Als peus del llit

6.09.2012

La Sònia està seguda als peus del llit del Robert la seva parella des de fa vuit anys. I com cada nit li diu: – Robert Quilansat si no fas un pensament, el faré jo.

El matrimoni Quilansat  feia temps que residia a Moscou però encara era ara que la Sònia no s’havia acostumat a aquell tipus de vida. Sònia Obsiva era el nom de soltera de la jove de trenta cinc anys que se’n va anar cap a Moscou durant la crisi de 2008 a Espanya. El seu home, el Robert, tenia parents, i per això, en el seu dia van decidir traslladar-s’hi. Per a la Sònia, a Moscou, la vida plena era freda, la gent era distant, i fins i tot, la menja es quedava gelada si un no s’afanyava a endrapar-la.

Així, ella s’asseia al costat dels peus del seu home i mentre s’anava traient les mitges, nit darrera nit, li implorava que volia tornar a la seva terra, a Barcelona, però no un cop, sinó diverses vegades. Segons ella, n’estava molt enyorada i qualsevol detall del dia la traslladava cap a la seva ciutat natal. No entenia com ell podia trobar-s’hi tan bé.

El Robert n’estava fart d’escoltar-la. La Sònia, dia sí i dia també, li repetia la mateixa frase: -Robert Quilansat si no fas un pensament, el faré jo; Robert Quilansat si no fas un pensament… – Com si es tractés d’una amenaça. El Robert no deia res, però, abans d’agafar el son marxava sempre amb aquestes paraules gravades. Aquesta frase havia estat motiu de menjades de coco en silenci durant moltes nits,  motiu de diferents malsons i inclús d’algun que altre somni.

Però en canvi, ell era feliç en aquelles terres. Tot va ser arribar-hi i no va trigar en trobar  feina. Una feina ideal perquè no havia de parlar massa, ell no dominava la llengua, i a més a més, comptava amb una clientela  amb  poques ganes de discutir. El treball era ben pagat, vivien bé, feia poc que havia comprat un petit piset i, així mateix,  un cotxe que l’havia pagat trinco a trinco. A Barcelona no havia pogut comprar-se mai res, durant els darrers anys només li havien sortit feines molt mal remunerades. A la darrera, treballava unes deu hores al dia, o més,  per només sis cents euros de mesada. Per contra, a Moscou treballava com a fuster en una empresa de taüts. Feien taüts a mida. De manera que quan es moria  algú, arribava el Robert amb la seva cinta mètrica i en un pim, pum, per aquí i per allà, s’ho apuntava en una petita llibreteta que duia a la solapa, i cap al taller per fer la caixa en un no res. Era una feina sense marge de demora, si un client tenia una capritxada d’una seda (setí, ras o qualsevol imitació) per folrar l’interior d’un color que per mil coses en aquell moment no hi comptaven, se les havien d’enginyar, no hi havia marge per retardar res, i el mateix succeïa si l’encàrrec era d’un tipus de fusta en concret. Com eren taüts de qualitat, fets a mà, podia utilitzar la seva creativitat per esculpir una fina sanefa de flors, plantes o animalets, també creus, crucifixos, i verges, al voltant de la caixa o a la tapa. Se sentia un artista. L’empresa on treballava n’estava molt contenta del Robert i des de la seva arribada, mai els hi havia faltat la feina. Robert sempre estava ocupat, treballava en silenci, i, sobretot, no tenia temps per pensar, i això li encantava.

Aquella nit, respondria. Després d’uns repetitius i llargs quatre anys, es va decidir, i li va dir- has de saber que jo mai faré cap pensament, per tant, ara et toca a tu-

Ella va obrir els ulls tota desconcertada, tot seguit empal·lidí, va empassar-se la saliva, i va callar,  però, és clar, no per sempre.