Edicions 62. Recordo que un dels títols era La dona que ensopegava amb les portes. “Amb aquesta novel·la em vaig equivocar”, va dir. “No l’hauria hagut de publicar” I va anar repassant títol per títol i d’un de cada tres deia, això també va ser un error. De les novel·les amb premi ja ni en parlava, perquè ja se sap que els premis en aquest país, més que premis, solen ser càstigs. Aquell dia vaig comprendre que l’exigència brutal amb què em corregia i atacava les meves propostes de contracoberta era, de fet, una autoexigència seva. Aprovar amb ella un text de contra podia convertir-se en un calvari si t’encallaves. Mai ningú no s’havia acarnissat i desesperat tant amb un redactat meu, perquè l’Anik podia ser d’una tendresa adorable però també d’una crueltat felina. Ella sempre s’havia llegit el llibre en qüestió i sabia com l’havíem de presentar, però no li sortia d’escriure-ho.  Al final la gràcia consistia a trobar la musiqueta del llibre. En vaig aprendre molt.

D’aquella etapa em quedo amb un cromo. El dia que l’Anna Casassas ens va portar la correcció d’original d’El cor del senglar. L’Anna estava entre indignada i desesperada, perquè portava l’original ple d’anotacions a llapis. L’havia regirat de dalt a baix. L’Anik va portar la correcció al Baltasar Porcel, que s’hi va entretenir uns quants dies fins que no ens va tornar aquell patracol de correccions, la majoria acceptades. El cor del senglar és un llibre d’estil barroc -és una de les gràcies que té-, però encara ho hauria estat més (potser massa) sense el rasclet de l’Anna Casassas. Jo estava mig escandalitzat, perquè encara no havia entès que la genialitat i la correcció no solen anar de bracet. En qualsevol cas, El cor del senglar és Porcel de cap a peus, i ell sempre va reconèixer el seu agraïment a la correctora. Un cop publicada la novel·la, vaig buscar entre les meves piles d’originals i galerades la correcció d’estil de l’Anna, com qui busca la prova del delicte, l’evidència d’un gran frau literari, però havia desaparegut misteriosament. No sé què se’n va fer. Espero que estigui ben arxivat en algun lloc.

L’última estampa que tinc de l’Anik a 62 és del dia que vaig entrar al seu despatx i me la vaig trobar entusiasmada davant d’un original de 500 pàgines. Li acabaven d’enviar una novel·la de l’agència Wylie. Me’n va parlar amb un cert secretisme, no em va dir ni el nom de l’autora. L’Anik estava asseguda a la cadira però els peus no li tocaven a terra. Sobre la taula, sempre neta de papers, hi tenia sempre un còdol llis, una mena d’amulet que ella de tant en tant agafava com si fos un talismà. Mentre girava els fulls d’aquell original em va dir que era una novel·la escrita per una noia anglesa de vint-i-cinc anys, una opera prima d’una maduresa que aquí a Catalunya era molt difícil de trobar. També dubtava si tindria sortida en català una novel·la com aquella. No la va arribar a publicar dins la col·lecció El balancí perquè aleshores tot es va precipitar amb la dimissió d’Oriol Castanys. Deu haver estat un dels moments traumàtics de la casa. Castanys aleshores era director general adjunt i havia anat creant un equip jove i dinàmic al seu voltant, però no va tenir la sort o la paciència de consolidar el seu projecte dins del Grup. De Castanys m’admirava sobretot que no tenia despatx a la casa, però era l’home que movia tots els fils. I quan va veure que no podia decantar el consell d’administració a favor seu va decidir plantar-se. Al cap de poc l’Anik Lapointe i l’Ernest Folch el van seguir cap a RBA. Uns mesos més tard La Magrana va publicar amb taducció d’Ernest Riera aquella novel·la de l’agència Wyilie que l’Anik havia estat acariciant els últims dies de 62. Es titulava Dents blanques, i l’autora es deia Zadie Smith.