Això era la Universitat (suposo)

11.12.2013

Quan a principis del mes de maig de l’any passat vaig rebre un correu d’en Jaume Subirana convidant-me a participar al seminari “Resistencialisme i normalització. Usos del passat i discursos culturals en la Catalunya contemporània” organitzat per la UOC en el marc del projecte “Funcions del passat en la cultura catalana contemporània”, difícilment podria imaginar que faria tanta sort. Al Jaume l’havia tractat poquíssim (un parell de correus fa anys) i no ens havíem saludat mai. Vam dinar al Lázaro, amb el Xavier Folch de testimoni, i em va explicar què pretenien amb aquella reunió que tenia el seu fonament teòric, crec, en les reflexions de l’assaig El malestar de la cultura catalana escrit pel seu col·lega Josep-Anton Fernàndez. Poques setmanes abans del seminari, que es va celebrar ara fa un any, rebia un correu de Joan Fuster Sobrepere —un altre professor de la UOC— dient-me de quedar perquè volia discutir sobre la comunicació que presentaria. Volia desenvolupar la reflexió articulada per Jaume Lorés i volia saber amb quin altre ideòleg del catalanisme catòlic podia establir una dialèctica.

Josep Anton Fernàndez | Foto Manu Manzano

Bé, un diàleg acadèmic d’aquesta mena, en el qual els interessos intel·lectuals dels uns i dels altres s’enriqueixen amb absoluta naturalitat, és, en la meva experiència, bastant rar. Raríssim, de fet. Jo fa anys pensava que la Universitat era això. Elaboració crítica de coneixement per tal de transmetre’l a una colla d’alumnes capaços d’interaccionar amb els ensenyants. La realitat és que la Universitat que jo he conegut gairebé mai és això. I precisament perquè aquest grup de la UOC era tan sa el dia del Seminari m’hi vaig sentir molt i molt còmode. I només va faltar descobrir que un altre integrant del grup —l’historiador Jaume Claret— era una mena de clon meu i, per acabar-ho d’adobar, a banda de ser una rata finíssima d’arxiu, era un lector compulsiu de les cròniques esportives de Diego Torres. Havia fet dòmino!

Acabat el Seminari, vaig escriure donant les gràcies i em van respondre proposant-me de vincular-me al seu grup. Vaig dir que sí, naturalment. I al cap de poc, el Dr. Joan Fuster Sobrepere m’oferia la possibilitat de ser consultor d’una assignatura que ell imparteix en el marc del Màster d’Estudis Catalans que aquest any ha estrenat la UOC. Mentrestant el Joan m’havia ajudat molt a escriure un article que es va titular “Matar a Cobi” i que és potser el més difícil que he escrit mai. En tot cas, donades les circumstàncies d’alegria per un freelance de la cultura com jo, calia ser molt ruc i sobrat per dir que no. I vaig dir que sí, ingènuament, sense saber res de res de la mecànica de funcionament de la Universitat.

La qüestió és que al llarg del darrer estiu, en diàleg electrònic constant amb el Joan, vam escriure la Guia de Lectura que constitueix la base informativa i interpretativa de l’assignatura “Història de la Cultura catalana contemporània: modernització i conflicte”. Més que un resum històric, l’assignatura vol enfrontar l’estudiant amb alguns dels debats oberts de la historiografia de la cultura a Catalunya. Ell va començar a fer la seva feina i, com que li tocava arrencar l’argumentació, va redactar les pàgines sobre la Renaixença. I per fonamentar allò que deia, va posar-me sobre la pista de Miroslav Hroch, un historiador txec que als seixanta va publicar un assaig comparant casos diversos de formació de nacions modernes. Hroch bàsicament estudia l’estructura social que possibilita la formació de nacions: qui integra i quan se suma al moviment nacional. A base de comparar casos, Hroch va establir que aquests processos seguien tres fases: A) descobriment de la cultura nacional per les lletres, B) agitació patriòtica i C) nacionalització de masses.

I aleshores, de sobte, amb aquesta plantilla interpretativa al cap, em vaig adonar que responia bastant exactament a la manera que jo tenia d’explicar-me la cultura catalana de postguerra i fins al present. I va ser amb aquesta idea al cap, jugant a tennis per correu amb el Joan, que vam anar donant forma definitiva a la Guia, un dels treballs que he fet dels quals més orgullós me’n sento perquè crec que hem aconseguit posar les bases per una interpretació nova i ajustada de com es va desenvolupar la cultura a Catalunya des de 1939 i fins a la consolidació de la democràcia. Palla autobiogràfica a banda, aquest és el projecte que exposarem demà dijous al matí al seminari “Institucions i identitat en la cultura catalana de la normalització”. M’agradaria que la Universitat fos això. Reflexionar conjuntament i descobrir, per exemple, que un ponent vingut del Regne Unit —Andrew Dowling— diu en un llibre seu exactament el mateix que nosaltres vam pensar, convençuts que havíem descobert Amèrica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. He leído su articulo en papel. El articulo me sugiere por oposición la critica el abandono de los “catalanistas de raza”. La elite de gente rica que un dia se sumaron al PSC. ¿Que puede mas ahora, nueva ideología, independentismo, nuevo sillón? Hay familias que tiene que mandar siempre? La lista del PSC se vaciara de apellidos catalanes? Les ha asesorado Arzallus? Que será un independentismo étnico, si lo fuera..
    Ahora que soy también, tengo que aceptarlo, charnego, desde cuando no sabia que venir de Bilbao a Barcelona a trabajar era emigración. Me asombraba en los 70 que los del PSUC decían que !! eran nacionalistas(¿?) Nacionalista un comunista? ahora igual unos socialistas ya no piensan en els altres catalans.
    ¿Es cierto que Mas ha dicho que Calders era “nuestro Mandela”?. Me tengo que mirar al espejo no sea que me haya tornado coloured.