Jordi Graupera. Afers exteriors (1)

1.06.2012

Quan ets a Manhattan, fa mandra sortir de l’illa, però val la pena viatjar fins a Williamsburg si és per conèixer Jordi Graupera. Viu en un apartament al soterrani d’un edifici prop de Bedford Avenue, que és l’artèria principal de Williamsburg, per on circulen a peu o amb bicicleta joves estudiants que han posat de moda aquest barri. Graupera viu davant per davant del ‘Chrislane Esthetic Center’ i d’una perruqueria llatina que es diu ‘Mi nueva imagen’. La coincidència d’aquests dos rètols en una mateixa façana ja no resulta xocant, atesa la composició mixta del barri, de Nova York i per extensió d’aquest país cada dia més bilingüe.

Jordi Graupera m’ha citat a les 18.20h, una hora ben exacta i ben aleatòria, l’hora que et donaria, per exemple, un psicòleg. Quan entro a l’edifici, em crida des del soterrani i baixo les escales. L’home del subsòl és encara avui, després de quatre anys de viure a Nova York, un jove apassionat que pensa i parla cada dia en català. La seva connexió amb Catalunya s’ha mantingut musculada gràcies a les col·laboracions periòdiques que fa a Rac1 i La Vanguardia. I per la seva insubornable obsessió per repensar el futur polític de Catalunya, un país que ell veu abocat a la independència. “Jo no vull viure com va haver de viure el meu pare, que va haver de suportar una existència indigna”, diu Graupera. “Els catalans hem repetit cíclicament un mateix esquema des de la guerra de Successió. Després de la derrota de 1714, la primera generació calla, subsmisa. Això val també per la immediata postguerra. Després, ve una segona generació que, sense abandonar aquest silenci, s’entrega a la industriositat i acumula riquesa. Però no deixa d’actuar amb connivència amb el poder opressor. És una generació que fa bondat. Finalment ve la tercera generació, la que vol fer la revolució. Som nosaltres, els que creiem en la independència amb la mateixa fe dels catalans que als anys trenta van creure en la república. Per a la nostra generació la independència no és una quimera, sinó una qüestió de dignitat.”

Graupera fa el doctorat en filosofia política a la New School for Social Research de Nova York, una universitat de molt prestigi en l’àmbit de les ciències polítiques. Hi ha gent que potser no coneix aquesta institució, però li sonarà el nom d’Hannah Arendt, que va ser una de les figures més reconegudes de la New School. Graupera no creu que plantejar l’escenari de la independència sigui avui una ficció política. Encara que visqui a tres mil quilòmetres de Barcelona, viu lliurat plenament als afers interiors. I disposa de fonts i informacions que els que vivim al rovell de l’ou no tenim. Graupera ho té coll avall i vol treballar per construir un consens que faci possible un escenari d’independència sense que el país es trenqui en dues meitats, que és la por que es té al Palau de la Generalitat. “Hi ha dies que friso per tornar. No vull viure la independència del meu país de lluny estant”. I parlem del soroll cavernari que es generaria si efectivament es convoqués una consulta. La pressió ambiental en contra seria molt alta. “El referèndum es guanyaria sí o no depenent de la participació. Amb un 60% de participació podria sortir un sí. Amb un 80%, en canvi, tindríem les de perdre”.

Abans de marxar, en Jordi em regala un llibre que té sobre la taula de la cuina, Up in the Old Hotel, de Joseph Mitchell, un dels escriptors més gloriosos que ha donat la revista The New Yorker.  “És el Josep Pla de Nova York”, em diu donant-me aquest volum de més de set-centes pàgines que recull gairebé totes les cròniques que Mitchell va publicar sobre aquesta ciutat. El treu d’una pila on té altres exemplars del mateix títol. “El regalo compulsivament”, diu. “En vaig donar un al Quim Monzó i va al·lucinar”. Al programa El convidat que li va dedicar l’Albert Om hi ha un moment en què Monzó apareix llegint un llibre al sofà havent dinat. És justament l’exemplar de Up in the Old Hotel que Graupera li va regalar.

Graupera porta una camisa virolada amb tot de quadres de colors. Mitjons de color verd. Colors alegres i cridaners. “He après que aquesta mena de roba no la puc posar a la maleta quan torno cap a casa. A Barcelona la gent no té la tolerància d’aquí. Si vas vestit amb una camisa rosa, ho troben estrident”. És a punt de fer les maletes i volar cap a Barcelona. D’aquí a dues setmanes es casa amb la seva nòvia, una noia catalana que viu amb ell a Williamsburg. Ella ja és a Barcelona, però el Jordi s’ha hagut d’esperar uns dies fins que el sastre li acabés el trajo de casament. Ell té un sopar amb uns amics a Queens, i sortim junts de casa seva. Un taxi l’espera a la porta. Jo vaig a buscar el tren que m’ha de tornar a Manhattan. La perruquera de ‘Mi nueva imagen’ està treballant el pentinat d’una senyora. Li farà un nou look. El Jordi tampoc no serà el mateix home quan torni, ja casat, a aquesta casa de Williamsburg.