Anar a can Felip

Aquest Felip fa referència a un rei. No pas el primer d’aquest nom, dit el Bell, que va casar-se amb una filla dels Catòlics –Ferran i Isabel–, coneguda com la Boja. Tampoc fa referència al segon Felip, aquell que sempre vestia de negre, i que va fer edificar El Escorial, centre d’un imperi donde nunca se ponía el sol. Estefania de Requesens, que visqué de molt a prop la infantesa d’aquest príncep, explicava que, a l’hora foscant, en lloc de fer com els altres vailets de la Cort de jugar a cartes o fer castells de cartes, ell feia esglésies de cartes. Potser per això, quan va morir, el 1598, el rei va estar-se, només, catorze dies al Purgatori. A la quinzena ja era al Cel.

Del tercer Felip hi ha poca cosa a dir. Basti recordar el que va dir son pare. “Dios, que me ha dado tantos reinos, me ha negado un hijo capaz de regirlos”. El següent Felip és fill d’aquest inútil i d’aquell avi sempre vestit de negre –no pas pel dol, sinó perquè era el color associat al planeta Saturn, del qual era devot i creient—el tenim bastant vist. En aquells anys, Velázquez era pintor de la Cort. El tenim vist però no massa conegut; tanmateix, en els seus anys, hi ha la guerra de 1640.

Canvia la dinastia i segueixen els felips. Ara sí, ara ha arribat el de l’encapçalament. Felip V. A Catalunya sembla ser que la figura de Felip V és única, fixa i repetitiva; està tan focalitzada en el 1714 que no permet veure res més. És una llàstima perquè la reducció fa difícil acostar-se a un personatge sorprenent. És el que permet l’edició de les Constitucions de Catalunya (segons acord de les Corts de 1702), llibre cabdal en la història del país. També és el que funda les acadèmies de la llengua i de la història. És aquell gran col·leccionista de rellotges i de llibres, és aquell rei que expulsa del palau totes aquelles figures de plaer, com en deien del nans, bufons i estrafets. I de toros, ni parlar-ne, suprimits. Es aquell rei obsessionat per deixar de ser rei. Tenia la dèria d’abdicar. Ho va aconseguir només una sola vegada, el 1724, només per vuit mesos. Era un personatge que ara qualificaríem de bipolar: un psicòtic que anava de la depressió a la hiperactivitat. Vivia moments d’eufòria quan hi havia guerres. I en èpoques de pau, queia en estats d’abúlia; no permetia que l’afaitessin, li arreglessin els cabells o li tallessin les ungles. A vegades es mossegava a sí mateix, i cridava i udolava. Es pixava i cagava a sobre. Hi havia dies en què  es creia que era una granota, o que estava mort. I al cap de res tenia gana, molta gana, i es posava a menjar àvidament. Després emmudia i no volia veure ningú, i es ficava al llit per dies, setmanes, un mes llarg. I res de parlar, i res de canviar llençols.

Com deia, la figura de Felip V està tan centrada en el 1714 que, per blasmar aquell rei, d’anar a la latrina, per anar a cagar, se’n deia, vaig a can Felip. Com que el que ens governa és la dialèctica, cal afegir que can Felip té la seva torna. El mateix recambró, la mateixa funció, en terres de Castella se’n diu el 100. Ho va documentar en una portada memorable Daniel Gil –però, hi ha alguna de les seves portades que no sigui memorable?–  per a l’edició del Diccionario Secreto, de Cela, publicat per Alianza Editorial. 100? Per què 100? El Consell de Cent barceloní. Caldrà veure si ara, amb el nou monarca, també hi haurà canvis en els rètols i grafismes dels wc.

Els números donen molt de joc. A les finances, a la llengua, i també als endevins de la història. L’octubre i novembre de 1975 es proposava una operació aritmètica per saber el dia en què moriria el caudillu Francisco Franco, que feia dies i dies que estava agonitzant i mai acabava de morir. Es deia que per sortir de dubtes calia sumar les dates de l’inici de la guerra (19.6.36) amb la de la fi (1.4.39), i la suma deia 2011.75. Clavat.

I ara, per acabar i tornar al rei Felip, una altra operació aritmètica. Es tracta de sumar 1714. És a dir 1+7+1+4. El resultat, quina esgarrifança!, el número de la mala sort. Per això hi ha qui no l’escriu, i l’expressa amb una altra suma, 12+1.