Amb la mar pel mig

15.08.2012

Estimat,

T’escric estimat, perquè tot i que ara mateix no em pugues llegir, algun dia ho podràs fer i potser m’entendràs. Sé que no pots comprendre la meua decisió. Va ser una decisió amarga, difícil, però necessària. No sé si algun dia l’entendràs i sobretot no sé si podràs perdonar-me. Però et vull. T’estime com no t’estimarà mai ningú. I per això ho he fet. Recorda sempre que ho he fet per tu, que ho estic fent per tu, perquè no he sabut trobar cap altra manera.

Me’n vaig anar sense acomiadar-me perquè no hauria pogut dir-te adéu mirant-te als ulls. Per això me’n vaig anar mentre dormies. Vaig estar una estona llarga mirant-te abans d’anar-me’n. Estaves profundament adormit. Respiraves tranquil. Mig destapat, amb una cama per fora els llençols, però no et vaig tapar. Feia calor. Vaig mirar la finestra. Estava oberta. Un núvol travessava el cel. Em va venir una onada d’aire amb gust de timó. Sentia un regust salat a la boca, d’empassar-me les llàgrimes que no volia deixar eixir. A la llunyania podia sentir la remor de la mar. Una mar que m’esperava i que m’allunyaria de tu. Em vaig acostar a la teua vora i et vaig besar. Un bes llarg i silenciós. Llarg perquè no volia allunyar-me de tu. Silenciós perquè si m’hagueres dit “queda’t”, m’hauria desfet entre els teus braços. Et vas moure i vas fer un gest plàcid, com si en el fons, fores conscient de tot, i em donares permís per a marxar.

Mentre t’escric mire el cel. Hui no hi ha cap núvol. El cel està clar i ras. La calor apegalosa se’m fica endins, i les robes se m’apeguen al cos. La cuina fa olor d’una barreja d’espècies, verdures i carn. Aquest matí abans d’anar al mercat, m’he acostat a la mar. És la mateixa que la teua, però vista des de l’altre costat. Quan tinc la mar a prop, et sent menys llunyà. Tanque els ulls i t’imagine a l’altra vora. M’he creat un món paral·lel on només existim tu i jo. Em capbusse a la mar i bussege entre els peixos. Tu et capbusses des de l’altra banda. Ens trobem a mitjan camí. Ens abracem. Juguem sota l’aigua, ens comuniquem amb bombolles que només nosaltres, i potser els peixos, comprenem. I parlem de tot el que hem fet i, sobretot, de tot el que algun dia farem. Perquè ho saps, saps que ho farem, veritat?

El dia que et vaig veure per primera vegada, ara farà tres anys i quatre mesos, vaig sentir una gran emoció. Tota jo tremolava. El cor em bategava de pressa i vaig ser conscient que res no tornaria a ser com abans, perquè tu vas fer que m’ho replantejara tot. El que abans creia prioritari, va deixar de ser-ho, i per primera vegada em vaig adonar d’allò que, de veritat, era important. Però eixe dia, estimat, no va ser el més feliç de la meua vida. Va ser després, quan va venir el millor. Perquè tu, amor meu, m’has fet feliç cada dia. Un simple gest, una mirada… són capaços d’arrencar-me un somriure i convertir eixe dia en el millor de tots. I això, amor meu, és la felicitat.

Mentre compre al mercat, netege roba, cuine, planxe, cus o escure… pense què deus fer tu. Et trobe a faltar a cada instant. T’imagine fent allò que t’agrada més, i recree cada detall dels teus dies minut a minut. Plore a les nits i quants matins desperte amb llàgrimes seques… Tinc la teua foto gastada, de tant d’acaronar-la… i se’n van els dies de pressa…. I amb dolor amarga pense que et deus haver oblidat de mi. T’hi hauràs acostumat a viure sense mi… I malgrat aquesta contradicció terrible i cruel, pense que és el millor.

T’escric, fill meu, sota el mateix cel i amb la mar pel mig.

La teua mare.

 Alger, 30 d’agost de 1961.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. A la meua iaia, i a molta gent, que va haver de viure amb la mar pel mig.

    I també a Dani, que em va enviar aquest núvol un dia de molta calor.

  2. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol