Algunes lliçons de Jaume Vallcorba

1.07.2014

Avui ens hem despertat amb la notícia de la mort de Jaume Vallcorba, que ens ha deixat a causa d’una malaltia. Recuperem aquest article d’Ignasi Moreta sobre l’última lliçó de l’editor de Quaderns Crema i Acantilado.

Jaume Vallcorba | © Sandra Ollo

Aquesta setmana Jaume Vallcorba ha clausurat el curs del màster d’Edició de l’IDEC que dirigeixen eficaçment, des de fa dinou anys, Javier Aparicio i Dolors Oller. Absent per malaltia, la seva lliçó de clausura ha estat llegida per Sandra Ollo.

Vallcorba ha parlat de llibres. De llibres que tenen tacte, que tenen història. Ha evocat la seva biblioteca particular, que conté llibres llegits en la infantesa, llegits fa trenta estius, llegits ahir o abans d’ahir… Llibres impregnats de taques de vi o de cafè, subratllats (¡sempre a llapis!), marcats pel rastre de lectures antigues o recents. Lector infatigable, Vallcorba ha evocat com la relectura d’un llibre li permet no tan sols rellegir, sinó també rellegir-se, perquè els llibres mantenen les anotacions de les primeres lectures, amb les quals el (re)lector d’avui no sempre està d’acord. La biblioteca personal és no solament el diàleg amb els difunts (Quevedo), sinó també el diàleg amb un mateix a través dels anys i les relectures.

Una editorial constitueix, per als llibres, una mena de marc (per cert, en un llibre il·luminador de Quaderns Crema, El contorn del poema, Pere Ballart ofereix una deliciosa reflexió sobre el marc), de clima comú, d’«aire de família». Vallcorba ha parlat del diàleg que els llibres estableixen entre ells quan formen part d’un mateix catàleg editorial. Els clàssics i els contemporanis es barregen sàviament en els catàlegs de Quaderns Crema i Acantilado: gosaria dir que els antics i els moderns sostenen no pas una querella, sinó un diàleg cordial.

La feina de l’editor, ha dit Vallcorba, ha de ser feta amb amor, però també amb discreció. La forma ha de ser transparent. No ho és quan falla (l’errata que enlletgeix la pàgina) o quan vol cridar l’atenció sobre si mateixa (ha donat l’exemple, claríssim, de determinades lligadures tipogràfiques). El bon tipògraf, però, sap que la seva funció és la de servir el lector, no pas la de posar el lector al seu servei exhibint un repertori de recursos tan cridaner com gratuït. L’única visibilitat, ha dit Vallcorba, que al llibre li és permès de buscar és la de la coberta a les llibreries, on el llibre ha de tractar de destacar entre els altres llibres (sense pagar cap tribut, però, a l’estridència).

Paraules sàvies, les de Vallcorba, avalades per una trajectòria exemplar de quatre dècades dedicades a l’edició. Quan Inês Castel-Branco i jo vam fundar Fragmenta, l’any 2007, els llibres de Quaderns Crema i Acantilado van ser, sens dubte, un model. Quan teníem dubtes sobre la caixa de text, l’interlineat, el cos de lletra, la compaginació dels índexs, la confecció de la pàgina dels crèdits i un llarguíssim etcètera (els dubtes, en el món de l’edició, són inacabables), la tendència sempre era la de mirar de reüll els llibres de Quaderns Crema i Acantilado, investigar «com ho fa en Vallcorba», un recurs que sempre ens ha permès resoldre eficaçment molts problemes. Per això Vallcorba és un referent: perquè el rigor i elegància formal de les seves edicions i l’encert en la configuració d’un catàleg viu fan que la seva tasca editorial sigui modèlica per a la resta d’editors. Per això, ¡gràcies, Jaume!

Del blog: Notes (im)pertinents d’Ignasi Moreta
També en castellà

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Et demano disculpes a la bestreta per la meva impertinència, però lamento molt la pèrdua d’ una gran persona de cultura com en Juame Vallcorba, en majúscules i de la cultura catalana, en particular.

    Ara em pregunto, i aquí rau la meva impertinència, continuarà l’ editorial Quaderns Crema ? i, òbviament, la mateixa Editorial El Acantilado ?

    Hi ha el relleu generacional, per tal de seguir endavant amb tot el que s’ ha fet i amb tot el que es pot fer encara ?

    Sincerament, parlo com a persona que estima la cultura, en general, i la catalana, a la qual pertanyo a la qual bec sempre que puc.

    Salutacions,

    Josep

  2. He tingut el privilegi de ser alumne del sr Jaume vallcorba Plana, allà per l’any1985. Les seves classes no eren només magistrals; eren delirants, divertides, interessants, sorprenents. Tres hores a la setmana s’anaven voalnt parlant de Baudelaire, de Pessoa, de Monzó ,que ja promocionava dins les aules…Vaig tenir el privilegi de compartir momets al bar de la universitat amb aquest home, que em va obrir una mica la porta de la seva vida privada. Passats els anys, vam trobar-nos unes quantes vegades per motiu laborals i sempre fingia, amablement, recordar-me. Gran professor, tot un senyor, divertit i genial. Gràcies per tot, Mandi.