Abduccions alienígenes

27.09.2012

Ja a finals del segle XIX es comencen a produir els primers albiraments massius d’objectes voladors no identificats en terres nord-americanes. Es coneix el cas, per exemple, d’una amplia onada de visions d’aquest tipus registrada de costa a costa dels EEUU entre novembre de 1896 i maig de 1897. Alexander Hamilton, un congressista de Kansas, explicava de la manera següent la seva visió justament l’any 1897:

“Ens va despertar un soroll entre el bestiar. Em vaig aixecar pensant que potser el buldog estava fent una de les seves trapelleries, però en arribar a la porta vaig observar, totalment astorat, un dirigible descendint lentament sobre el terreny de pastura de les vaques… Es tractava d’una nau en forma de cigarreta, possiblement de noranta metres de llarg, amb un habitacle a sota. L’habitacle estava fet de cristall o algun altre material transparent. Estava brillantment il·luminat per dins i tot es veia amb claredat: l’ocupaven uns dels éssers més estranys que mai hagi vist. Garlaven entre ells, però nosaltres no vàrem entendre ni una sola paraula del que deien. (…) Restàrem muts de sorpresa i de por. De cop i volta, un soroll va atraure la seva atenció i van dirigir un dels focus cap a nosaltres. Quan ens van veure, van encendre una espècie de motor i una gran roda de turbina d’uns nou metres de diàmetre, que girava lentament sota la nau, va començar a brunzir i la nau s’enlairà lleugera com un ocell (…)”[1]

A partir dels anys cinquanta, després de mig segle de guerra i pànic mundials, aquest fenomen visionari es torna a disparar, però des d’aleshores el relat de l’albirament d’ovnis afegirà un nou i impressionant matís que, fins al moment, mai havia glossat cap testimoni: l’abducció alienígena. El relat d’abduccions conforma, per ell mateix, tot un gènere, podríem dir que documental, amb una temàtica, un estil i uns girs argumentals ben propis. El que pretenem en aquest breu article, sense ànim d’enfangar-nos en discussions sobre la realitat o la falsedat de les abduccions, és prendre els relats dels abduïts com la prova d’una experiència estètica sublim d’acord amb la definició que proposaren d’aquest concepte filòsofs com Kant o Schopenhauer.

De Kant ens interessa especialment la idea del sublim terrorífic, exposada en les lacòniques i variades Observacions sobre el sentiment del bell i del sublim (1764) que, al nostre entendre, és on caldria situar estèticament el tipus d’experiència narrada pels abduïts. Tal i com ens la va descrivint Kant, es tracta sempre d’una vivència que commou, acompanyada de «cert terror o també malenconia»,[2] d’un inenarrable estremiment interior. Quasi tots els abduïts entrevistats al llarg de la història coincideixen en afirmar que fou una vivència llindar amb la mort; també aquesta característica ens permet adscriure les abduccions en l’experiència del sublim terrorífic. A més, diu Kant, «un llarg espai de temps és sublim (…) si se’l considera en un avenir incalculable, conté quelcom de terrorífic».[3] Totes les experiències d’abducció tenen lloc en un espai i en un temps inabastables, s’ha de suposar que a milers de quilòmetres llum de la Terra.

Transcrivim, però, un cas recent d’abducció. El que segueix l’he extret del documental Enlevés, dirigit per Stephane Allix en memòria al psiquiatre de Harvard John Mack, que dedicà els últims anys de la seva vida a entrevistar persones que deien haver patit raptes alienígenes, arribant a increïbles i controvertides conclusions. Randy, l’abduït, explica així la seva experiència:

“L’habitació es va emplenar de llum, com si entrés per tot arreu… no em podia moure… i vaig veure aquells quatre éssers, criatures, anomena’ls com vulguis, eren diferents, com d’una altra espècie, diferents a nosaltres. Van entrar a l’habitació… no sé com van entrar a la casa…és com si haguessin entrat a través de les parets…és difícil de creure… podia veure’ls al costat del llit, eren quatre, un estava molt a prop de la meva cara, a uns quaranta centímetres…no podia moure’m i a més estava terroritzat… aleshores em vaig girar cap a ells, per lluitar, ja saps, per defensar-me… fins aleshores no havia pogut moure’m… estava paralitzat per la por… (…) Em pensava que em volia matar… aleshores em va tocar el coll i tot el meu cos va quedar paralitzat… vaig deixar d’escoltar-los… després els vaig tornar a sentir… feien un soroll… com elèctric… un bombolleig… i va ser com si allò s’hagués apoderat del meu cos físic… i després del meu esperit.”[4]

Vegem ara la definició que aporta Schopenhauer del sublim: (…) quan els objectes, les eminents formes dels quals ens conviden a la seva pura contemplació, tenen una relació hostil davant la voluntat humana en general, tal com aquesta es presenta en la seva objectivitat, i són adversos al cos humà, al qual amenacen amb tota la seva irresistible prepotència o el redueixen al no-res enfront sa incommensurable grandesa, però l’espectador no dirigeix la seva atenció envers aquesta relació hostil (…) sinó que s’entrega únicament al coneixement i contempla aquests objectes temibles per a la voluntat com un pur subjecte avolitiu del conèixer, captant únicament les seves idees alienes a tota relació i aturant-se de bon grat en la seva contemplació, elevant-se així per sobre d’ell mateix, de la seva persona, del seu voler i de tot voler, aleshores el pren el sentiment del sublim.[5]

En quasi tots els detalls, la terrible història de Randy s’adiu amb la noció del sublim de Schopenhauer (cos paralitzat, capacitat volitiva anul·lada), menys en un punt, per altra banda, gens menyspreable i que cal tenir ben en compte: l’abduït mai acaba de desinteressar-se del tot per l’aspecte hostil de l’alienígena. Això fa pensar en una experiència del sublim anòmala, que podríem anomenar del límit, ja que el rapte estètic no s’acaba de produir de forma absoluta; en els casos d’abducció el subjecte sembla elevar-se per sobre «d’ell mateix, de la seva persona, del seu voler i de tot voler» sense que, tanmateix, desaparegui del tot un cert instint de supervivència que impedeix la dissolució absoluta de la consciència en la contemplació de l’objecte, com si la presència real de la mort transfigurés l’experiència contemplativa en una visió potencialment activa. Aquesta possibilitat real de morir converteix el fenomen de l’abducció en una experiència estètica més enllà de la estètica, comparada amb la qual «la descripció d’una tempesta furiosa o la pintura de l’infern per Milton»[6] semblen inofensius i ridículs contactes amb el sublim. Amb l’abducció el subjecte no s’enfronta a una petita mort o mort simulada, sinó a la potència mateixa de la mort. En aquestes experiències la llum hi juga un paper essencial. George Adamski explica així l’encontre que tingué amb una nau extraterrestre i amb els seus tripulants el 1952:

“(…) Algunes ràfegues de vent eren bastant fortes per moments i feien que l’embarcació trontollés. Quan passava això, el sol que es reflectia sobre la superfície de la nau produïa uns primes de llum preciosos, com els d’un diamant fumat (…) La coberta de la nau tenia forma de cúpula; un anell d’engranatges o pesades volutes enroscades rodejaven la paret lateral a la base de la dita coberta. Aquesta també brillava com si hi passés energia a través seu.

(…) Aleshores, per primera vegada, em vaig adonar perfectament que em trobava en presencia d’un home de l’espai -UN ÉSSER HUMÀ D’UN ALTRE MÓN!- (…) La gràcia de la seva forma ultrapassava qualsevol cosa que hagués vist abans. I la placidesa del seu rostre em va alliberar de tot pensament sobre el meu propi jo”.[7]

Sobre el paper de la llum en l’experiència del sublim diu Schopenhauer a El món com a voluntat i representació: “La llum és la més alegre de les coses: s’ha convertit en el símbol de tot allò bo i saludable. En totes les religions denota la salvació eterna i l’obscuritat denota la condemnació. Ormazd habita la llum més pura, Angra Mainyu la nit eterna. El paradís de Dant s’assembla bastant al Vauxhall de Londres, ja que els esperits beatífics apareixen com punts lluminosos que s’agrupen en figures regulars. L’absència de llum ens entristeix d’immediat, el seu retorn ens alegra; els colors susciten d’immediat una viva joia que assoleix el grau màxim quan són transparents. Tot això és degut només a que la llum és el correlat i la condició del més perfecte mode de coneixement intuïtiu, l’únic que no afecta directament a la voluntat”.[8]

Aquesta presencia de la llum vincula definitivament el fenomen de l’abducció alienígena amb l’experiència del sublim, però d’una manera subtil i estranya: el subjecte sap que sempre sortirà sa i estalvi, per exemple, de la contemplació de l’Everest, encara que possiblement trasbalsat per la resta de la vida; l’abducció no inclou aquesta seguretat. Igual que passa amb les drogues, el subjecte pot quedar-s’hi. I si per altra banda en torna, el més segur és que la societat el titlli de malalt.

La creença o no en la vida extraterrestre és un factor secundari. L’element important en aquesta història de les abduccions és la seva innegable realitat interior, confirmada pels relats extraordinaris dels abduïts i, sobretot, pels efectes psicològics que segueixen a la seva experiència. La procedència de les visions és un misteri que encara ens està vedat.

 


[1]   MOFFIT, John F., Alienígenas, Siruela, Madrid, 2006, pàg. 26.

[2]   KANT, Immanuel, Lo bello y lo sublime. La paz perpetua, Espasa Calpe SA, Madrid, 1979, pàg. 14.

[3]   KANT, Immanuel, op.cit., pàg. 16.

[4]   ALLIX, Stephane, Enlevés (DVD), France, Bonne Pioche Productions, 2004.

[5]   SCHOPENHAUER, Arthur, El mundo como voluntad y representación, Porrúa, Mèxic, 2000, pàg. 293.

[6]   KANT, Immanuel, op.cit., pàg. 13.

[7]   MOFFIT, John F., op.cit., pàg. 71.

[8]   SCHOPENHAUER, Arthur, op.cit., pàg. 291.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Molt més enllà del S.XIX, a la Bíblia (Llibre II dels Reis, 2, 11) es parla del cas d’Elies: un “carro de foc”, aparegut de sobte, el raptà (l’abduí, diriem ara) davant l’astorament dels seu deixeble Eliseu, ascendí al cel i mai més se sabé del dissortat Elies. Al tombant dels anys seixanta-setanta del segle passat la meva família materna mantenia tractes amb un pastor de les muntanyes de Vandellós-Tivissa el qual tingué una topada diurna amb un objecte lluminós, molt més petit que el que veié el congressista A. Hamilton. El pastor no es quedà paralitzat per la por malgrat la presència d’un ésser amb forma com de pop que l’empaità. Conseguí fugir, això sí plenament aterrat, cap a Miravet on demanà diners a la meva família a fons perdut i marxà a l’Aragó sense que mai més tornèssim a saber d’ell. El pobre Elies devia morir de terror o quedar en un estat de suspensió vital latent com les presses de les aranyes en llurs terenyines, i el pastor desaparegué enfollit. No sé on rau el sublim en tot això; Kant i Schopenhauer mai no van patir experiències (o al·lucinacions) d’aquesta mena i així és fàcil teoritzar.

  2. Preciosa aquesta història! Gràcies per compartir-la Feliu.

    La majoria de teories que conec (filosòfiques, econòmiques, socials) són falses i absurdes. Per això, la única cosa que m’interessa d’una teoria és que sigui divertida, suggeridora, creativa. En aquest cas, volia parlar del fenomen de les abduccions des d’un punt de vista diferent, centrant-me sobretot en la bellesa, en la capacitat transformadora d’aquestes experiències -i per fer això, tens tota la raó, m’he aprofitat descaradament dels arguments de Kant i Schopenhauer; si ho he fet és perquè em semblen del tot aplicables a aquest tipus de vivències.
    Sovint la gent s’agafa massa a la valenta això dels ovnis, com si es tractessin de meres “al·lucinacions” passatgeres. En realitat, patològicament, la majoria d’abduccions -això ho confirmà John Mack- coincideixen més amb la idea de “visió” que no pas amb la d’”al·lucinació”. Cito Jung: «En la primera mitad del siglo IV aparece Ezequiel, el profeta de los llamados estados “patológicos”, que es como califican los profanos a las visiones de Ezequiel. Pero como psiquiatra quiero poner expresamente de relieve que las visiones de Ezequiel y los fenómenos que las acompañan no pueden ser considerados como patológicos. Las visiones son, lo mismo que los sueños, un acontecimiento raro, pero natural, y solo pueden ser consideradas como “patológicas” cuando se demuestra su naturaleza patológica. Consideradas de manera puramente clínica, las visiones de Ezequiel tienen un carácter arquetípico y no estan desfiguradas patológicamente. Las visiones de Ezequiel son un síntoma que ya entonces existía un inconsciente, separado en cierta manera de la conciencia». Per altra banda, la meva intenció també era apuntar l’aspecte “massiu” d’aquest fenomen. En èpoques anteriors només es donaven casos aïllats; és a partir de finals del XIX -industrialització, misèria creixent, destrucció de la naturalesa- que aquestes visions comencen a produir-se de forma massiva.