Abraçada mortal

20.08.2015

El desconegut està dret, a l’altra banda de la foguera, esguardant-me. L’observo a la llum de les flames: és un home jove, pàl·lid, sec, rar. M’ha dit ben convençut que és la Mort i m’ha prohibit que el toqui; deu haver embogit.

Fa cinc anys que sobrevisc a l’apocalipsi inexplicable que ha devastat el planeta i els humans, que es devoren com caníbals, i en fa dos que la meva dona va morir enfebrada. Des d’aleshores que estic sol; bé, fins a aquest matí, que ha aparegut aquest guillat.

Tot ha començat en despertar-me. Ell seia sobre una roca a certa distància. M’he alçat ràpid, l’he encanonat amb la pistola de quan era policia i just abans de disparar m’ha dit, sorprès:

– Em pots veure?

I m’he frenat, perplex.

– Que si et puc veure? No sóc cec…

– És que no m’hauries de veure si jo no vull.

– Què és, un truc per distreure’m?

– Si fos això… He tingut prou moments en dos anys. Sóc la Mort i tu, el darrer humà.

M’ha deixat atònit; l’únic humà a part de mi i està grillat.

– Si volgués –ha continuat–, només insuflant-te l’alè als narius, moriries a l’acte.

M’ha explotat una rialla i he abaixat l’arma.

– Tens el cervell girat o què?

– No em creus? –m’ha dit lúgubrement–. He estat jo qui s’endugué la teva dona cremant de febre.

– Ens devies espiar…

– Vaig ser jo qui es va endur d’un tumor la teva filla d’onze anys abans del caos.

No m’ho esperava.

– No sé com ho saps…

M’ha interromput de nou:

– No m’escoltes: jo sóc la bala, la febre, el tumor… la Mort.

És foll, sens dubte. He fet una passa per redreçar-li el cervell d’un calbot, però ha botat enrere, com empès per un llamp. “No te m’acostis!”, m’ha cridat. I així fins ara, que vespreja. I allà està ell, dret, a l’altre costat del foc, esguardant-me.

– Escolta, tu, saps molt bé que qualsevol dia moriré infectat, d’accident, de…

– No. He mort tot bacteri i virus; mai no patiràs cap accident ni et podràs suïcidar.     Viuràs per sempre, i jo, amb tu.

No me’n sé avenir. Continua.

– No ho entens? Si mors, ja no tinc raó d’existir i a mi no m’espera cap cel, com creieu els humans.

– Au, vés! Tu també creus en una llum al final d’un túnel, com exclamà la meva filla tot delirant abans de morir? “Papa, veig una llum!”

– No sé què hi ha darrere meu, jo sempre esguardo de cara a vosaltres.

– Va, deixa-ho estar. Acosta’t i farem més suportable la nit.

– T’he dit que no. Si vols, duc més llenya; faré el que calgui perquè visquis. Em convé.

Li segueixo la veta. No és perillós, només li manca un bull, o dos.

– D’acord. Saps on la guardo? És una mica lluny.

– Sí.

– Jo m’allito, estic cansat. Espero que no m’ataquis a traïció; si m’has de matar, que sigui lluitant.

– Tranquil, no et llevaré la vida; m’hi va l’existència.

S’allunya. Tinc una mala pensada. Tapo amb una flassada uns parracs i m’amago en un racó. Quan torni, creurà que dormo, li saltaré al damunt i s’acabarà la ruqueria que ell és la Mort. Ja ve. Mira el jaç. Posa la llenya al foc. Salto. L’estrenyo fort contra el pit com no he abraçat mai ningú i caiem sobre les brases! M’escridassa: “Malparit, em mates!” Matar la Mort, quina estupidesa…

Quin mal al cor! On ets, tu? M’enlairo com el fum! Veig el meu cos cremat a baix; tot minva! Ja no sento dolor! Em xucla una foscor de túnel i veig una llumeta que s’engrandeix! L’aspiració s’atura. Suro ingràvid en un cel brillant i s’apropa una verge bellíssima. Deliro, com ma filla…

– Papa, ja era hora!

– Anna? Ets… tu, filla?

– Sí, papa, sóc jo; vinc a rebre’t. Fa dos anys que t’esperem.

– Dos? Qui?

– Jo, la mama… tots. Només hi manques tu. Anem, dóna’m la mà.

– No entenc res. A qui he abraçat, jo, fa…?

– A ningú, papa, a ningú de carn i ossos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

55 Comentaris
  1. M’imagino la situació d’aquella nit en un món devastat, la llum de la foguera, la figura esquelètica de pell cendrosa… Crec que si m’ho imagino és perquè l’autor, Feliu Torrents, ho ha sabut explicar.
    També m’encanta l’antítesi que conté aquesta història: que sigui la mort la que vetlli per la vida!
    Molt interessant!

    • Gràcies, Imma, per la paraula que m’has regalat: “antítesi”, i aquesta paraula, que jo no tenia verbalitzada, fou la idea inicial:: què faria la mort quan ja només quedés un únic ser viu -un humà- a tot el planeta?

  2. El conte d’en Feliu Torrents ens transporta a un futur apocalíptic i a una situació trascendent per a la Mort personificada. Aconsegueix que empatitzem amb la por d’allò que més por dóna a la Humanitat; en aquest contrast radica el mèrit de l’autor. La història és potent i les paraules li fan justícia.

    • Sí, Isabel, el marc havia de ser un “futur”, o més concisament un món post apocalíptic, però en una perspectiva diferent a la desenvolupada a les novel·les “El mecanoscrit del segon origen” i a “The road”. Agraït que hagis trobat la història potent.

  3. He trobat molt potents les frases “Si mors ja no tinc raó d’existir” i sobretot, “Em convé”.
    Crec que has desmitificat molt bé la mort tot obligant el lector a pensar.
    Que planer seria que la mort es presentés cara a cara i buscant conversa…
    Enhorabona!

  4. La mort de la mort, això sí que és l’apocalipsi. Un conte on tohom mor i malgrat això té un final feliç, molt enginyós. Felicitats

  5. La mort vulnerable, bona venjança. L’escenari trasbalsa i el diáleg proposa un punt de vista nou. S’agraeix el toc d’humor negre. És una història que fa pensar i que es queda per no marxar.
    Enhorabona.

  6. Molt bé. Feliu! Segueixes avançant curosament pels camins de l’escriptura. El teu segell és inconfusible. Et felicito!

  7. Sempre m’han encantat els contes post apocalíptics, però encara més si els has escrit tu.
    Felicitats Feliu!

  8. Feliu. Bon dia de retrobament amb l’escriptura.!!

    Bona tria temàtica de la història que vols presentar.!! Una història amb bon argument sobre la vida i la mort que obre tantes preguntes e interrogants als humans tan difícils de comprendre i acceptar.

    Sempre he tingut la sensació que les històries que encetes generalment quant escrius, queden curtes (deu ser bon senyal això). Ha partir del final d’aquesta, veurem l’inici d’una altra?, que tanqui el cercle de l’impensable sobre la vida, la mort i el més enllà.??

    Una abraçada.

  9. Una mica negrós però sens dubte ben escrit. Llàstima que sigui curtet i no t’hagis entretingut una mica en la trobada dels dos personatges. M’ha fet pensar en aquella meravellosa pel·lícula, El Séptimo Sello de Bergman, en aquell diàleg tan lúcid que manté el Max von Sydow amb la mort.

    Felicitats Feliu!!!

    • El relat és curt per exigències del concurs : 3.600 caràcters amb espais; la versió final (amb vuit esborranys-correccions previs) en té deu mil i escaig. Així que em vaig veure obligat a reduir-la en dos terços; de fet a reescriure-la. En aquesta versió llarga m’hi vaig poder entretenir una mica més en la trobada dels dos personatges i en la descripció de l’entorn (post)apocalíptic. Vaig tenir present dues novel·les, citades en la contesta a una altra lectora-comentarista, la pel·lícula que esmentes i d’altres que tocant aquest tema, pero no volia repetir l’esquemà: “humà que vol prolongar la seva existència -o ser immortal- fent una juguesca amb la Mort o venent-se l’anima al diable”. Vaig voler girar la truita i que fos la Mort la que volgués la Immortalitat i vetllés per la vida del darrer ésser vivent. I. com que no volia que fos un monòleg, el darrer vivent no podia ser un bacteri, havia de ser un humà per a poder interactuar amb ell. A la fi, però, el Destí és el Destí i ho és per a tothom, Mort inclosa.
      Gràcies, Mercè.

  10. M’ha agradat molt el relat. Com està escrit, la història que explica, les sensacions que transmet. M’he quedat amb ganes de llegir més.

    • Bé, Eva, com he dit a la lectora anterior, el conte base és més llarg. D’alguna manera haurem de saciar aquestes ganes. Agraït que en vulguis més.

  11. M’ha semblat fascinant el relat!! Els diàlegs plens d’incredulitat i escepticisme amb un final magnífic!!

    • Carmina, t’agraeixo molt les teves paraules i que t’hagi agradat aquesta petita història. Gràcies.

      • No és un tema fàcil després de segles de literatura, ben bé està tot “dit”, per sort sempre queda la pròpia mirada i aquesta és única, com ens deia la Mar Tomàs. Agraït, Àlex, per les teves paraules.

    • Complicat sempre d’escriure sobre la mort. Un conte que tracta un tema altament angoixant d’una manera prou lleugera com perquè la història no se t’atrevessi i faci igualment efecte impacte. Fa pensar, i això és bo.

      • Com tu saps, la literatura no hauria de ser neutre, anodina; quan escrivim per a ser llegits hem de transmetre alguna cosa: un plaer estètic, emocions, misteri…, fer pensar. Si el meu relat t’ha fet pensar, n’estic content. Gràcies, Anna. I espero un dia tornar a llegir-te.

  12. Tal com apuntes éste curro como sintetitzat. Percebo el teu estil que en aquesta ocasió ha canviat d’escenari pero impregnat de la teva personalizar.Per mi traspua desesperança. Enyoro el Feliu de viva veu que en la seva magia dialéctica emociona al personal i causa admiración. Avant

    • Noi, les històries que s’expliquen de viva veu són difícils de traspassar-les a escriptura. De viva veu gestualitzes, canvies el to de veu, acceleres o pauses les frases; és a dir, acompanyes la narració d’elements paraliteraris que no saps com passar a paper. Són registres i medis diferents i cadascun té les seves tècniques narratives. Gràcies per les teves paraules, Jesús, i pels ànims.

    • Intueixo que devies escriure des d’un mòbil o una tablet, i no sempre surt com des d’un teclat d’ordinador. No passa res, la intenció és el que val. Gràcies de nou.

  13. Gràcies per un relat fantastic…la millor companyia pel meu cafe. M’he quedat amb ganes de més…

    • Que tots els teus cafès matinals d’aquesta setmana i més enllà estiguin tan ben acompanyts com ho ha estat el meu conte amb l’aroma de les teves paraules. Gràcies, Trinidad.

  14. M’ha encantat, està molt ben escrit i sobre tot et fa entrar en l’historieta i a mesura que el vas llegint, t’hi vas trobant.
    I el que trobo molt original és que la Mort per primer cop a l’història no pugui matar, per que si mata es mata a ella mateixa per ser l’últim humà.

    Felicitats Feliu

    Graciel·la

  15. M’agrada moltíssim la idea en la que has basat el relat :). M’ha enganxat! Bona idea per a dessenvolupar una historia.

    • Com que ben be ja està tot explicat des dels temps dels grecs clàssics, s’han de buscar girs nous, idees noves, mirades personals per a escriure històries que atrapin. Agraït, Núria.

    • Interessant idea, Carmina: “matar la pròpia mort”. El personatge humà del conte no ho fa conscientment, n’està convençut que l’altre és un que s’ha trastocat per les circumstàncies extremes d’un món desolat. Seria un bon tema per a un altre conte on, conscientment i voluntària, un humà -fos el darrer del planeta o no- desitgés carregar-se la pròpia mort.
      Moltes gràcies, Carmina, per aquesta suggerent idea.

      • Ostres, Matilde, disculpa’m!!! Acabava de rellegir el conte de la Carmina Vallverdú i el seu nom se m’ha colat en lloc del teu, i per dues vegades!!!!; però on tenbia jo el cap!! : Volia dir: “Interessant idea, Matilde: “matar la pròpia mort”…

        Moltes Gràcies, Matilde… no sé què m’ha passat. Ho sento.

  16. M’ha agradat moltíssim!! He estat atrapada per aquesta història.
    Això de poder matar la mateixa mort… molt original, per què no? No sempre ha de sortir ella guanyant 🙂

    Felicitats i gràcies!

    • No es coneix gaire, però per damunt de tots els déus, àngels, herois… els antics col·locaven El Destí (els medievals entronitzaven La Fortuna, que ve a ser el mateix) i ja podia ser Zeus, Atenea, Aquil·les, Sòcrates, Lucius Minicius Natalis,… tots estàvem i estem abocats a seguir i complir el (nostre) Destí. La Mort tampoc no se n’escapa; encara que no ho vulgui s’ha de dur el darrer humà i per una vegada no guanya; és la fi de la seva existència, el seu Destí. Agraït, Cèlia, i espero que l’atrapament tingui continuïtat.

  17. No sé si me ha gustado este cuento; tengo sensaciones ambiguas. Por una parte lo encuentro muy macabro y demasiada ciencia ficción para mi gusto y por otra parte tiene un “guión” muy original. La idea de que la muerte no quiere matar la última persona es realmente interesante.

    • Encara que no plou sempre a gust de tothom i que no sempre contentes a tots els lectors, gràcies per les teves paraules, Brigitte.

  18. No ho entenc, Feliu. Ho has tornat a fer. Una historia molt bona que has de llegir fins el final. I m’ha agrada per com planteges la posició de la Mort davant l’últim esser viu, i per la incredulitat e infantessa que sempre acompanyen a l’home. Incredulitat perquè és impossible que ell sigui l’últim i l’altre la Mort, i incapaç de contrastar la informació abans d’actuar. I infantesa per “Nen, no faixis això que es dolent”. Vas i ho fas a la primera ocasió. Enhorabona