Algú que vetlla per nosaltres

29.06.2012

Avui celebrem la reedició d’un llibre de poesia. Vetlla, de Jordi Llavina, darrer premi Octubre de poesia, ha estat un èxit de crítica i lectors i l’editorial 3 i 4 s’ha decidit a reimprimir-lo. És rar al nostre país que un llibre de poesia agafi prou entre els lectors per exhaurir-se. Passa amb els poemaris d’Enric Casasses o de Joan Margarit, però no és habitual, i per això avui li dediquem un speaker’s corner, amb articles de Marc Galofré i Roger Vilà Padró. També podeu llegir la ressenya que li vam dedicar en el seu moment aquí.

Llavina és un poeta de tarannà apassionat. El seu estil es caracteritza per estrebades d’incontinència. Una incontinència que a vegades es traduïa en una adjectivació barroca, fins i tot garrapinyada. En els articles que escriu a la premsa aquest mateix temperament s’esplaia en confessions personals que ens exposen aspectes molt íntims de la seva vida, sempre filtrats per la distorsió autobiogràfica. A Vetlla la incontinència i la confessió personal encara hi són, però estan ben canalitzats pel broc d’una mètrica cenyida.  També hi trobem el torrent confessional, digressiu i meàndric, però la naturalesa discursiva del poema narratiu és la més apte per contenir-lo sense que surti de mare. Jordi Puntí n’ha parlat a El Periódico i ho ha dit molt bé: “Vetlla és una reflexió íntima sobre l’absència, sobre les il·lusions que la vida ens va escatimant, però també amb recursos propis de narració: amb diàlegs, personatges secundaris, descripcions, paròdies i autoparòdies, ficció dins la ficció… En fi, bona literatura”.

A vegades les nostres virtuts, en excés, poden convertir-se fàcilment els nostres defectes. Contra l’excés de virtut només hi ha les exigències de la forma. I sí, Llavina ha trobat en el poema llarg la seva forma. Si fins ara havia alternat la poesia més lírica amb una obra narrativa que prenia la densitat de la nouvelle, amb Vetlla ha assajat la fusió d’aquestes dues inclinacions que l’havien dominat fins ara: la lírica i el relat.

La celebració de crítica i companys escriptors ha estat unànime.  Josep M. Fonalleras l’ha qualificat com ‘la joia oculta d’aquest Sant Jordi”. Manuel Castaño ha escrit a El País, que Vetlla “és una narració en vers que, amb una història d’amor com a pretext, exposa la funció il·luminadora que pot tenir la literatura en les nostres vides”.

Llegint Vetlla no podem obviar el poema inacabat de Ferrater. Però  aquí la influència està tamisada per moltes altres lectures. Ferrater és només un suport sobre el qual Llavina obeeix a la seva pròpia manera de fer. Sebastià Alzamora ho diu molt bé quan afirma a l’Ara que “Vetlla és un poema rotund, d’una maduresa que representa el contrari del decaïment, que revela en cada relectura les seves múltiples capes de sentit i els ensenyaments que l’autor ha assumit de mestres com Ferrater o el seu estimat Vinyoli. I que regala a mans plenes els motius del gaudi de la seva mateixa existència: veu ferma, versos memorables i dúctils, la fluïdesa de la vida quan troba el camí per representar-se a ella mateixa”.

Ja de ben jove, quan treballava a l’editorial Columna, Llavina va editar una antologia de poesia de l’experiència, en la qual va incloure poemes de Comadira, Margarit o Susanna. Passats els anys es pot dir que ell mateix és un poeta de l’experiència, tal com W.H. Auden entenia aquests termes. El filtre de l’experiència aquí és un llibre. Vetlla és també la lectura compartida d’un llibre, que amb els anys esdevé cíclica i incompleta. “El llibre com a talismà en què cristal·litzen totes les formes de l’experiència és una idea poderosa” ha escrit Lluís Muntada a El Punt Avui. “Al capdavall la literatura intensifica la vida, i viceversa. Matisat com les notes que vam escriure als marges de vells llibres i que avui amiden moltes de les nostres conquestes i renúncies vitals, Vetlla plasma l’obra d’un autor vigorós que mereix totes les atencions” .

“Quan reflexionem per arribar al fons del text ens adonem que l’objecte de l’amor del relat, la noia sense nom, no és altra que la poesia, l’art i la bellesa, tan difícil d’assolir, tan impossible de mantenir”, diu D. Sam Abrams a El mundo. Al final el tema de Vetlla és la poesia mateixa. Àlex Gutiérrez també ho ha dit molt clar a l’Ara: “Vetlla, parla del pas del temps i dels seus terribles efectes sobre les coses i les persones. Però parla també de la poesia i de les paraules com a grans dipositaris de la memòria”.

Per molts anys.

 

Jordi Llavina

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Bernat, m’ha agradat molt això de l'”adjectivació barroca, fins i tot garrapinyada”. Aquest “garrapinyada” em sembla que te’l robaré!

  2. Ostres, Jordi, m0’ho has tret de la boca, ‘garrapinyada’, quina passada!
    És bonic que et facin un article així, tan afalagador a una obra tan bella i alhora tan ben escrit, ple de referències a autors de referència.
    Me n’alegro molt per la literatura, doblement.