Als intel·lectuals antiindependentistes

19.06.2017

La deshonestedat intel·lectual comença quan abusem dels coneixements històric i filosòfic per desprestigiar l’adversari polític. La dialèctica es corromp quan aprofita la història i la filosofia —que en part la fonamenten— per esbiaixar la lògica. Si bé cal jutjar el present ideològic comparant-lo amb el passat, o sotmetent-lo a la llum de les teories i tesis de la modernitat, tan sols podem conèixer l’ètica d’una realitat present descrivint-la al màxim des del present.

Félix de Azúa i Mario Vargas Llosa

Els anacronismes conceptuals —eficaços per a l’agit-prop— desvirtuen la dialèctica: no són bons per a l’entesa intel·lectual i, a la llarga, són contraproduents. ¿Quantes voltes la gent d’esquerres emprem, estèrilment, els mots “nazi” o “fatxa” per a unes situacions que, amb propietat, no se’ls mereixen? Així mateix, descriure un present ideològic exclusivament des del present, autoreferenciant-lo, és molt perillós: la deshistorització d’una realitat política és una porta ampla per al totalitarisme. Per evitar la tendenciositat en les nostres anàlisis, hem d’intentar un terme mitjà entre el cas concret i la història cultural en què s’insereix, un límit de mesura que ha de conviure amb ambigüitats partidistes —el verí dels nostres prejudicis. L’encegament comença quan, conscientment, cultivem aquestes ambigüitats, un Rubicó que no hauríem de travessar mai. Perquè la primera víctima d’aquesta immoralitat és la intel·ligència, i ja ens va advertir Victor Klemperer que el primer objectiu del nazisme (i, de fet, de qualsevol totalitarisme) havia estat denigrar la intel·ligència, és a dir, l’esperit crític.

En contexts polítics febrils o intensos tenim més tirada a apropiar-nos dels referents ètics fent ús de la història i la filosofia, ja que ens puja la temperatura ideològica, sobretot entre els qui defensen —legítimament o no— l’statu quo i les posicions de poder que hi mantenen. Això és el que, en els últims anys, crec que té lloc a Catalunya —i a tot Espanya— entre els sectors contraris a l’independentisme, que són els que estan a la defensiva —no obvie en absolut les tares intel·lectuals dels sectors independentistes, però aquests les saben salvar millor, perquè en tenen prou de denunciar els dèficits i incompliments democràtics de l’Estat espanyol. Per combatre l’independentisme, intel·lectuals i escriptors de prestigi no dubten a manipular el coneixement històric (per exemple encotillant o simplificant els futuribles geopolítics, tan variats i tan a gust del consumidor), a comparar l’independentisme català amb els moviments totalitaris del segle XX, recalcant-ne l’alienació de les masses (orteguians a la carta, regeneren o estupiditzen les masses en funció de la seua adscripció nacional), a menysprear els escriptors independentistes (que són vistos com uns interessats o uns il·luminats), a atribuir inexperiència i amateurisme només als polítics independentistes (com si la classe política espanyola fos plena de llumeneres), a equiparar les lleis amb l’ètica o l’Estat de dret amb l’Estat nació vigent (grapegen Plató, Marx, Hobsbawm, Habermas o qualsevol clàssic del pensament), a identificar les maldats de qualsevol teoria política o filosòfica —per més abstractes que siguen— amb el cas concret de l’independentisme català per deslegitimar-lo, i fins i tot a escopir ridiculeses com ara que, per culpa de l’independentisme, la literatura catalana ha perdut qualitat (com si a l’Espanya castellana i castellanista visquessen un nou segle d’or literari) o que, a causa de les polítiques lingüístiques, s’han desplomat els índexs de lectura (com si no fossen baixos a València, a Sevilla o al mateix Madrid). Sobretot fan el ridícul quan teoritzen sobre nacionalisme, perquè aleshores se’ls nota que no han llegit ni un borrall del gran nombre d’estudis sobre nacionalisme que s’han escrit, pel cap baix, des de l’últim terç del segle XX —els uns usen esquemes marxistes obsolets, els altres espremen Ortega y Gasset o Unamuno, entre altres plomes nacionals, fins a la nàusea.

Són noms ben coneguts, merescudament llorejats, que no cal esmentar: periodistes, escriptors, investigadors, filòsofs o pensadors —que ostenten una obra sòlida— supuren un pensament tavernari a l’hora de defensar la legítima unitat d’Espanya. Veuen tots els defectes passats i futurs en l’independentisme català (o en qualsevol nacionalisme que no els convé) i amaguen o passen per alt la podridura del sistema democràtic espanyol —alguns semblen preferir una Espanya corrupta abans que un replantejament democràtic de l’espanyolitat. Ni se n’adonen, que la seua visceralitat —ben embolicada d’erudició— els resta credibilitat com a intel·lectuals —per més que tinguen carta blanca en els mitjans de comunicació on els llagotegen. Potser tothom estem condemnats, quan parlem de les qüestions nacionals o identitàries que ens afecten, a no passar de l’altura intel·lectual d’una barra de bar. Siga com siga, el distanciament entre el món cultural unionista i l’independentista és, ara com ara, quasi insalvable. Els qui apel·len al diàleg des del bonisme, a part de no calibrar bé la força dels processos històrics, no tenen en compte que, des d’un punt de vista intel·lectual, s’ha insultat i amenaçat massa, un paternalisme que no ha sabut justificar-se o no s’ha explicat bé a si mateix. La desitjada reconciliació —siga quin siga el desenllanç del procés independentista a Catalunya— haurà d’esdevenir-se en la pròxima generació. Jo no he estat mai un independentista de soca-rel —ho sóc de manera laxa—, però el to i el fons deshonests de molts intel·lectuals espanyols —catalans o no— defensant la legitimitat de la seua nació m’ha convençut que la idea vigent d’Espanya —que és històrica— cal esmicolar-la democràticament com siga. L’Espanya d’ara mateix és —en boca de massa intel·lectuals— un bou embolat rabiós, ferit en el fur intern, que ens fa córrer a la desbandada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Gran article en què es demostra que Ramon Ramon, a més d’un gran poeta, és un gran assagista i crític cultural.

  2. No sé què més han de dir els “intel·lectuals” espanyols per saber que no són intel·lectuals. Igualment, no sé què més han de fer els espanyols perquè un català no sigui independentista, tret dels masoquistes, és clar.

  3. En el Fons no deixen d’esser estomacs agraits, premis,reportatges amables,presencia als mitjans , si mes endavant tinguessin presencia preeminent a TV3 o prensa Catalans es Tornariam tan llagoters com ara, pero al inreves

  4. Córrer a la desbandada és el que ells voldríen, no, no, amb pit, collons i seny, molt de seny.

  5. No cal dir noms? Jo diré els de Llovet, Toutain, Valentí Puig i Puigdevall. Que escriuen al patufet progre i espanyolero de El País.

  6. “Noms ben coneguts, merescudament llorejats”… Depèn; potser alguns, sí, tot i que ja fa anys que no aporten res de res en gairebé cap àmbit de les lletres o del debat intel·lectual, social i/o polític; però uns altres… Amb tot, em sembla que “La desfachatez intelectual”, de Sánchez-Cuenca, ja els va retractar de manera magistral i no sé si cal insistir ja que això és donar-los uns mèrits i un protagonisme que no es mereixen. A més a més, seguiran erra que erra i tan contents: saben que els seus “arguments” són mediocres i que manipulen, però això no els importa. Pensem només en l’inefable Albert Boadella: en realitat, les seues posicions no són d’ara sinó de fa molts i molts anys: des de “La Torna” i molt abans, que ja se li veia el llautó malgrat que alguns encara li reien les gracietes i aixi ho vam assenyalar més d’un amb alguns companys dels altres Joglars. Però ell feliç i ben feliç perquè s’ha autoerigit un lloc especial en l’altar del martirigoli patrioter hispànic: sap el que fa i per què ho fa i n’és ben conscient dels guanys que això li reporta. Va ser l’home de l’Esparanza Aguirre en els teatres del Canal i, clar, que més s’hi pot esperar… L’article està ben escrit i és ben intencionat, però… en determinades ciscumstàncies i davant certes persones, els arguments no serveixen de res. Amb tot, gràcies per intentar-ho una vegada més.

  7. Els intel·lectuals d’aquell (i aquest) antic país són de “pinyó fixe”: un cop han començat a pedalar, no poden aturar l’esforç, la inèrcia del moviment els obliga a seguir o bé es clavaran la gran patacada.

  8. El primer problema dels anomenats intel·lectuals és el seu excés constitutiu: són aquelles persones que tracten d’aplicar la racionalització a tot allò que els cau a les mans. Aleshores, com que deixen o intenten deixar a banda elements tan bàsics i decisius com els mateixos sentiments o tendències irracionals dels humans a l’hora de jutjar qualsevol objecte del món, les relliscades són espectaculars. I ho són perquè s’autoenganyen pel que fa a la consideració que tenim de les coses, és a dir, s’entesten a passar pel sedàs de la freda raó la globalitat de la nostra suposada realitat. Aquesta visió esbiaxada du a concepcions i comprensions aberrants.

    En la qüestió independentista, si els intel·lectuals anti no s’autoenganyaren i ens donaren gat per llebre, s’adonarien que han de tenir en compte el seu inevitable sentiment de pertinença, tan evident com en el cas dels independentistes, que els influeix més que menys en el seu discurs pretesament asèptic.

  9. M’agrada. Potser – també- ja és hora que els intel·lectuals, artistes, escriptors Independentistes exposin la jeta i comencin a sortir al carrer – aixi, sí, corporativament en massa en alguna trobada per els medis amb música i tot …i no tanta signatura i signatura. Cara, llum i taquígrafs.