El 4 de juny de 2013 moria Rafael Marquina, arquitecte i dissenyador industrial i pare del setrill que no degota, també conegut com “Broc corb” (bon nom per a un setrill i magnífic palíndrom), del qual se n’han fet milers de còpies, diguem-li “homenatges”, alguns més afortunats que altres. Avui, quan es compleixen dos anys exactes de la seva mort i davant l’anunciat tancament de Vinçon, sembla molt oportú parlar del tan sovint menyspreat “disseny”. Perquè creieu-me, els objectes mal dissenyats semblen inofensius i no ho són. Ho paguem amb la salut.
Durant molt de temps vaig tenir a casa una pèssima imitació de la famosa cafetera Bialetti, d’aquelles que a Itàlia en diuen “machinetta”. Cada matí, quan abocava el cafè a la tassa, un rajolinet incontinent queia sobre les estovalles. Si parava una mica d’atenció, aconseguia que el raig de cafè anés a parar al platet. Instants més tard la gota que havia quedat al cul de la tassa era a la meva brusa acabada de posar. Això cada dia.
La llista d’aquests objectes és interminable
– Envasos “abre fácil”. (Quan hi posa això en realitat significa que heu d’haver acabat el Grau Superior de Mecatrònica Industrial. Correu, que el període d’inscripció acaba ja!)
– Tovalloles que no eixuguen
– Gots que es tomben a la mínima
– Ganivets que no tallen i forquilles que no punxen
– Cadires on no t’hi pots asseure
– Llevataps impossibles
Andròmines que et fan sentir mecànicament incompetent (O sigui que a més d’úlcera et deixen l’autoestima per terra).
Objectes amb els quals convivim diàriament. I ens hi resignem. I només quan trobem el mateix estri que fa la seva feina ben feta (un setrill que no degota, una tovallola que eixuga, un ganivet que talla i un got que no es tomba a la mínima), ens adonem que el disseny industrial en realitat té poc a veure amb si l’objecte en qüestió és maco o és lleig; que a banda que sigui estètic, innovador, durable i sostenible, el que de veritat importa és que FACI BÉ LA SEVA FEINA!