Albert Serra: El temps preuat

14.06.2017

A la superfície observem un Albert Serra amb ulleres de sol, el personatge polèmic. Però de la controvèrsia que emana de les seves paraules se’n pot extreure un fil de debat. No deu ser que, pitjor que la provocació, hi ha no fer res? Qui és i què fa, doncs, Albert Serra? En primer lloc, és un artista que es mou en el món de l’art contemporani. Que siguin aquestes paraules les que ens marquin el camí. En segon lloc, és el cineasta que, partint de la singularitat del poble, persegueix el temps preuat. Avui rep a Rubí el Premi Nacional de Cultura de la mà del CONCA.

Albert Serra

Catorze anys després de la seva primera pel·lícula, Crespià, the Film not the Villlage (2003), Albert Serra rebrà dimecres vinent el Premi Nacional de Cultura que atorga el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), guardó que comparteix amb el cantautor Raimon o l’actriu Emma Vilarasau, entre d’altres. Durant aquest període de temps Serra ha dirigit cinc llargmetratges —a més d’alguns curtmetratges— i ha col·laborat amb diversos espais d’art contemporani, des del certamen Documenta, el museu Pompidou o la Biennal de Venècia, representant Catalunya amb l’obra Singularitat (2015). En tots aquests espais Serra se sent legitimitat —en cas que li fes falta— a l’hora de fusionar, de la manera més precisa, les seves entrellaçades vessants de teòric i cineasta. Una obra com Els tres porquets (2012), un encàrrec de la Documenta de la qual no queda cap certificat material, esdevé la màxima expressió de la peça com a unitat autònoma, incontrolable i fugissera, com aquell moment que mai no tornarà, on al final el que compta és l’experiència viscuda i el procés de creació que la precedeix, amb la consciència que estàs concebent quelcom únic que acabarà desapareixent. D’aquells dies a Kassel només en resten una sèrie de cròniques escrites pel cineasta, reflexions sobre l’art i la creació basades en la lliure associació d’idees i sentits, mogudes per les seves inquietuds artístiques com a director, a les quals Núvol publicarà en format ebook, amb el titular Diari de Kassel. Aquesta concepció de la peça com a unitat espacial-temporal no queda oblidada en els seus films.

Sense anar més lluny, La mort de Louis XIV (2016) —Premi Jean Vigo— va néixer com un encàrrec del Pompidou, que consistia a dur a terme una representació en temps real de la mort del rei absolutista, amb Jean-Pierre Léaud dins d’una gran caixa fingint, en directe, la seva mort. De l’encàrrec que no es va acabar realitzant a una pel·lícula que va tirar endavant per la capacitat de mantenir un esperit que era fidedigne a la idea original, a l’estímul que concebé el projecte. O El senyor ha fet en mi meravelles (2011), pel·lícula que formà part de l’exposició “Todas las cartas. Correspondencias fímicas” realitzada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, una presentació simultània i juxtaposada d’un conjunt d’obres d’intercanvi entre directors geogràficament allunyats, però units per la voluntat de compartir preocupacions i punts de vista.

Com Picasso amb la pintura, l’esperit del “yo no busco, encuentro” —erròniament anomenat improvisació— es trasllada als rodatges dels seus films, aixecant les ales com una forma honesta en la qual desplegar el relat i prenent el vol a partir de les paraules i els gestos dels intèrprets —actors no professionals. O, si no, llegim el que diu Richard Brody a The New Yorker en referència a Vicenç Altaió a Història de la meva mort (2013), Premi a la Millor Pel·lícula al Festival de Locarno: “Parla prenent-se temps per pensar mentre esculpeix en l’aire florides gesticulacions, ben bé com si donés forma al sentit en idealitzacions corporals abans de verbalitzar-lo”. Albert Serra busca el sentit del temps, persegueix un ideal, el seu propi, i la fórmula utilitzada, gens tecnificada, gens mecanitzada, procedeix d’una voluntat sentida. De la contemplació d’aquesta voluntat, que no és més que ser fidel a un mateix, en sorgeix el desig, aquell que la velocitat i l’excés sembla haver corromput, però que som capaços de retrobar quan decidim aturar la mirada o, en tot cas, quan aquesta es creua amb el representant de l’exercici digne i lliure.

Albert Serra, fotografia de Pere Virgili

La llibertat que ha mostrat Albert Serra, la que sent amb ell mateix i d’aquí a la creació, s’ha anat desenvolupant en tots els seus films, i ha permès consolidar la seva obra en l’àmbit internacional, present en diversos festivals europeus, reconeguda —especialmente— pel públic francès i analitzada en cicles que porten el seu nom (Albert Serra: Divine Visionaires and Holy Fools, Tate Modern, 2015). Aquesta consolidació que porta el prestigi per nom neix de la singularitat de les seves propostes, la majoria d’elles adaptacions literàries, representacions mentals allunyades de la transcripció literal, per contra properes a l’esperit de l’obra. Pel·lícules que neixen d’una única idea impulsora i construeixen el seu camí sobre la marxa, al costat dels seus personatges, des de Quixot i Sancho fins a Dràcula i Casanova, passant pels tres Reis d’Orient, éssers mitificats, part d’un estat mental, que aquest cop tenen l’oportunitat de viatjar i observar com a simples mundans, passatgers errants, condició que els atorga una certa llibertat en la presa de decisions i, encara que sigui inconscient, serà aquest albir el que ens aportarà l’esperança de trobar els camins a seguir, si és que aquests s’acaben manifestant. Aquests personatges esdevenen humans entranyables perduts en l’horitzó del seu propi mite, envoltats d’una aura misteriosa, gairebé sinistre, quan la seva senzillesa entra en contacte amb l’èpica del relat que els precedeix, de la lletra posada en cos i boca d’éssers quotidians a l’espera de quelcom més gran. La desconstrucció de l’imaginari col·lectiu deriva en una atmosfera crepuscular, creant les seves pròpies regles a partir d’un registre que sorgeix des de baix, des de la particularitat que ens uneix i, al mateix temps, ens defineix com a individus. El mite arriba fins als nostres dies, i també el temor a la seva pèrdua.

Quan Albert Serra ens posa de cara al mite semblem recuperar certs matisos d’una recepció de l’obra basada en la fascinació i la puresa, també la ingenuïtat, com en la pintura o les primeres pel·lícules, quan de sobte es feien visibles aquelles històries que fins aleshores tan sols s’havien escoltat, llegit o imaginat. Els films Honor de Cavalleria (2006) i El cant dels ocells (2008), fins a arribar a Història de la meva mort, persegueixen una mateixa idea, fruit d’una voluntat i part d’un procés en marxa que, en paraules del crític Àngel Quintana, ens porta d’“una fidelització als temps morts i als plans llargs” —que deriva en una certa linealitat— a una major atenció a la “narració, la configuració dels personatges i la força interna de cada moment”. Així doncs, podríem interpretar la seva darrera pel·lícula, La mort de Lluís XIV, com una cúspide momentània on un espai comprimit al mínim, la cambra del monarca convertida en un univers aïllat i eteri, eleva els elements a la seva màxima, la superioritat de l’art i la bellesa, flotant en un temps inexistent que, a la vegada, ens encamina tènuement al final d’una vida. Gairebé com si el temps hagués restat congelat durant dècades, Albert Serra, amb la seva obra com a encanteri, decideix reprendre’l, tal com va succeir al regne de Kentz.