Acorador

10.10.2012

Amb Acorar, Antoni Gomila intenta posar d’acord tot un poble a través d’un text dinàmic i versàtil, afinar un concepte de pertinença que fa ja molts anys que s’ha perdut i dur-lo cap al camí de la immortalitat, el camí dels mots i la paraula eterna, perquè si els mots moren, mor el concepte i, encara que no es cregui, mor també la persona i, amb ella, el poble.

D’entrada l’autor/actor ens confon interpretant amb mestria un guió mamat des de la primera fins a l’última paraula. No es dispersa ni dubta perquè el text és ell mateix, la seva història personal. Les frases flueixen i disparen directament a la raó i al cor de manera indestriable. I ens vol confondre perquè fila la seva teranyina amb la seda de les matances, un art ancestral que a Mallorca és quelcom més que un dia de feina i companyonia, sinó que són les “nostres” matances. Aquest dia destapa els secrets més profunds de la família mallorquina, del poble mallorquí. Tots els rols estan predeterminats, tothom sap què ha de fer (fins i tot el que no ha de fer res), la madona va atrafegada i mana, però té cada detall a punt, el “pater” calla i atorga i va fent, i el jove festejant (ai, el que festeja!) calla, atorga, va fent i aguanta les bromes i envestides amb l’esperança que un dia no gaire llunyà algú ocuparà el seu lloc. Tot arriba.

Toni Gomila, autor i actor a 'Acorar'

Antoni Gomila està sol, vestit de feina. Un monòleg, tal vegada, és la màxima expressió de la consciència humana. Gomila recita allò que pensa, allò que sent allà dins, ben endins de la seva ànima. És mallorquí d’arrel i es nota. Es nota perquè coneix el desencís de sentir-se part d’un poble que va perdre el camí i encara no l’ha trobat, d’un poble que demana perdó per existir i que tendeix, una i altra vegada, a l’autodestrucció. Som o no som? A estones, a rauxes, ara sí, ara no. Aquí hi ha el quid de tot plegat, allò que Gomila vol descobrir i destapar perquè l’espectador en tregui la seva pròpia conclusió.

L’escenografia i els efectes audiovisuals són gairebé innecessaris, perquè l’actor no necessita d’ajut per desentrellar el fil d’un monòleg parit per ell mateix, però acompanyen amb desimboltura el quefer. S’enfronta al text de manera decidida i enèrgica, amb passió mesurada i una dicció impecable. El principi és genial, perquè de tot d’una et fa un tast del que serà tota l’obra. “A ca nostra, en entrar, xitam” diu. Els mallorquins som molt de ca nostra, de lo nostro, i no volem saber res dels altres, ni catalans, ni forasters, ni alemanys, ni moros, ni res de res. De ca nostra, però, (ai, las!) llavors no sabem viure sent nosaltres mateixos. Curiós.

A poc a poc, Gomila ens va esgranant les matances, allò que té amagat dins el pap i que fa temps que vol treure. Se’n va d’aquí d’allà, tocant temes costumistes i aprofundint en la identitat col·lectiva i individual. Perquè aquí hi rau l’essència. Sí que és una obra molt gràfica on molta gent s’hi pot veure reflectida (sobretot, els qui encara fan matances), i tampoc no hi manquen les rialles, però qui en surti pensant en ganes de fer matances o esclatat de riure segur que necessita veure-la unes quantes vegades més. En canvi, qui en surti amb un sentiment d’indignació cap a ell mateix i cap al poble al qual pertany no va gens desencaminat, la qual cosa no vol dir que no la pugui tornar a veure.

Twitter de Francesc Rosselló: @franrossello