Penjant d’un fil

16.08.2012

Avui, al despertar-me, la seva olor m’ha atrapat. Encara mig endormiscat, he caigut en l’error de pensar que ella era allà i, esbossant un somriure, he estirat el braç per acaronar-la i desitjar-li bon dia, però no he trobat sinó el buit que em va deixar. M’he incorporat sospirant i m’he quedat assegut al llit – el nostre llit -, amb la mirada fixa a la paret. Encara s’hi pot observar la marca on hi havia hagut la seva fotografia emmarcada… la última fotografia que tenia d’ella, que havia estripat en bocins en un atac de ràbia feia uns dies. A vegades, miro intensament la paret i intento dibuixar a l’aire la seva cara, el seu somriure, el seu nas…Però el cert és que cada dia la recordo menys i menys. El seu rostre s’ha anat esborrant de la meva ment i no puc fer-hi res per posar-hi remei. De sobte, he notat com se m’humitejaven els ulls i les llàgrimes començaven a lliscar per la meva cara. M’he deixat caure sobre el matalàs i he intentat refugiar-me entre els meus records més recòndits.

Va ser aquí, en aquest llit, on havíem passat hores i hores somiant i fantasejant què faríem amb les nostres vides, amb la nostra vida en comú. Teníem el pla perfecte: ella s’acabaria de llicenciar en Administració i Direcció d’Empreses i jo escriuria la novel·la més bona de tots els temps. Ha de ser addictiva no bona, que sinó després no en vendrem ni un exemplar, em recordava sempre entre rialles. Jo acostumava a dir-li que callés, que si posàvem la seva cara preciosa a la portada segur que en vendríem dos milions. I entre bromes i somriures, acabàvem fent l’amor. Així vam anar tirant durant un temps. Però els somnis i l’amor es van acabar esvaint. Els anys van anar passant, i ella treballava de recepcionista a una clínica dental i jo exercia mig de traductor, mig de noi dels encàrrecs en una petita editorial. A casa, les coses no anaven millor. Havíem deixat de viure per passar a conviure. Als matins pràcticament no ens veiem i a les nits els dos ens excusàvem en que estàvem massa cansats per intercanviar el mínim de paraules possibles. Però tot va canviar quan, un dia qualsevol més, vaig arribar a casa. No sé perquè ni com, però al posar les claus al pany vaig tenir la sensació que alguna cosa no rutllava. A l’entrar ho vaig entendre de seguida: havia marxat per sempre més. El menjador estava completament buit i a l’habitació només hi quedava el llit – sense llençols ni coixins – i una fotografia seva enganxada a la paret. Al costat hi havia una nota: “Espero que t’inspiri i que algun dia la puguis posar a la portada del teu llibre. Sempre t’estimaré.”

Quan ara la recordo, no puc evitar observar al meu voltant i pensar què coi he fet amb la meva vida. L’habitació continua igual de buida; les parets que anys enrere havien sigut blanques ara són pràcticament grises i la persiana, que ja porta mesos espatllada, està permanentment baixada de manera que l’únic que il·lumina l’estança és la solitària bombeta que hi ha al mig de l’habitació penjant d’un fil. Com la meva vida.