El menjador està ple

23.09.2012

Darrera la barra, i repenjada a la nevera, fa un glop a la cervesa que té mig amagada al costat de la cafetera. Feia dies que no veia el menjador tant ple. Les setze taules estan ocupades, i hi ha un grup de quatre persones que esperen, dretes, el seu torn.

Les dues televisions emeten les notícies a tot volum, i obliguen als comensals a aixecar la veu. Les portes de la cuina són obertes de bat a bat, i no només en surt l’habitual soroll de vaixelles, aigüeres i rentaplats, sinó que avui també deixen escapar una desagradable olor a fregit que mica en mica va guanyat terreny dins la sala principal.

Els clients de la taula tres ja s’han acabat el segon plat. Abans d’anar a recollir els plats i demanar si volen prendre postres, gira el rostre cap al rellotge de paret que hi ha penjat en una de les columnes centrals. Sí, la percepció del temps és relativa. Que lent que passa.

-Mireia

-Què?

-Vés a veure que vol el senyor aquell que volta per la taula cinc. Fes-lo fora.

Com sempre qui ha de donar la cara és ella. No fos cas que algú pogués pensar que el “jefe” és un mal educat. O un cabró.

-Què li passa?

-Doncs que des de que ha entrat ha passat per gairebé totes les taules. No se què vol ni que hi fa aquí, però a dinar segur que no ha vingut. Va, vés.

I es retira. L’ordre està donada.

-Perdoni, en què puc servir-lo?

És un home gran, d’uns 80 anys. Va despentinat, i porta una camisa beix tacada per la suor. Sembla molt cansat, balbuceja, i ha de repetir dues vegades la mateixa frase per a que la Mireia el pugui entendre.

-La meva filla. L’estic buscant. Ha sortit de casa fa molta estona i encara no ha tornat.

Té unes mans enormes, que li tremolen de forma exagerada. Ella li agafa entre les seves i prova de tranquil·litzar-lo. Sense deixa’ls-hi, travessen el menjador fins a un costat de la barra, on el fa seure i li dona un vas d’aigua, que ell engoleix amb avidesa. Al cap d’un instant l’home li ensenya la foto d’una nena de cabell arrissat, moreno. Deu tenir uns cinc o sis anys i seu en el banc d’un jardí. La imatge ha d’estar feta a l’hivern, perquè no s’hi veu cap flor. Al fons, hi ha una petita casa amb porxo. La foto, antiga, ha començat a perdre el color i està molt deteriorada.

-Que la coneix? Digui’m on és.

-No, ho sento, no l’he vist mai. Però és una nena molt maca.

-Sí sí, l’he de trobar, segur que…

La Mireia l’ha d’interrompre. Portava estona provant d’evitar-ho, però al final ha mirat de reüll al propietari de l’establiment, i tot i que les seves mirades s’han creuat només un instant, ell n’ha tingut prou per a fer-li saber que està enfadat, i que més val que es posi les piles. Així que li explica que està treballant, i li prega que l’esperi allà assegut, que descansi i que recuperi les forces. Que no es preocupi, que després l’ajudarà.

Moguda per un sentiment de culpabilitat, que per injust, la martiritza, es dirigeix amb celeritat cap a la seva zona. És un desastre. Té dues taules buides per recollir, tres que ja fa estona que esperen que els portin el segon plat i una parella a la qual encara ha de portar la carta. S’hi posa de valent, i treballant ràpid i amb destresa aconsegueix que al cap de poca estona ningú pugui retreure-li res, de manera que es relaxa i aprofita per a mirar cap a la barra. L’home ja no hi és, però té temps de veure com, amb lentitud i passes curtes, arrossegant els peus, creua la porta de sortida.

Sospira, i fa un cop d’ull ràpid al rellotge de paret. Són tres quarts de tres, encara queda més d’una hora per plegar. Això, si és que plega puntual, perquè el menjador encara està ben ple.

 

 

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Malgrat tot hi ha gent generosa i altruïsta que procura ajudar desinterasadament als necessitats: una paraula, un gest, un got d’aigua…poca cosa, però prou per a saber que som humans i hem de ser humanitaris. M’ha agradat, Albert.