Ahir la vaig tornar a veure

13.08.2012

Ahir la vaig tornar a veure, al mateix lloc de sempre, esperant pacientment algú que sempre arriba tard. Em pregunto si és universitària, per l’edat semblaria que sí, si es tracta d’una noia completament independitzada econòmicament dels seus pares, si ha de demanar la beca per estudiar, si és d’aquí o viu en un pis d’estudiants, o si treballa…

No sé res d’ella, simplement és allà, esperant algú que sempre arriba tard. I cada cop que baixo cap a la universitat, la seva voluptuositat palplantada sobre unes sabates de color beix m’omplen plenament. Crec que m’he enamorat, no puc fer-hi res. És un sentiment irreparable, no me la puc treure del cap, cada cop que tanco els ulls veig el seu cos esvelt, la pell blanca i les galtes tímidament rosades de princesa de conte, els  cabells panotxes recollits amb una senzilla cua que es deixa caure per damunt de la clavícula i descansa sobre el pit, a l’alçada del cor, i els llavis pintats de color carmesí, i les ulleres de pasta negra i la mitja rialleta sempre acompanyada per unes dents blanquíssimes. Tota ella mostra una fredor esfereïdora però a la vegada sensual, i cada cop que passo pel seu davant, un formigueig em puja per darrere l’orella i em fa accelerar el cor fins a uns extrems que no pot arribar a entendre ni en Valentí Fuster; suposo que és l’amor, i aquest em matarà.

A cada passa que m’acosto, em sento un xic més infeliç. Ella palplantada mirant a l’horitzó es mostra superba i imponent sobre les sabates de color beix, les faldilles de coloraines sobre les seves cames perfectament alineades i la samarreta airosa de ratlles blaves horitzontals que deixa entreveure la tira dels sostenidors d’encaix negre. Sobre el seu braç hi reposa una bossa d’espart acuradament tancada; per protegir el seu coll un mocador de seda vermella que s’entrellaça amb un collaret llarg de perles marrons; a cada orella, una petita perla a conjunt amb el collaret, i al nas, un diamantet que dóna el toc de gràcia a tal bellesa. I jo passo pel seu davant, completament embadalit, avergonyit i emprenyat amb mi mateix per no dirigir-li ni una trista paraula.Cada dia és allà, entenc que ens coneixem, ni que sigui per repetició, entrecreuem mirades innocents, i tot així no faig res. Per què em nego a fer-li un cop de cap en forma de salutació o un aixecament tímid de mà que vulgui dir «bon dia, em pararia a dir-te mil coses però sóc un cagat i prefereixo veure’t en records i somnis que espero que mai s’acabin»? De fet, ho tinc complicat. No podré dirigir-me mai a ella si no aconsegueixo que surti de darrere la gàbia de vidre, dins un aparador de l’Stradivarius del costat de casa, camí a la universitat.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. M’ha agradat molt la descripció de l’enamorament i els patiments d’aquest jove q no es prou valent per fer un petit pas més enllà.
    Sobre el desenllaç final… bé, no seré jo qui gosi catalogar de més foll aquest amor impossible que un altre, potser també impossible, per una noia més “vivaç”.
    Gràcies!

    • Moltes gràcies, David!

      Estic d’acord amb tu, aquest amor impossible és més foll que un altre? Almenys amb aquest amor, el protagonista sempre la tornarà a veure, no la perdrà mai de vista (menys quan els de la botiga enganxin cartrons marrons als vidres per canviar la roba de temporada).

  2. les meves enhorabones! m’ha encantat!! al principi pensava que potser fins i tot jo m’enamoraria de tal bellesa descrita… però veient el que acaba sent, òstia! jo m’he l’he fotut contra el vidre de ple.

    jaja, et segueixo! una abraçada!

    • Núria, és fàcil arribar a caure atrapat per tal bellesa, els fabricants de maniquins saben el què es fan.

      Merci per llegir-me i, ara faré una mica d’autobombo, si vols, pots llegir altres coses meves a http://monmut.blogspot.com.es/ o per twitter @genisrb (i fins aquí l’autobombo, que a vegades es fa pesat i tot)

  3. En Genís Rovira és un jove latent talent de Navàs (el Bages), que si continua per aquest camí: buscar feines d’aquelles que es fan sempre amb l’esquena dreta (!) o fer-se capellà també podria servir, tindrà temps per pensar en les musaranyes i imaginar.
    I recrear-se, i compartir.

    Moltes felicitats pel premi Genís.

    • Moltes gràcies, Jordi, per les teves paraules!

      Aquesta feina encara no l’he trobat, però la veritat és que no descarto fer-me capellà, això sí, vivint una doble vida, al límit de la legalitat (o fins i tot fora) eclesiàstica.

      salut!

  4. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol