Aigües llòbregues

12.03.2017

Aquest mes de març, Espai Literari publica un llibre de contes d’Ariadna Cañameras, Deslleialtats necessàries. Avui a Núvol teniu l’oportunitat de llegir-ne un en exclusiva: “Aigües llòbregues”.

Ariadna Cañameras | Espai Literari

Allà la muntanya no es desfeia a poc a poc en camps de cultiu. Allà una falla brutal havia partit la terra en dos en èpoques oblidades i la planura començava de sobte, davall un barranc llis que s’estenia per quilòmetres i quilòmetres. La prioritat del rei franc era defensar la franja estreta de terra al peu dels farallons que oferia els únics terrenys fèrtils de la marca, vulnerable cinta de regadius entre les parets gegantines de granit i pissarra i les ràtzies dels sarraïns i per a fer-ho li calien voluntaris. Les famílies que gosaven bescanviar la protecció de les muntanyes per la llibertat d’un alou de quatre hectàrees morien com mosques, però, tanmateix, per cada aloer mort dos en baixaven de les valls altes, atrets pel seu pamet d’autonomia.

Una guarnició cada deu quilòmetres, a la manera romana, protegia tant els aloers com les terres del fisc. I la vida dels destacaments, encaixats en les petites torres de guaita, era insuportable. Malgrat els ànims que els capellans magres de cos i fe pretenien fer brotar en les petites esglésies foscants; malgrat seguir vius i tenir un destí en temps d’incertesa; malgrat haver guanyat el cel. Hi havia gana, por i ferides. Polls i pesta i més gana i un avorriment infinit que només trencaven els moros quan volien botí i dones. Aleshores la ferida gangrenada i la mort lenta.

Es deia que els sarraïns rebien amb els braços oberts qualsevol home jove que es volgués convertir a l’Islam, sobretot si podia explicar per on rebentar la línia defensiva. I es deia que a l’altre costat de la terra de ningú, la màgia mora feia córrer l’aigua pels carrers i les dones eren belles, feien bona olor i servien pastissos de mel als guerrers. Tot i així, les desercions entre els homes del rei franc, atrapats entre les muralles de pedra i els seus propis vigies, no abundaven. Per anar on? No es podia arribar als primers assentaments àrabs sense creuar un bosc perdedor farcit de salvatgines, tenint per sola guia els vells camins llatins i les pedres del dimoni –encara més antigues– que cap maltempsada semblava poder enrunar. A més, a les guarnicions circulaven històries de dones blanques que infestaven aquell bosc i arrossegaven els bons cristians cap a l’infern o, molt pitjor, als llimbs de la mort en vida.

Una nit, dos nois van gosar. Van sortir com dues llebres, fent més soroll que una mula coixa. Eren nanos, tiges fibroses i afamades amb les orelles més amples que les galtes i les cames més llargues que l’enteniment. Estaven tips de fer llenya, treure brutícia i obeir tota mena d’ordres. I perquè la ignorància és atrevida i la sort ajuda els valents i també perquè no hi ha pitjor sord que el qui no vol sentir, ningú no els va aturar.

Dos dies van córrer i caminar sense trobar cap persona a la terra de ningú. Durava l’estiu de dies llargs i fred en retirada i ells parlaven en veu alta, desenfadats i sense por, eufòrics perquè ja es veien prínceps en palaus blancs, oblidats els polls i la merda de la torre franca. Jugaven entre els arbres i deixaven apagar el foc de matinada, criatures que caçaven ocells amb fona per llepar-se’n els dits i es creien invulnerables en un paradís recuperat.

Fins que van topar amb el riu.

Ai, el riu! Parlem del riu. No era un torrent d’aigües braves com els que ells havien vist a les muntanyes, que amb un tronc d’arbre es creuaven i llestos. Ni era un riu domesticat com el de les hortes del rei franc, que a base de guals i ponts de fusta obeïa com havien obeït ells. No, aquell riu encara era turgent de desglaç i de pluges de primavera, un braç d’aigua marronosa que lliscava en silenci entre dues ribes brutenques de lianes, troncs morts i joncs; llar de grues i ànecs salvatges que es van envolar quan els dos nois, esblaimats, es van aturar en sec a flor d’aigua.

Van fer l’única cosa que podien; anar seguint el curs de les aigües i encomanar-se a Maria perquè els posés al davant una manera de creuar a l’altra banda. Un, que era de muntanya, va dir que havien d’anar riu amunt i buscar un lloc on el corrent s’estrenyés i es deixés saltar per damunt. L’altre, fill d’aloer, va dir que convenia tirar avall fins que la llera s’eixamplés en aigües somes i poguessin creuar a peu. No es posaven d’acord i s’escridassaven i el paradís se’ls va enfredorir de cop, el sol amagat darrera una nuvolada i un vent punxant a l’esquena. Al final el xicot de muntanya es va imposar al seu company a força de convenciment i van girar cua i van pujar contra el corrent, esbufegant, cansats. Aquella nit, per primer cop des que havien fugit de la torre franca, es van agenollar i van pregar perquè se sentien perduts i després van dormir malament, destorbats pels mil sorolls del riu i les bèsties i l’aire, que no cessava. La primera llum els va trobar desperts, amb el cos baldat i l’esperit empetitit, però, empesos per la inèrcia dels seus somnis, van continuar endavant.

Quan va haver passat un dia més i havien perdut el compte de les vegades que havien baixat al nivell de l’aigua sense poder creuar, i tenien gana i ja dubtaven de la verge i tots els sants, el noi que havia volgut seguir riu avall es va plantar. Va separar les cames, es va posar les mans a la cintura i es va negar a continuar. Sabia que l’altre cediria perquè el veia flaquejar i també perquè era ell qui millor tirava amb la fona i aconseguia la teca.

Van recular. Parlaven poc i no reien i caminaven d’esma, la màgia mora esvaïda i l’esperança marcint-se i tres dies més tard, amarats de la primera pluja d’agost, van seure a terra, desesperats davant encara un altre replà traïdor del riu que no es deixava traspassar, i van claudicar per dins. Fins i tot sabent com sabien que els esperava el càstig dels desertors, preferien viure sense llengua que morir negats. Al capdavall només eren nanos, nanos amb les orelles més amples que les galtes i les cames més llargues que l’enteniment.

Sense dir res, el noi de muntanya va fer la volta i va començar a caminar de tornada i l’altre el va seguir. I va ser en veure’l des del darrera, a distància, que el fill de l’aloer se’n va adonar que aquell ésser que tenia davant no era un company. Només era una presa una mica més gran que un conill i tan sols li calia esperar a estar a la vista de la torre franca per tornar a recuperar un bri d’esperança.

Quan en va ser el moment, va fer voltar la fona tan ràpid com va poder. Un cop sec i un soroll gutural van recompensar la seva habilitat. La lloada habilitat d’un caçador de desertors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Genial!
    El relat et va enganxant in crescendo, per la descripció de les emocions i els seus canvis, fins al final, sorprenent, que et deixa estabornit.
    He d’afegir que la gran cultura de l’autora m’ha fet buscar, després de llegir-lo, algunes paraules que desconeixia per rellegir-lo més bé.