Al jardí de la tia Rosa neixen flors mortes

23.09.2012

Vam trucar a la porta de casa la tia Rosa cap a quarts de cinc de la tarda. La seva filla, la cosina Tina, ens l’obrí i no per esperar-nos l’abraçada fou menor: “Pugeu! Que la mare està impacient des que vau arribar ahir vespre al poble”. La Tia Rosa, una senyora d’uns vuitanta-cinc anys, alta, prima, negre de dol perenne, ens esperava al capdamunt de l’escala; el somriure de felicitat li vessava radiant de la cara. Érem colla: La meva dona, el meu fill, la meva filla i jo feia un parell d’estius que l’havíem visitada; el meu pare un cop l’any es deixava caure pel poble on, a més d’ella, hi vivia una altra germana i un munt de nebots. En canvi, el meu germà petit, la seva dona i els seus dos fills era el primer cop que visitaven aquelles contrades i coneixien, per primera vegada, tieta i cosins; el poble és a més de vuit-cents quilòmetres de casa i no ve de camí per anar enlloc. La tia Rosa ens omplí generosament de petons i estimades i enlairà, encara amb forces, el fill petit del meu germà; el darrer nouvingut a la família tres mesos enrere. “Passeu al jardí! Vinga! No us quedeu a qui palplantats!  He preparat arròs amb llet, merengues i la meva especialitat: Llaços de Sant Guillem”.

El jardí, situat al darrera de la casa, encarat cap la majestuosa muntanya de Penya Corada, orgullosa dels seus quasi dos mil metres d’altitud i folrada d’avets, estava mimosament cuidat, ombrejat per quatre o cinc pomeres, un cirerer i banyat per un acolorit mar de flors d’estiu per damunt de les quals, com vaixells, sobreeixien els esplendorosos rosers; aquell jardí era un acollidor niu de pau, de glòria i de felicitat.

La tia Rosa no cabia de joia i, malgrat tenir set germans –ella era la gran, com també  en sóc jo de dos-, nou fills i una munió de nets, s’escarrassava per nosaltres. Tot eren preguntes: com ha anat el llarg viatge; com està la vostra mare, si ja té parella; què fa l’altre germà que no conec, com us va la feina, els estudis, si sou feliços si…Tia Rosa volia condensar en un petit pot impossible molts anys de vida.

Ens asseguérem al voltant de tres tauletes curosament guarnides de dolçor i cobertes per uns finíssims tuls per aturar mosquetes, abelles i demés habitants fixes del jardí. La Tia Rosa era com una capitana, no parava de donar ordres a la Tina: “Mira que no els hi manqui res; que no quedin buits els plats. Nens, voleu suc de poma? Tina, posa-lis”. I no podies dir que no, als seus ulls devíem estar tots tant secs com ella. La vella dona seguí amb el protocol no escrit i tragué els vells àlbums familiars.

Per davant dels nostres encuriosits ulls sorgiren, rejovenits, tietes, oncles i cosins, ressuscitaren els avis i coneguérem, per fi, els besavis. Una fotografia desconeguda del pare, amb sis o set anys, ens picà l’ullet; la cara de murri ens era ben familiar…

Un oratge fresc davallà de la muntanya, creuà el jardí i sacsejà, suaument, la màgica i fràgil immobilitat de l’aire, i la tia Rosa, sense alçar el cap d’unes llunyanes imatges, i com qui no vol la cosa, preguntà al pare: ”Es deia Xavier el teu primer fill, oi Fèlix?”. I el silenci de les fotos ens cobrí a tots com subtil boira. “Sí”, respongué amb un fil de veu. “I es morí a la clínica als onze dies després de tenir-lo a casa, oi?”. “Sí”, llaviejà quasi inaudiblement el pare.

El meu germà i jo ens mirarem estorats; les nostres dones ens miraren perplexes a nosaltres i tots plegats esguardarem interrogativament al pare. “Papa!, La mama i tu vau tenir un fill abans que…?” “Hem tingut un altre germà?”. Els llavis del pare esdevingueren muts però el seu rostre delatava un esbós d’afirmació. “I com és que mai no ens heu dit res?, De què parla la tia ara?”. Aquell home fort, jactanciós -el qual sempre havíem respectat i admirat alhora- tremia més que les roses del jardí: “Coses de la vostre mare, li heu de preguntar a ella…”. “Com a ella? Què no hi eres tu també?”

El pare, per primera vegada als seus vuitanta anys, evitava les nostres mirades, els seus llavis es negaven a obrir la presó dels secrets; en mala hora sa germana havia badat boca. “És que hereu petits i no calia…”. “Sí, papa, érem petits, però d’això ja fa una pila d’anys i ara ja voregem a banda i banda dels cinquanta. Explica’t, papa! Que ja no som criatures, home!” Però el pare s’arraulia a la mateixa velocitat que s’esquerdava el mirall de la confiança dipositada en ell; així ens era impossible trobar la clau per obrir aquella, fins ara, desconeguda garjola.

La meva cunyada s’alçà i es dirigí cap al banc que hi havia sota el cirerer a donar el pit al seu fill; aquella no era la seva croada. Els grans seguien encerclant la tia Rosa i rient-li les gràcies que explicava de llur avi quan era com ells. El meu germà es llevà per ajudar la Tina a portar les llaçades de Sant Guillem; aquella història, de sobte, ja no l’interessava. Què més li donava tenir per davant dos germans que tres? La meva ment començà a rebobinar pel seu compte: Ara recordava una insinuació que un dia xiuxiuà l’àvia materna: “Fill, ta mare va tenir un nen abans que tu”. La resposta de la mare fou contundent: “T’àvia sí que desvarieja! Va ser ella la que tingué una nena abans que jo i que morí en el part quan la treien amb els fòrceps!”. “I, mama, com és que en el llibre de família jo estic inscrit com a segon fill i la pàgina del primer està en blanc?”. “Perquè… es devia equivocar l’inepte funcionari del registre…”. “Però, mama, si les dues pàgines estan encarades, bé havia de veure que la del costat esquerre era buida”. “I a mi, què carai m’expliques, fill! Devia ser un ruc i…prou!”. I en algú fosc i apartat recó de la memòria devia deixar desada aquella conversa fins avui.

Per primer cop vaig recelar del pare. Els seus ulls vidriosos, la seva trencada veu no suavitzaren la sensació d’enuig. “Per què mostres tant d’interès? –em preguntà. Per què ho vols saber? No canviarà en res la teva vida“.Perquè no vull sentir-me tractat com una criatura! –vaig respondre-li amb aspror. Perquè vull saber on és enterrat; perquè vull dur-li flors, caram! Perquè…-el pensament ja no es verbalitzà- perquè, potser, vull omplir el buit que m’ha produït el rebuig del meu germà mitjà des que em vaig casar amb la millor amiga de la seva joventut”. I les amoroses mans de la meva dona, com si em llegissin el cor, es posaren suament sobre el meu braç i a través dels dits sentí que em deia: “No remoguis el seu dolor, prou que haurà patit, pobre home! Ara no ve a tomb, Carinyo, deixa-ho estar”. El pare també s’alçà agraint, amb la mirada entristida, les mudes paraules de la meva dona; semblava que a la cuina mancaven braços…

Vaig atansar els ulls al boirós jardí, als rosers, el velam dels quals se l’havia endut aquell oratge. De menut ja sabia que les roses, a més de belles, eren plenes de punxes però, aquella tarda d’estiu, era la meva ànima la que restava esgarrapada davant d’un mirall trencat.

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

30 Comentaris
  1. Des de les primeres paraules el lector entra de ple al jardí de la tia Rosa. Un jardí ple de llaços familiars, d’un berenar exquisit, de paisatges magnificament descrits però, sobretot, el lector entra dins de profunds sentiment amagats que ens colpeixen, i ens fan reflexionar sobre el dolor de la pèrdua prematura. Un bell conte que transmet realitats sota el vel de la paraula ben escrita, sota el vel de la literatura. Magnífic!!!

    • Veig que tens fusta per a ser crítica literària, amb tu s’ha de filar prim per a no escriure de qualsevol manera i quedar-te sols amb l’anècdota. Sé que aniré a millor amb les teves paraules, aquestes i les futures. Molt agraït, Montse.

  2. el silenci de les fotos ens cobrí a tots com subtil boira… M’agrada, Feliu. Des de la sinceritat, únic camí per arribar a la veritat de les paraules.

    • Sí, Mar, les fotografies parlen a través nostre com si fossim els seus titelles, però la memòria és nostra i quan aquesta desapareix per sempre, perquè ningú ja no la recorda ni l’ha fixada en paper, les fotos esdevenen mudes i les persones que en elles surten són més que morts, són anònims fantasmes: “Qui eren aquests? on eren? què feien?…”. Silenci.
      Gràcies, Mar, per ensenyar-me a ser sincer amb mi mateix per a poder ser-ho amb els demés. Espero seguir aprenent amb tu.

  3. M’ha agradat el relat: Porta una certa intriga no desvelada acompanyada d’un llenguatge poétic on els sentiments se senten vius.

  4. És molt bó,Feliu! Ja saps que no sóc cap crítica literaria ni cap entenguda, tant sols dir-te que arrives al lector fàcilment. Descrius tot amb molta espontaneïtat i serenitat al mateix temps. Tens estil propi, m’agrada! Feliçitats!!

  5. Jo no soc critic i em costa molt dir alguna cosa més que, “m’ha agradat molt”. Peró ho intentaré.

    De seguit m’he trobat dins del ambient joiós i festiu i m’he sentit mol agust dins el jardí amb l’aire fresc de la muntanya, rodejat d’arbres i roses, un ambient bucòlic, que em recordà alguns moments de joventut primerenca, quant encara tens tota la família com es el cas i et sens protegit i estimat per tots, el que ve després ja es un altra cosa, mes profunda i que compromet ja, l’actitud o comportament del pare, en aquest cas. (la tieta, també que inoportuna, moltes vegades propi de la gent gran, no?).

    Molt bé Feliu, continua, i gaudeix del que fas, perquè així, crec que es de les poques maneres de fer gaudir als altres.

    • Per estrany que pugui semblar no sé com començar, Salvador. Desconec cóm va ser la teva primerenca joventut, sols capto que parles des del cor i m’arribes al cor i…això m’omple. Procuraré seguir fent-te gaudir en la mesura de les meves possibilitats en aquest difícil terreny de l’escriptura. T’estic molt agraït. Una abraçada.

  6. Tu saps, benvolgut Feliu, que jo ja coneixia aquest passatge , o millor dit, paisatge? de la teva travessa literària. Emprant un llenguatge culinari (un dels meus preferits) , et puc dir que m’ha delectat més que la primera vegada. No se si l’has macerat amb nous ingredients, però l’he trobat més saborós.
    Un acurat retrat familiar que plasma una escena que traspúa els sentiments de cadascún dels convidats…
    Al jardí de la tia Rosa, hi han altres coses a part de les flors!.

    • Sí, preuada MªGlòria, com ben bé dius tu aquest “paisatge” l’he “macerat” de la primera versió que vas coneièxer i viure personalment. M’alegra saber que, malgrat el gust agredolç de la narració en sí, s’ha tornat més saborós pel teu sensible paladar. Espero seguir deleitant-te amb noves menges, dignes del teu exquisit saber culinari. Un petó.

  7. ¡Excelente!. Siento no poder escribirlo en catalán, pero es que ante ese lenguaje lleno de exhuberancia descriptiva no me atrevo a estropear el encanto que produce con mi comentario.

    Aparte de la calidad descriptiva, los sentimientos están expresados con mucha intensidad y sinceridad y esto hace que el relato llegue a lo más profundo del lector y lo conmueva.

    • Gràcies, Javier. I no t’amuïnis per la llengua, l’important és transmetre les emocions, els sentiments, els pensaments que ens genera un relat i jo estic content que el meu modest conte (si no és una pretensió agosarada anomenar-lo així) hagi arribat al teu interior. Una abraçada i espero seguir “conmoverte”.

  8. He llegit un bon conte, molt ben exposat i narrat. Em fa talment l’efecte de que jo també hi era, allà, menjant Guillems!
    Allò que comença com una grata visita d’estiu, de sobte es converteix en una sacsejada.
    Fins i tot sembla que, per uns instants, les flors es marceixin i el sol s’enteranyini.
    Una frase llençada al vol per una vella irreflexiva colpeix un punt sensible.
    De l’astorament es passa, veloçment, a una sensació d’estranya incomoditat.
    Com una brossa que una revolada ha impulsat inoportunament dins de l’ull.
    I ara què? Algú segueix com si no hagués sentit res. Tant se val… ja fa tant de temps!
    Però un altre se sent com estafat, com mancat de sinceritat. Vol demanar explicacions.
    Però una sensatesa aliena tempera la ràbia pròpia. La trobada familiar segueix el seu curs.
    Xivarri i xerinola. Però, malgrat l’esforç de la conjuntura, ja res no serà ben bé igual que abans…
    A mi aquest relat també m’ha deixat un punt incòmode i intranquil. M’has fet patir, amic Feliu!

    • No sé si t’he fet patir perquè t’has posat en la pell del protagonista o perquè voldries saber com segueix aquesta història, però no esperava que ningú patis amb ella en aquests termes i aquest fet m’alegra perquè, a més de tu, Joan, no ha deixat indiferent a les persones de més amunt que també l’han comentat. Amb una de elles -Salvador Manresa- veig teniu un punt de contacte, la Tieta. S.Manresa: “La tieta també que inoportuna..d’altra banda propi de la gent gran”. Tu: “…una vella irreflexiva”. Bé, el meu personatge potser pot donar a entendre que és inoportú i irreflexiu, però si desenvolupés la història, o la continués, deixaria més clar que ho va fer aposta farta del silenci (o covardia) del seu germà, el pare del protagonista; ah! i ho va fer en públic per a que hi haguessin testimonis i no passés igual que a la pobre àvia materna, desautoritzada per la seva filla i mare del protagonista. D’altra banda, Joan, un dia m’hauràs d’ampliar aquest “incòmode i intranquil” que esmentes. Bé, res més Amic Joan, agraïr-te les teves paraules i animar-te a escriure, penso que tens emocions a transmetre i, coneixent-te, afegiria, també, valors. Un petó.

  9. Hola Feliu. Llegint aquest relat han aflorit sentiments i escenes de infantesa, de quan anàvem a Las Albaredas. També visitàvem a tiets i tietes dels pares. Els petits escoltàvem atents tot el que deien els adults i més d’una vegada sortia algún secret de boca dels més grans.
    A les hores no ho enteniem però la informació es quedava en la memòria i amb el temps i l’edat tot s’enten.

  10. Sí, Carme, a mesura que entres al món dels grans -que et fas adult- la memòria s’0bre com una aixeta i situacions del passat tornen amb significat, força i, de vegades, potser amb dolor.
    Gràcies per les teves amables paraules i records a Las Albaredas, una veritable càpsula del temps.

  11. Molt be. En la meva opinió aquest relat va de menys a mes en un ritme que t’enganxa poc a poc. Molts ens hi identifiquem en la ben narrada introducció de la historia i ens colpeja amb força en el seu desenllaç. A la fi ens permet relaxar-nos deixant un munt de sentiments demunt la taula. Seria molt demanar una “continuació”. Segueix aixi.

    • Doncs, Joan. No he pensat de fer una continuació encara que, estic segur, el personatge del fill voldria cercar les respostes que ha fet al pare; potser més endavant m’hi posi. Gràcies per animar-me a seguir.

  12. El que puc destacar del text, és el canvi que provoques en el personatge. Comences el text amb un ambient festiu envoltat de familiars i èssers estimats en el que ens hi volem quedar com a lectors. I de sobte, la foscor. El passat s’interposa entre nosaltres, privant-nos de la felicitat en el present. El personatge se sent enganyat i les preguntes enfosqueixen una escena festiva.
    Les paraules que fas servir per a descriure l’escena estan seleccionades acuradament.
    Enhorabona Feliu!

    • Agraït per les teves amables paraules, Anaís. És cert, cerco amb cura les paraules que vull fer servir, que siguin precises en el significat i en el matís. Diuen -i és cert- que la llengua (qualsevol) s’empobreix, que la tendència és a fer servir “comodins” generals. Jo procuro donar riquesa al meu lèxic (sinònims, etc); el risc, però, és que no se m’entengui i aquest tema de la comprensió també em preocupa. De què serveix escriure si el lector no entén plenament el que llegeix i ha de consultar constantment un diccionari? La lectura ha de ser fluïda sinó el lector abandona. Difícil equilibri aquest. Una abraçada.

  13. Amb la descripció del jardi, tens ganes d’anar-hi i poder gaudir de tot el que es descriu, fins i tot, pots sentir la remor de l’aire fresc, quina tarda mes perfecte!! però, ai las, surten les fotografies i tota la joia del principi desapareix amb la descoberta d’un gran secret. Genial!! ho he passat molt be llegint-ho.

    • Molt amables les teves paraules,Esperança. Em satisfà que t’ho hagis passat bé llegint aquest relat. Estic a l’inici d’una il·lusió personal que vull transformar en realitat i el teu nom m’anima a seguir endavant per a fer gaudir, també, a altres persones.

  14. ” la meva ànima la que restava esgarrapada davant d’un mirall trencat” quina simbologia tan bonica per explicar una emoció! Felicitats Feliu!

    • No és fàcil, no (si més no per a mi) transmetre emocions mitjançant comparacions, metàfores, simbolismes… és a dir, amb paraules escrites. Aquest text va patir unes quantes revisions fins que vaig quedar segur de que era això el que volia fer arribar. Els vostres comentaris, i també el teu, manifesten que m’he apropat. Moltes Gràcies, Maribel i Petons.

  15. Molt encertat el pas d’un conte, que aparentment comença com a sentimental i nostàlgic, a una història sobre secrets de família i mentides mantingudes en el temps. El punt de gir inesperat apareix suaument, amb la mateixa naturalitat que la tieta ho diu tot, sense cap consciència d’estar provocant un cataclisme en el protagonista, en la seva confiança en el pare i, pot ser, fins i tot,en la seva pròpia identitat perquè, de sobte, ha perdut el seu paper de primer fill. Molt bona la descripció de la jornada familiar, que ens despista i no ens fa presagiar el que estar a punt de passar. Bona història i ritme àgil, un plaer llegir-la.

    • Moltes gràcies, Eva, per aquest anàlisi més que no pas comentari. M’anima, perquè a l’Escola, més aviat és el contrari. Penso que, a més d’escriptora -i bona escriptora- també series una excel·lent crítica literària. T’estic agraït i espero seguir millorant.