Anatomia d’una ànima femenina

22.08.2015

Benvinguda sigui aquesta segona novel·la d’Emília Illamola (Argentona, 1953), que, com la primera, Joc de Llunes (Nova Casa Editorial, 2014), enriqueix el panorama actual de la literatura en llengua catalana. Illamola, que es va donar a conèixer amb Fraccions (Viena Editorial, 2012), un recull d’escrits breus, reflexius, en prosa poètica, ha irromput en el món literari amb un estil inconfusible i personal, ja molt clarament dibuixat en aquest primer llibre.

Emilia Illamola | Nova Casa Editorial

Emilia Illamola | Nova Casa Editorial

Com també Joc de Llunes, Una certa onada narra una fase de la vida d’una dona madura, Viola, que es troba en un impàs, un moment decisiu de la seva vida. També com a Joc de Llunes, la protagonista ha d’afrontar un munt de situacions que l’obliguen a prendre decisions crucials, que li fan plantejar-se cadascun dels seus actes. En aquest últim cas, però, la reflexió de l’heroïna no la porta a repensar tota la seva vida; la trajectòria de la mirada no és fonamentalment retrospectiva. Viola se sent estancada; tanmateix el seu esperit inquiet l’anima a lluitar per tirar endavant un projecte. El seu estancament és un repte que l’esperona i que dóna sentit a la seva existència.

Narrada en primera persona, la novel·la desplega una tècnica narrativa propera al monòleg interior, que sense ser un diari, permet al lector seguir pas a pas els moviments quotidians de Viola, els seus dubtes, les seves inseguretats, les seves pors, els seus pensaments més recòndits. Com la Lia de Joc de Llunes, la veu narradora, atenta a les inflexions més imperceptibles de la seva ànima, s’adona de qualsevol oscil·lació i escorcolla amb valentia tots els replecs de la seva interioritat, pensa i repensa el perquè del seu capteniment. Però la intel·ligència afinada i observadora de Viola no s’esgota en si mateixa, sinó que percep amb finesa i sensibilitat el seu entorn, la natura i els gestos de tots els qui es relacionen amb ella: la seva parella i els amics i amigues, amb els quals la lliga un nexe sempre intens i essencial. Així el lector, instal·lat en el cervell mateix de l’heroïna, va coneixent Viola fins a les fibres més profundes del seu esperit.

Illamola no és una escriptora d’acció; la seva escriptura no desenvolupa una història en el sentit tradicional de la paraula. Ben al contrari, el que interessa a Illamola és la pintura impressionista –fins puntillista, diria jo– de la sensibilitat femenina. El fil narratiu es mou amb extrema lentitud cap endavant, podríem dir que és més aviat estàtic, perquè el focus d’interès no és l’acció, sinó tot allò emocional, minúscul però valuós i significatiu, que es mou dins d’una ànima en cada moment. Els seus personatges principals són femenins i els estudia a fons, en un exercici de mestratge miniaturista. Podríem dir que les seves dues novel·les –però també Fraccions– representen una immersió al nucli de l’essència femenina. Lluny de consideracions fatalistes, conscients que són les pròpies decisions les que tracen una determinada trajectòria vital, les seves protagonistes són hereves d’una estirp femenina que marca en certa manera el seu destí.

A Illamola li agrada el joc de miralls. Aquesta predilecció ja es palesava a Joc de Llunes, però Una certa onada ho confirma, sense que això tingui res a veure amb una monòtona repetició. L’esperit inquiet de l’escriptora busca una manera de narrar que escaigui especialment al tipus de novel·la que vol construir. Així, Viola, embarcada en un projecte literari incipient pel qual projecta una protagonista femenina, s’emmiralla en aquest personatge de ficció que està creant, de manera que la seva projecció es va fent evident i esdevé gradualment més clara a mesura que avança la novel·la. Assistim a un acte de gestació de ficció a partir de la vida (de ficció), que –sospitem– té encara una baula més: la persona de la mateixa Illamola, que crea el personatge de Viola, amb el qual probablement hi ha una bona dosi d’identificació.

D’altra banda, el registre narratiu és fresc i ric pel fet que incorpora de manera directa correus electrònics i diferencia amb tipus de lletra diferents els pensaments de la protagonista i els del seu record dels diàlegs amb altres personatges. Crida l’atenció en tot el text l’ús gens ortodox dels signes de puntuació, que als meus ulls no s’entén al servei del contingut.

Etiquetes: