Amic Gambardella

No hi ha res més gratificant que una bona manifestació cultural et deixi meravellat setmanes o mesos, pensant-hi  i també,  discutir-t’hi. A mi m’ha passat amb La grande bellezza, el film de Paolo Sorrentino, que recomano entusiàsticament.

Molt se n’ha dit, dels ressorts fellinians i de la combinació entre allò grotesc i allò sublim. Però per a mi és el millor pretext per parlar de la manca de transcendència dels nostres temps.

El magnètic actor Toni Servillo busca la transcendència en el seu món conegut, però no aconsegueix trobar-la. La cerca en un veí observador i callat per qui podria ser comprès, però resulta que acaba no sent altra cosa que un mafiós camuflat.

També la busca en un cardenal, a qui pregunta diverses vegades si hi ha alguna cosa més, i tampoc no n’obté cap resposta, ja que és un ésser absolutament terrenal que només parla de menjars.

També li agradaria trobar-la en una santa, però ja està massa atrotinada i li regala l’únic miracle que és possible: uns instants d’insòlita bellesa, un breu instant d’eternitat estètica. Aquest és el gran credo de la pel·lícula: com a molt, hi haurà instants bestials. Però oblideu-vos-en, de trobar més sentit a la vida.

I què els passa, als que contra tothom i contra tot, encara creuen? Són simples pallassos de l’existència. Hi ha un ingenu enamorat que l’únic que aconsegueix és ser humiliat i utilitzat per una dèspota. També hi ha un jove que creu tant en el dolor del món que fa riure i ofereix una inútil i patètica mort amb el seu suïcidi.

De totes maneres m’atreviria a dir que el protagonista, Jep Gambardella, busca “alguna cosa més” de manera equivocada. On hi havia la transcendència, evidentment, no era en les injeccions de botox, ni en la bellesa de les monges passejant pels claustres. Crec que es trobava quedant-se una estona més al costat de la dona ingènua amb qui fa l’amor però que descarta perquè diu que li agrada penjar “selfies” al facebook. Quin menyspreu tornar a una cambra que s’ha buidat mentre anaves a buscar el portàtil per mostrar el teu mur. Gambardella potser no s’hauria relacionat amb una dona brillant, però hauria pogut posar-se en contacte amb la seva pròpia empatia i certa generositat. Però, en canvi, despatxa el tema dient: “El millor de tenir una certa edat és que ja no perds el temps amb qui no t’interessa”.  No està parlant d’un venedor d’assegurances trobat al mig del carrer, sinó d’un altre ésser humà amb qui has viscut la màxima intimitat possible. Aquí, just aquí, hi ha l’esquerda per on s’escola tota la transcendència. Aquesta actitud, aparentment, tan sàvia i decidida, no és altra cosa que l’encarnació d’una idea que la nostra cultura ens ha venut constantment a través del consumisme i el psicologisme: sigues un individu centrat en el teu propi jo, mira el món en termes de beneficis, de vivències, d’experiències, mira per tu. Si t’entrenes prou veuràs com a just i necessari el que és fragant manca d’amor.

Però què passa sense transcendència, és a dir, si no hi ha res més que el destí de ser uns tristos subjectes preocupats pel nostre propi benestar en una vida arran de terra? Doncs que desencantem el món, com deia Max Weber. Un món sense déus ni fades és un món més positivista, més científic. Amb explicacions més racionals que màgiques, el món perd una mica de poesia i de capacitat de prodigi.

Però si anem més enllà, un món sense amor ni ètica només permet dues possibilitats: o el cinisme o la desesperació. Així que els grans perdedors som nosaltres, si no resacralitzem la realitat. Cal resacralitzar el món no pas per a ser més ingenus, sinó perquè és l’única fórmula per seguir sent humans.

Em quedo amb Kant, que va dir que dues coses li omplen l’ànim amb una admiració i una veneració sempre renovades i creixents: “el cel estelat per damunt meu i la llei moral dins meu”. No m’estranya que morís dient “es ist gut”, que vol dir “està bé”.

Un acomiadament de la vida que sembla cada vegada més lluny del ideari de la postmodernitat tardana.