Afers exteriors (i 3)

3.06.2012

Mary Ann Newman ens convida a fer el brunch a casa seva. Ous pochés esquitxats amb caviar americà.  Hi coincidim amb Juan José Lahuerta i Imma Jansana, que es presenten amb una macedònia esplèndida.  Lahuerta és Professor d’Història de l’Art i de l’Arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, però des del gener d’enguany ha estat ocupant la càtedra de del Centro Rey Juan Carlos I de España de la Universitat de Nova York. Lahuerta declama aquest càrrec acordeònic que li han donat amb una certa ironia. La seva càtedra està adscrita al departament d’espanyol de NYU. No fa gaire hi van organitzar un homenatge als brigadistes de la Guerra Civil i  el centre Juan Carlos I es va omplir de banderes republicanes. Lahuerta és autor d’un llibre deliciós, titulat ‘Destrucción de Barcelona’, un títol que hauria de ser de lectura obligatòria per a tots els polítics i urbanistes de Barcelona. ‘Destrucción de Barcelona’ ha estat publicat i reeditat dins el segell editorial Mudito & co., que el mateix Lahuerta dirigeix. Mentre fem el brunch, Juanjo Lahuerta em fa reviure el bon record que tinc del seu llibre. La capacitat per alternar referències cinematogràfiques i literàries amb llocs determinats que tots tenim presents. Tant pot parlar de la Numància de Cervantes que Georges Bataille i companyia van traduir i representar durant la Guerra Civil com de les pel·lícules americanes dels anys quaranta i cinquanta, que aquests mesos ha estat descobrint gràcies al canal de Turner Classic Movies.

Imma Jansana és arquitecta. Ens explica el seu últim projecte, que acaba de rebre el premi europeu d’espais públics, que ototrga el CCCB. Jansana ha dirigit la restauració de l’espai històric del Turó de la Rovira. La restauració ha permès recuperar l’espai agrícola subjacent a les bateries antiaèries de la República i les traces del barraquisme de la postguerra. El Turó de la Rovira és un dels punts elevats de Barcelona, des del qual la Barcelona republicana es va intentar defensar dels atacs aeris instal·lant canons navals. Mai no van aconseguir tombar cap avió, però van ser les primeres bateries antiaèries de la història, de la mateixa manera que els refugis antiaeris de Barcelona es van anticipar als que van haver de construir a Londres uns anys després. Imma Jansana ha recuperat també els estrats superposats que hi havien deixat les barraques. “La restauració s’ha fet com una restauració arqueològica, preservant totes les capes de la història”. diu Jansana. “Fa l’efecte d’una petita Pompeia”, hi afegeix Lahuerta.

Som al final del brunch. Mary Ann Newman parla també de les traduccions que fa i que voldria fer i ens ensenya un poema que acaba de traduir. Ens dóna permís per reproduir-lo aquí. Acomiadem aquesta sèrie d’Afers exteriors amb un poema que Joan Maragall va escriure l’any 1891.

 

 

Sending flowers

I see flowers and think of you. I will have some

delivered to you on the sweet path of everyday.

They will fill the road ahead of me with fragrance

that later by your side I will smell.

 

Delightful to have them there before us,

when the time comes for me to speak of love;

as I bow my face toward the flowering vase

I will lift my eyes to your smiling face.

 

You will choose a vivid bud,

and pin it to your breast,

and with the graceful bend of a swan

you will curve your neck to smell it.

 

The moist touch of your warm breath,

and the constant stroke of your lovely ardent face

will set the leaves of the rose on end

and it will gape wide in desperation.

 

As you play, you will still half-laugh; yet when

you see my covetous gaze shift

from you to the flower and back,

your trusting smile will freeze in flight.

 

Mary Ann Newman amb les obres completes de Maragall

 

Enviant flors

Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les

a tu pel dolç camí de cada dia;

que omplin d’aromes davant meu la via,

després a vora teu vindré a olorar-les.

 

Grat ens serà tenir-les davant nostre,

a l’hora de parlar de l’amor meu:

vers el gerro florit baixaré el rostre,

tot alçant els meus ulls al somrís teu.

 

Tu triaràs una poncella encesa,

al damunt del teu pit la clavaràs,

i, amb moviment de cígnia bellesa,

arquejant el teu coll l’oloraràs.

 

Al sentir l’alè tebi amb què la mulles,

al frec constant del teu bell rostre ardent,

la rosa adreçarà totes ses fulles

i es badarà desesperadament.

 

I encara em mig riuràs; mes quan me veges

de tu a la flor, mentres jugueu aixís,

moure l’esguard, guspirant d’enveges,

fugirà en sec ton confiat somrís.

 

1891