Ada Colau i la banalitat del bé

Dos oficials de l’exèrcit espanyol s’acosten a Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, amb la intenció de saludar-la. Són a l’estand del Ministeri de Defensa al Saló de l’Ensenyament. Allarguen la mà i ella, tot corresponent la salutació, els diu: Ya sabéis que nosotros, como Ayuntamiento, preferimos que no haya presencia militar en el salón porque creemos que hay que separar los espacios.

En aquesta frase —que podeu sentir en aquest vídeo a VilaWeb— hi ha continguda tota una manera d’entendre la política. També és una mostra sorprenent —cada cop menys— d’incultura política i demagògia. A l’alcaldessa de Barcelona les distàncies curtes —on hom se la juga— se li posen malament i sospito que ens té reservats grans moments i millors titulars fins a la fi del mandat.

Colau parla como Ayuntamiento. Si fa més de dos-cents anys va passar de moda allò de ‘l’État, c’est moi’ per una via força expeditiva, avui no podem acceptar que ningú s’apropiï de l’Ajuntament. Una hipotètica futura república també hauria de ser això, la res publica. La cosa pública de tots. Ells no són l’Ajuntament ni l’han conquerit, tan sols el governen. No és una patinada, és una forma de pensar i actuar que contradiu —teòricament— l’esperit que diuen defensar i que molts compartim. Aquestes maneres són pròpies de la vella política i entristeix veure-les a la nova.

Colau diu que prefereixen —espero que no parli en plural majestàtic— que no hi hagi presència militar. L’alcaldessa és demagoga perquè no li reca pas que al Saló de l’Ensenyament hi hagi ofertes educatives que col·lideixen frontalment amb el seu ideari. És el cas d’escoles de negocis com EAE Business School, que fa poc ha endegat una campanya publicitària amb l’eslògan ‘El lado business de la vida’. Oh, yeah! La campanya desprèn aquella petulància tan pròpia del nou ric. També hi són presents la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Internacional de Catalunya, l’Institut Químic de Sarrià o la Universitat Abat Oliba CEU, exemples d’oferta formativa, pública i privada, sens dubte allunyada de les tesis econòmiques de Barcelona en Comú.

No li hem sentit dir ni piu envers una formació econòmica als antípodes del seu ideari i tampoc recordo que hagi dit res de l’ensenyament de les pseudociències. Un bon exemple és la Fundación Europea de Medicina Tradicional China, present al saló, un cartell rere el qual s’amaga un lucratiu negoci basat en la superstició. La UIC tampoc es queda curta en la seva oferta per aprendre a aixecar la camisa.

Colau tanca la seva patinada olímpica amb una demostració de boira mental: ‘hay que separar espacios’. Ja entenem què vol dir o, si més no, què se’n desprèn. A causa d’un passat tràgic, sinistre i criminal, la nostra societat no té en gaire estima el seu exèrcit. A altres països amb els que habitualment ens comparem la situació és ben diferent: tant a Gran Bretanya com a França l’exèrcit és una institució present a la societat, reconeguda i estimada, fins i tot pels partits d’esquerra. No per això britànics i francesos són bel·licistes, tan sols reconeixen un encaix lògic i entenen que l’exèrcit no és sinònim de guerra. Un exèrcit, als països civilitzats, es té per si de cas i el seu espai és amb la resta de la societat, no al marge. Alienar-lo és perillós i la història del nostre país ho demostra.

A Ada Colau li rellisca que al Saló hi hagi escoles —públiques i privades— on ensenyen les tesis econòmiques que ens han dut a la crisi i no li molesten les institucions privades que ensenyen bruixeria als més incauts però en canvi l’Exèrcit li fa nosa. Les tres branques de l’Exèrcit espanyol —com la de la resta d’exèrcits moderns— compten amb una oferta formativa prou àmplia que va molt més enllà de fer servir armes. L’Exèrcit forma enginyers, controladors aeris, operadors de radar, mecànics, experts en logística, sanejament i gestió d’emergències, entre d’altres especialitats. Aquests professionals, després, tenen sortida al sector civil.

S’ha preguntat mai, Ada Colau, on van aprendre a volar molts dels pilots dels avions en els que ha viatjat? S’ha plantejat mai on han après a fer la feina molts dels militars professionals que ajuden en tasques humanitàries arreu del món? Sap la líder de Barcelona en Comú que l’Exèrcit espanyol, malgrat el seu sinistre i lamentable passat, és una de les institucions que més èxit varen tenir —al marge de l’escola— en combatre l’analfabetisme en aquest país a mitjans del segle XX?

Les escoles de negocis i les de bruixeria tenen dret a oferir la seva formació perquè vivim en un Estat de Dret amb llibertat de pensament, consciència i expressió, els mateixos drets que té qualsevol que vulgui emprendre una carrera militar. El mateix dret que té el Ministeri de Defensa a oferir-li, com a institució pública pagada per tots nosaltres, formació reglada i sortides professionals. Ens agradi o no tothom té dret a conèixer tota la oferta legal i reglada. La democràcia implica respectar la diversitat d’opcions i opinions, també aquelles que ens repugnen. La igualtat que molts reclamen s’aplica a tots, o no s’aplica.

No veureu cap militar en actiu replicant Ada Colau. L’alcaldessa sap que l’Exèrcit és un objectiu fàcil, evident, enorme. No cal massa punteria per quedar bé amb la militància i els simpatitzants. M’agradaria veure-la dient que ‘al Saló de l’Ensenyament no hi vol escoles de negocis per allò de separar espais’.

La bucòlica i perillosa banalitat del bé

L’Exèrcit espanyol no és cap sant de la meva devoció; el seu passat és negre, l’ideari polític dels seus integrants encara arrossega sinistres rèmores —no massa diferents que la de molts ciutadans i polítics— però l’evolució que ha fet aquests últims quaranta anys és admirable. Jo preferiria viure en un món sense exèrcits, no perquè ‘no m’agradin les armes’ –una frase la banalitat de la qual retrata qui l’empra— sinó perquè significaria que un munt de coses funcionen molt millor que ara.

Les guerres no s’acaben eliminant armes i exèrcits moderns; tribus africanes, amazòniques o de l’actual Oceania es maten amb armes tant rudimentàries com les dels nostres avantpassats de fa 150.000 anys. Cartaginesos i romans apreciaven molt els serveis dels foners balears, capaços de matar un home a gran distància tan sols amb una fona i una pedra. Una guerra a pedregades i cops de garrot no és moralment millor que una guerra amb avions i carros de combat, tan sols és menys mortífera. Hannah Arendt ja ens va ensenyar que dins de persones aparentment normals s’hi amaga una enorme capacitat de destrucció. És aquí on tenim feina. Quan l’haguem feta els exèrcits desapareixeran per innecessaris però mentre hi hagi una persona capaç de convèncer uns quants conciutadans de destruir un altre grup humà, hi haurà eines malauradament necessàries, si més no des de la més estricta legítima defensa.

La banalitat del bé de molta de la ‘nova política’ és inquietant i perillosa perquè es basa en l’exercici de la demagògia i en una praxi fonamentalment inculta de la gestió de la res publica. En això no calia innovar, ja teníem grans especialistes. La manca de capacitat argumentativa d’Ada Colau comença a ser la prova que per a governar cal quelcom més que estar molt indignat, ser molt bo, tenir molt bones intencions i tenir —suposadament— la raó.