Aixopluc

7.09.2012

Quan surt a bon pas dels grans magatzems s’adona que no hi ha retorn. Ara ja tot és imminència i sols resta esperar. És conscient que causarà una massacre i a pesar de la tensió que mastega se sent tranquil. Sap que el seu rostre ha estat gravat per un munt de càmeres de seguretat, però se li’n fot.

N’hi ha que titllen de covards els qui no se sacrifiquen com els màrtirs d’altres latituds. Ximpleries. Està convençut que hi ha una puresa en el camí que ara inaugura.

Pel que fa als innocents que són a punt de morir, el sistema s’afanyarà a prostituir-los de seguida. Pitjor és acceptar la condemna de la consciència.

Quan ensopega en travessar té un besllum de ridícul. Per un instant tot allò que ha estimat se li concentra en un punt de fuga més enllà d’aquests carrers.

S’hauria d’allunyar de la zona, però fa una xafogor tremenda i per alleujar-se entra en una fruiteria amb ventiladors que giravolten a tot drap. Només hi ha una noia que la porta a aquestes hores. Sembla avorrida però va fent, disposant la fruita a les caixes, ordenant els enciams.

Li resulta atractiva. Podria intentar seduir-la, s’hi veu amb cor. Li sembla propícia per festejar, per coartada.

I després té tota la pinta de ser una petita fera al llit, es diu, i de tenir ganes de divertir-se. Jo més aviat sóc un sonso, no em sé esbargir.

Ella hi sembla ben disposada. Coqueteja amb ell una mica, somriu quan les mirades es creuen i se’l mira quan ell no ho fa.

S’agafa uns préssecs i quan es disposa a pagar li demana a la noia si li resulta tranquil·la aquesta hora o bé s’avorreix. Més aviat això segon, no?

A pesar de la rialla extemporània que ella li adreça, pensa què passaria si acabés creuant amb ella el seu destí. Tants cops com s’ha fet la mateixa càbala. El vertigen de tantes línies que no s’han creuat amb la seva.

El temps passa més ràpid si no et mires el rellotge, li diu. Tot seguit es pregunta si l’haurà entès. Quan el tornarà a veure al telenotícies, les cames li faran figa.

De sobte el temps sembla haver-se aturat com si hagués ingressat en un altre pla. Altres en dirien un guinyol. No sap com, però s’esfondra.

Ella el veu empal·lidir i s’alarma. Maldestrament el convida a seure en unes caixes apilonades i li ofereix un got d’aigua. Ell li adreça un somriure estrafet. Quin mal moment per tenir un coup de foudre!

Clavell morenet, clavell de la meva vida, se li declara, amarat d’una suor freda i viscosa. T’estimo, t’estimo follament. Deixa-ho tot enrere i fuga’t amb mi.

Quina raó podria tenir ella per avenir-se a compartir el seu desesper? Però, inexplicablement, sent que ella li respon:

El règim de partició de béns tradicional d’aquestes contrades és anacrònic. A partir d’avui tot el que és teu em pertany. Jo també t’estimo, amor meu, he estat vivint en la indigència fins que has aparegut. Tindrem un munt de plançons que vivificaran la nostra vinya i només podràs tocar-me el cul un de cada quatre dijous.

Al camí ral, a prop de l’entrada, s’atura un landó conduït per un home granadet amb les espatlles arronsades i un barret fort. Els costa encaixar-se als seients, entre unes sis o set oques que hi renouegen i un bisbe amb mitra voluminós. Quan el carruatge arrenca a rodar, el paisatge que es desplega sembla sorgit d’una novel·la de les germanes Brontë.

Però hi havia d’haver una explosió, murmura ell sense gaire convenciment.

La núvia té un rostre banal i no para d’enriolar-se amb els esbatecs d’ales que es produeixen a cada sotrac.

Com és que estàs tan irritable, fill meu?, li demana el bisbetó mostrant-li les genives.

He perdut la partida, li respon ell.